SEGUR?

(13 de juny de 2009)

Els homes som desaprensius,

però les dones són cruels…

LLEGAT ALS MEUS DESCENDENTS

Palabras para Julia (J.A. Goytisolo / Paco Ibáñez)

Fa uns minuts m'he topat de cara amb el testimoni que tot seguit transcriuré i que vaig escriure el 19 de maig de 2004 a Vilamajor. M'ha semblat una mena de declaració de principis i intencions i vull compartir-la amb els meus lectors habituals, sense els quals aquest blog mancaria de tot sentit. Un altre cop, em despullo davant de tots vostès.

A més d’altres documents, alguns escampats en el si de l’ordinador (esperant que algun dia els agrupi adequadament) i d’altres en paper encara (pendents que un dia els hi foti queixalada), els presents textos –literaris alguns, reflexius d’altres, inconsistents la majoria–, conscient que mai no seran publicats atès que estan mancats de tot valor (sigui estilístic sigui intel·lectual) per a donar-los a conèixer al públic, els vull deixar en herència als meus fills, de tal manera que quan jo no hi sigui puguin saber una mica més del seu pare, de les meves dèries i d’allò que va consumir part de la seva vida.

Tot pot ser que, Déu ho vulgui, algun dia assoleixi la pau d’esperit que tant he cercat i, aleshores, aquestes pàgines perdin tot el seu valor. De ser així i de ser-ne conscient, m’encarregaré personalment d’eliminar-los. Ara bé, també pot passar que, de trobar-me tan bé no recordi la seva existència i quedin per a la posteritat. En aquest cas, només us demano que els contextualitzeu i valoreu en tant en quant han estat una part de mi durant molt de temps.

Desitjant-vos el millor a la vida, demanant-vos disculpes per qualsevol injustícia que hagi comès amb vosaltres, penseu que em sento cofoi de saber que potser algun dia, quan jo formi part del vostre passat, podreu compartir amb mi pensaments i emocions, angoixes i alegries en la més íntima confiança.

Amb la meva mare vaig poder parlar de la seva mort imminent quan restava al llit paralitzada pel càncer. Tanmateix, sé que el diari on va recollir les moltes afliccions que la torturaren en vida el va destruir en un sobtat rampell. Al respecte, només va dir-me que no volia que ho llegíssim. Figureu-vos què hi devia figurar en aquelles ratlles…

El pare, al contrari, no va ser una persona complicada, i encara menys amb aspiracions literàries o sublims. Era un home planer, bo, que lluitava de valent per a tirar l’empresa endavant i que es desfeia de totes les seves preocupacions practicant tants esports com li era possible. En morir, no havia aconseguit parlar amb ell de gaires coses transcendents... i cal respectar-ho; i no ho trobo a faltar, ja que de haver-ho fet, el més probable és que hagués estat una confessió d’allò més forçada i feta a contrapèl.

En fi, no us dic que ho fruïu, potser no sigui així, però sí que ho valoreu en la seva justa mida. Teniu a les vostres mans esbossos, fragments de autoretrats íntims realitzats pel seu protagonista.

Us estimo, us he estimat i us estimaré sempre, sigueu com sigueu. Procureu ser bons: sempre resulta més profitós...

L’Oscar, el vostre pare

(Cap de Creus, 2008)



SENSE SOLTA NI VOLTA

Molotov (Frijolero)

Estimats i sempiterns patidors i defensors d’animals indefensos, maltractats o abandonats, l’única manera d’acabar amb la violència que diàriament denuncieu a través de les xarxes socials i els medis de comunicació és, paradoxalment, l’acció directa.

Jo de vosaltres, irrompria a la caserna més pròxima i m’enduria (discretament) fusells d’assalt (uns AK p. ex., més coneguts pel nom del seu il·lustre inventor, Kalàshnikov), pistoles o revòlvers (Parabellum, Star, etc.; una Màgnum –la pipa que “alegra els dies” de l’inefable Harry el Brut– seria la polla, però del retrocés podríeu anar a petar ben bé al cul del Monte Perdido, i a més dubto que en tinguin; una Z (metralleta lleugera i manejable) també estaria força bé. De llançamíssils terra-terra, tret que no sigui un quarter ben proveït, m’estranyaria que en trobeu cap.

Aleshores, amb aquest arsenal (no oblideu la munició!) aneu allà on algú maltracti gossos, micos, rèptils o bèsties de càrrega; nens, vells, dones, asiàtics, magrebins, àrabs o negres; esclavitzi xinesos, uigurs o tibetans, etc. i el tracteu com a les seves víctimes.

