CONFUSIÓ?

Amistat prové, crec,

d'a mi tant m'és, oi?

UN CUENTO DE HADAS

De mala gana, rana.

Tú vales, le dicen y

él se lo calla y paga.

Pone mala cara, confía

pero lo ven por la mirilla.

Para colgarse no hay que

ser de Horta, de Guinardó

ni de Sant Joan. Basta con

cruzar la aorta con la faca

albaceteña y desfallecer

cual Mihura bravío pero

debilitado y desangrado.

Y seguro que algo se me

ha pasado por alto…

¿Un balido tal vez?

L'EXTINCIÓ

(publicat el març de 2004 a la revista Pelideu)

La polièdrica micció esquitxà racons inversemblants del diminut lavabo. Aquell matí no hi era tot. Sota la dutxa ritual, però, i amb un somrís de gamarús, es lliurà al destí.

Tret d’uns grunyits desafectats, amb la dona gairebé ja no es parlaven, i els fills, amb silencis per resposta i ziga-zagues esquius, l’ignoraven.

Es va sentir sol i bandejat de casa seva, com un moble abandonat, com un objecte molest o com la infeliç tortuga. Tot semblava indicar que estava desapareixent… De sobte es va esverar —cridà “no fotis!”, o quelcom semblant— però de seguida es calmà i decidí assegurar-se’n: només calia passejar pel carrer i observar la reacció dels veïns. Va anar a fer un cafè al bar.

Calia experimentar i va deixar que els altres prenguessin la iniciativa, però el resultat fou desolador. Pel carrer —poca conya— ningú no el va saludar. Obligant-se a confiar en els mètodes empírics, va creure oportú ser el primer en obrir la boca. Ho va fer un, dos, tres, quatre cops, però la resposta a la seva cordialitat va ser el silenci. Ni tan sols no el van mirar. És més, estava convençut que ni el van veure.

El primer assaig arribava a la seva —funesta— fi. El bar era allà mateix. Agafà aire abans d’obrir la porta del local i va accedir-hi amb decisió (i val a dir que també força espantat). Ningú no el va saludar: ni els que jugaven a les màquines, ni els que badaven davant del cafè ni els que llegien el diari. Tots van continuar com si res no hagués passat. I és que —admetem-ho— la seva rutinària entrada (triomfal?) a l’establiment no era ni de bon tros cap motiu per abandonar la lectura, deixar d’ensumar la fumejant tassa o apartar la mirada dels colors llampants de l’escurabutxaques. Bé, en tot cas, aquesta reflexió és la que ell va donar per bona, doncs qualsevol altra consideració probablement l’hauria abocat al suïcidi.

Poc havia de durar la seva serenitat. Passats un, dos, tres, quatre minuts, el cambrer no l’havia atès. I això que al local no hi havia més de quatre clients mal comptats. El bàrman netejava gots, estirava el coll cap a la ràdio per poder sentir una notícia de (vital?) interès, eixugava els estris que regalimaven a l’escorredor, reculava cap a la nevera, comprovava el seu contingut, anotava coses en una llibreta, col•locava teteres i plats als prestatges de sota la màquina del cafè i, de tant en tant, es treia porqueria de les ungles amb un escuradents. Amb tot això, ja havien passat vuit o nou minuts i ningú no li havia fet cas. Alçà tímidament —com dient “hola, sóc aquí!”— un braç i prement la llengua contra el paladar va emetre un “pst-pst”, però tampoc no va donar resultat. Optimista de mena, va romandre un quart d’hora més repenjat a la barra, amb les espatlles endavant, com si volgués estirar-se damunt la mateixa, fins que va acceptar resignat que potser sí que ho era, d’invisible. No obstant això, va preferir sentir-se ‘eteri’, terme no tan cruel i alhora més romàntic. Si més no, donava una certa transcendència a la cada cop més evident desconnexió del seu entorn immediat.

El disgustava la idea que després de quaranta-vuit anys en aquesta vall de llàgrimes ningú no el recordés. Va creure oportú tornar corrent a casa seva, no fos cas que la seva extinció s’accelerés i no tingués temps d’arribar-hi ni —no ja d’acomiadar-se dels seus— de deixar constància de la seva transició al més enllà.

Començà a recordar —i amb molta intensitat— la infinitat de cops que la seva presència a casa havia estat ignorada per la seva “encantadora” prole, les seves pedagògiques observacions —pròpies del seu rol de pare— sistemàticament desoïdes per la seva muller, i com el butanero, el jardiner o la dona de fer feines —si donava la casualitat que coincidien a casa essent-hi el matrimoni— només s’adreçaven a ella… Déu meu senyor! Quelcom tan clar, i ell sense adonar-se’n!