Cal tenir en compte també tothom que no considera ‘maltractament’ atonyinar la pròpia esposa o marit, obligar dones/noies –ingènues o no– a prostituir-se (proxenetes), abusar de “provocants” jovenetes per dur minifaldilla o violar candoroses criatures (pedòfils).

Òbviament, en aquest apartat s’inclouen els poders fàctics –autoritats judicials, forces de l’ordre, etc.– que es fan l’orni davant d’aquests abusos injustificables. La inclusió de mestres, alcaldes, capellans i/o metges depèn de si la seva influència és o no perniciosa a la comunitat (molt probablement rural i escassament poblada).

Les penes de presó en aquest cas poden ser molt severes, atès que ja no es tracta de cometre “simples actes vandàlics”, sinó “horribles magnicidis”. El consol, però, és que sereu admirats per associacions de defensa dels drets humans i animals, ecologistes de tot pèl (i potser per l’Al Gore, Liberad a Willy i ¿Dónde está Wally?) i que assolireu de facto la categoria de ‘màrtirs per la causa’ (malauradament perduda…). No arreglareu res, però segur que us ho passareu d’allò més bé, us relaxareu repartint hòsties a tort i a dret, i tindreu la consciència tranquil·la.

Recordeu que, com els extraterrestres, els fills de puta passen sovint inadvertits entre la població, i tret que no es posin en evidència, amb freqüència costa força identificar-los.

En Pi de la Serra digué que “si els fills de puta volessin no veuríem el cel”, però atès que ser un fill de puta no implica necessàriament ser imbècil procuren no volar gaire… alt. Quan ho fan, no cal dir que són polítics, independentment de si estan al govern o a l’oposició. Aquest detall que sembla irrellevant quant al grau de puteria que distingeix l’individu que ostenta el càrrec, no ho és gens a l’hora de ser jutjat i condemnat.

La línia que separa una sentència justa i en consonància amb el delicte comès d’una injusta és tan prima que l’heroic extirpador de “tumors” del planeta en fase terminal (que, tossut, segueix imaginant-lo blau malgrat ser gris com la cendra) assistirà probablement a una dubtosa prestidigitació legislativa que convertirà el presumible “càstig raonable” en una visceral “venjança apocalíptica” i blasmarà la seva aura de ‘màrtir universal’ i l’estigmatitzarà amb l’etiqueta de ‘terrorista antisistema’.

En aquest cas –el dels polítics–, abans d’intentar abatre’ls, és molt aconsellable fer una tan saludable com escruixidora reflexió: si els polítics ens menteixen compulsivament, ens roben descaradament i pensen que el nostre coeficient mental és gairebé inexistent significa que els ciutadans (súbdits deuen dir-nos ells…) ens els mereixem, atès que, conscients que són uns pocavergonyes, els votem demostrant-los que efectivament som un babaus integrals que presentem un encefalograma pla.

És per això que emprar míssils terra-aire delataria la nostra estupidesa, atès que després de cometre l’atemptat aniríem com borregos a dipositar la nostra confiança en unes tupinades que anomenem referèndums.

Tot i així, si després de llegir això encara penseu que paga la pena lluitar per salvar alguna cosa, no puc fer més que desitjar-vos molta sort i confiar que fareu una bona feina!

CONFUSIÓ?

Amistat prové, crec,

d'a mi tant m'és, oi?

IMPREVISTOS

La bola, una pelota que no bota.

El mundo, un mudo que no vota.

El manco, del Banco de Lepanto.

Del espanto, el disgusto y de él…

el susto, y del sabor (¿qué sopor?)

el gusto por el dinero y el horror.

Del adverbio, el soberbio, y de él

…quien más, quien menos.

CENT UN GRAUS CELSIUS

(agost de 2003)

Em crema el pit i és tant

l’odi i tanta la rancúnia

que inclús l’estómac

rep el cop de puny.

Per què dol tant si

res no he agreujat?

Oh, Déu, si ets just

degolla els autors

d’aquesta ignomínia!

Imploro, per la

innocent indefensió

dels meus ignorats

fills, que la Teva

presumpta justícia

implacable, polvoritzi

els traïdors i traïdores,

i que Dante testifiqui

en favor nostre…i

puguem veure-ho.

Que l’afronta,

irreparable però

sí inevitable

als nostres pares

esdevingui verí,

de generació

en generació

…malgrat que les

rates s’immunitzin.

DILEMAS

(UPD de Martorell, 10 de mayo de 2010)

— Dile: "¡más!"
— …¡Más!


¡A tomar viento!
¡A tomar por culo!
¡A tomar…! ¿…el sol?
¡Qué sentimientos tan intensos!


¡Qué fuerte!
¡Qué suerte!
¡Qué peste!
¡Son cosas de la Natura!


Dar la vara.
Dar limosna.
Dar la cara…
¡Qué decisión tan dura!