Dia rere dia s’allunyava d’aquest món cruel que li donava l’esquena i ell, capsigrany, lluitant per la millora del planeta! Vés tu a saber, potser Greenpeace o Depana mai no van rebre ni un sol euro dels molts que els va enviar. Potser havia estat tots aquests anys un client virtual…

Un cop a casa, i després de prendre’s el cafè que li havia estat negat al bar, va escriure una nota curta on deixà ben clar que, malgrat no ho semblés, s’havia adonat de tot i que potser la seva absència —ara sí que ho podia dir— no seria ni tan sols percebuda. Així i tot, estava segur que algun desaprensiu encara diria d’ell “que s’havia anat a comprar tabac…”. De tota manera, va pensar, en semblant situació ja em direu quina importància tenen eufemismes com aquest. Va fer una repassada ràpida dels “amics” que intentarien d’ara endavant beneficiar-se la seva parenta però ho deixà córrer perquè la llista era massa llarga.

Com a bon naturalista que era —admirava Unamuno— va decidir dur a terme la darrera fase del seu experiment. No aniria a la feina. A quin altre indret es percebria millor la seva deserció? Sens dubte, aquesta seria la prova definitiva. Només calia esperar que sonés el telèfon. Va fer-se una cafetera de sis tasses i en va prendre una. Més tard, una altra. La tercera no es va fer esperar. Ja com una moto, va seure al sofà veient-les venir. Però no va anar-hi res. En acabar la sisena tassa de cafè —excitadíssim— va posar a tota castanya l’Uninvisible de Medeski, Martin & Wood, disc de títol impossible però que li anava com anell al dit. Tenia la paella pel mànec. Si el telèfon sonava, no el sentiria i, en conseqüència, seria l’amo de la situació i, en darrera instància, de la seva vida.

Finalitzat el disc, observà al display del telèfon sense fils que ningú no havia picat. A la seva feina no el trobaven a faltar: definitivament era mort!… però ignorava des de quan. Que s’hagués adonat avui d’aquest macabre fet no significava que la seva defunció s’hagués produït aquell dia. Vés a saber des de quan no existia!

Per uns segons l’envaí una barreja de pau i alegria, una mena de gratificant sensació de la feina feta. La pega era que la ‘feina’ era ell, i fer, el que se’n diu fer, no havia fet gaire per no sucumbir a la seva ridícula existència. Més aviat, la seva vida havia acabat amb ell, per no dir que el món havia prescindit de la seva anònima presència. I això l’amoïnava. No és que pensés en la posteritat (al cap i a la fi —com va dir Grouxo— què havia fet la posteritat per ell?), però sí en aquella entendridora emoció que provoquen els records, en la memòria magnífica que resta d’aquells que han partit per no tornar. Pensava que, en el seu cas, això no passaria, que potser ni tan sols trobarien la nota que acabava d’escriure a títol de velat comiat.

“La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida” constata la sempiterna cançoneta, però en aquest cas no va ser la vida allò que el va sorprendre, sinó la mort. I més exactament, el sepeli, perquè, tal i com s’estaven desvetllant les coses, havia arribat a especular amb la possibilitat que ni tan sols rebés sepultura…

El dia que l’enterraren, però, va comprovar, satisfet, com els seus s’inclinaven damunt el forat on estaven descarregant el seu cos inert: ara ja no podien dir que no el veiessin… Ell també va veure els seus caps, amb les boques lleugerament obertes, tots bolcant-se damunt la fonda tomba per dir-li l’últim adéu (no volia pensar que només ho fessin per donar fe que ja estava al sac i ben lligat…), fins que un grapat de sorra va tapar-li els ulls i tot quedà a les fosques.

Per desgràcia seva, les oïdes no quedaren obturades pel sauló i encara va poder sentir el seu fill preguntant-li a sa mare, la seva vídua, si en arribar a casa podria jugar amb la PlayStation.

Dead Man (Nitin Sawhney)

CENICIENTA CORRUPTA

(vespre del 10 de març del 2010 al c/ de França; a la imatge superior, William Burroughs)

La calle está fría y,
como la sangre asesina,
repta intravenosa por la
dulzura insulsa del hada
madrina, vieja adicta a

nocivas fantasías.

Ni carrozas, ni varitas
ni chispitas… mas del
fino cristal del zapato

aparece… ¡una chuta!

Y de cortes profundos,

yugulares, borbotean

ingenio e infamia,

una vida agotada.

y el vómito biliar

del sueño roto.

Heroin (The Velvet Underground; VOSE)

IMATGES, MIRATGES, PEATGES I PLATGES

(comunitat terapèutica Mas Taba, 31 de maig del 2010)

Una catèrvola de zombis tan absent com addicte a un ésser viu que li canti la canya —"què n’has fet de la teva vida!?"— esnifa religiosament les ordres obscures  d’un comandant fantasmagòric que insisteix en navegar a la deriva i m’envolta tothora arrossegant-me a contracor a la mateixa aniquilació que han signat…

…voluntàriament?

Soul Sacrifice (Santana a Woodstock, 1969) 

GRANJA PORCINA

(comunitat terapèutica Mas Taba, 28 de maig del 2010)

Mamo la llet cranial de llurs temples

per a vèncer la temuda encefalina

beneita que m'ofusca la vista tot
negant-li sentiments a la visió.

Amb mirada aquosa repasso l’erm

dels meus ossos abandonats,
i a l’era… s’amuntega la merda.

NO SERIA DIMARTS, OI?

Methamphetamine Blues (Mark Lanegan)

Del marasme es nodreix
el caos que em desdibuixa.

De mi ja ben poc queda, i
cedeixo el lloc a l’intrús nihilista:

fugir dels principis, l’empatia
i abominar de tota moral,

 no seguir ningú, desentendre'm
dels fills que tant m'irriten.

Res de menjar ni d’anar al llit
perquè és l'hora o s'ha fet tard.

Consumir amb delit antidepressius,
somnífers, estimulants i Caca-Culo.

I molt cafè. I que no falti mai tabac!
Fumar i fumar per enganyar el temps.

I, sobretot, conèixer dones…
el més sublim de la Creació!

I n'he conegut, i m'han fet feliç,

i ens hem enlluernat i estimat.

Però atès que no m'enamoro,

m'han abandonat, decebudes.

I n’han vingut de noves, per
fer bullir l'olla… i la polla.

Hi penso sovint en alguna;
en d'altres, no gaire;
en poques, gens.

I santornem-hi: caos i anarquia;

colesterol, inanició i cafeïna…

onanisme i ruïdisme musical.

La feina… mal feta,

i el blog, abandonat!

(13 de novembre de 2009; de dalt a baix, 1a i 5a fotos, obra de Perdidaoscuras)

CIKL®VITAL-CIKLOSTÁ#NÁ#TICO

Autocompassió Moderna (Rosa Luxemburg)

Fui parido. Un mal nacido.

Recibí un sopapo… y lloré.

Aún me estoy cagando
en el kabrón que me lo arreó.

Tuve padres.

Tuve esposa.

Tuve madre.

La enterré.

Tengo hijos.
Sobreviven.

Tuve padre.

Lo enterré.

Tuve esposa.

Y la perdí.

Y ella a mí.

Tuvo suerte.

Marchité la Juventud
y envejecí sin Dignidad,

pero adquirí Lokura.

Olvidé cuántas neuronas

erráticas, cobardes y esquivas

huyeron del hipotálamo precoz,

tan prematuramente barbitúrico.

Ahora cuento los ingresos en urgencias.

Son tantos que voy a perder la cuenta.

Me he matado, mas no he muerto,

solo falta esperar el resultado.

Muero vivo. Vivo muerto.

Siento odio y tengo frío.

La sed de venganza

me reconforta.

¡Y te veré, Gusano!

(foto superior, Dolors A.; ullals, de Loup Garou;

foto inferior i tattoo, M. Hatelove; urpes, de Loup Garou)

MAI ET TINDRÉ

(23 de febrer de 2009)

Menuda, un tros de dona!

Atractiva, a pesar meu…

Intel·ligent: com m'ignorà!

Turmentat –sí, vaig patir!– (tant m'és si no s'ho creu).

Exigent, i molt severa, no
és pas cap femme fatale,
però sí una… estricnina!

While My Guitar Gently Weeps

(George Harrison en directe; VOSE)

PROGRAMA DE MÀ

Going, going, gone (Bob Dylan)

Aviat m’adormiré

 i ja no despertaré.

Poca cosa he fet

però jo descansaré.

Demà no seguiré

on avui romandré.

El cos el vendré

o me’n desempallegaré

i ni se n'adonarà,

ben aviat m'oblidarà.

No m’amoïnaré.

i tampoc hi pensaré.

SOPADAJO

Deja de llamarte a engaño,

tanto da que comas sano o

en cagar pongas empeño:

 si le enseñas los cojones

perderás los genitales.

Es muy terca, la cabrona,

tanto que el hambre ignora.

Y cuando te pille, dale coba,

a la Muerte humor le sobra.

La dama de la guadaña (Albert Pla)

REINCIDENT

(març de 2006/setembre de 2009)

És injust, n'és tan conscient
que admetre-ho no l'amoïna.
Si provés de contenir-se
ben segur que no podria.
Per què cony cal fer l'esforç?

Enguany tot se li'n fot.
Va i ve, amunt i avall.
Avui sí, però... i demà?

I accepta, ressignat, que

gairebé res no ha canviat.

Tret de buides frases fetes
(i assumir-les, encaixar-les)

res de nou pot esperar.

Així doncs, en conseqüència
...què millor que continuar?