MIASMA

Vaig apropar els meus llavis calents

als seus llavis roents.

Vaig notar les seves dents corcades

i la seva llengua de fusta humida.

Em vaig enretirar i vaig vomitar.

MATA-RATES

Estic ociós.
D’un cop de garrot mato el porc que duc a dins.

Ofego paraules i roncs, vòmits i rots.

Suren efluvis d’humors perduts,

d’honors corromputs, d’amors decebuts.
Sóc odiós.

AMOR CANÍBAL

Et mossego i estossego.

Un bocí d’orella brolla

dels meus pulmons
tafaners, sonors, primitius.

La meva sort bronquial,

triomfal es venja de la

teva fugissera orella

malaurada i femenina.

SEGUR?

(13 de juny de 2009)

Els homes som desaprensius,

però les dones són cruels…

L'ACOMPANYANT

(08 d'abril de 2005-22 de setembre de 2010)

Patia de moltes coses, moltes de les quals, d’altres també en pateixen. Potser ell els hi donava, però, més importància. Massa potser. O l’afectaven més. Dels altres no en sabia res. I saber-ho tampoc no li servia de gaire. Seguiria patint igual, malgrat allò del mal de muchos, consuelo de tontos.

No s’avenia amb gaire gent. Era solitari de mena. Taciturn, segons els seus veïns. Tan se val: estava o se sentia sol, i es consumia en la seva pena. No podia, no sabia, fer-la pública, comunicar-la als seus pròxims. La seva dona volia saber, però ell no li explicava res. Tampoc sabia què havia d’explicar-li. Era un sentiment profund, ple de tristesa, on les paraules o bé eren insuficients o bé traïen les seves intencions aclaridores. Ja se n’havia trobat abans amb aquest problema. Començava a explicar quelcom del seu estat d’ànim i acabava dient coses que no tenien res a veure. Fos perquè es trepitjaven les idees a la punta de la llengua, fos perquè s’amuntegaven els pensaments al cervell, fos perquè l’ànsia de comprensió del seu interlocutor demanava massa detalls, el cas és que al final es confonia i acabava perdent el fil del seu discurs.

La solució, restar callat. No dir res i enfrontar-se tot sol a les seves cabòries, lluitar estoicament contra els seus fantasmes (un virulent exèrcit de dimensions apocalíptiques, per cert…).

Això no obstant, la solitud i el no compartir res no li feien cap bé. És sabut que l’home és un animal de companyia (no tan sols de costums). No vull dir que sigui un animal domèstic, com un gat, un gos o un hàmster, sinó que necessita companyia. La qüestió era trobar l’acompanyant ideal, algú que l’escoltés sense interrompre’l, que el deixés plasmar els seus pensament en paraules, que li permetés conduir les seves dèries a (bon?) port.

I en aquesta tessitura es trobava (des de feia gairebé quaranta anys o més) quan un dia el destí li deparà una sorpresa. I succeí de la manera més quotidiana. Qui havia de dir que un acte tan anodí, fins i tot repulsiu, com és el d’anar a llençar les escombraries al contenidor li reservés la garantia de futur que tant de temps havia estat cercant! El sentit de la vida, és clar, perquè al pas que anaven les coses ja es veia deixant una nota al jutge i donant un disgust (bé, potser no n’hi havia per tant…) a la seva família. D’haver estat així, el disgust hauria estat evident, però més per allò de la novetat, de l’inesperat, que per la pèrdua d’un ésser (estimat?). De seguida s’haurien refet i fins i tot descobert les avantatges de la seva defunció: una herència (suculenta?) i la fi de les pallisses moralitzants a les que els sotmetia dia sí dia també i de les sempiternes discussions conjugals amb les que guarnien els desdejunis, els esmorzars i els sopars. Ben mirat, potser hauria resultat ridícul això de sacrificar-se i a sobre ser motiu de mofa de la penya.

Aquesta carència afectiva el feu fixar-se en la trista existència de la bossa d’escombreries que duia a la mà camí de l’escorxador. Blava com la mar, tan fidel, amb les seves nanses grogues com el sol, ella mai no ho hauria fet això de suportar les seves càrregues pudentes i, en acabar el dia, enfonyar-lo sense escrúpols i amb nocturnitat en un contenidor gris com els seus pensaments. Quina traïció! Quanta malicia!

S’adonà que potser aquell farcell era la seva única esperança, el seu íntim i silenciós amic. De sobte va entendre que no només no podia desfer-se’n sinó que tampoc podia canviar-la per una altra. Ni tan sols una de més pútrida podia servir-li, atès que no era la seva còmplice, la seva mitja taronja d’escorrialles. Hauria estat una traïció a tots els consumibles en ella continguts, tan primigenis ells.

Va decidir passejar de nit agafat de la mà de la bossa de merda. Potser, malgrat l’hora intempestiva, quedés algun bar obert on poder compartir un cafè amb la seva discreta i silenciosa amiga.

I així ho va fer. S’endinsà en la foscor de la nit disposat a clarificar idees i sentiments. Mai més se’n va saber res d’ells. A casa ningú no els va plorar.

Black Betty (Ram Jam)

EFLUVIOS DE UN AYER

Del huevo podrido de una serpiente

escupió su veneno la rata de mierda

que era ella.

Inmune, la aplasté,
y de sus vísceras hediondas se

levantó polvo de azufre asfixiante…

¡Pero la maté!

DESENGANY

(07 de desembre de 2009)

Pompadour no era una flor,

ni tan sols la flor d’un dia.

Plena de punxes la tija,
el cuc es clavà l’espina entera.

En dos cossos es partí,
mes no morí, i el dolor fou gran.

Enguany, ambdós cucs s’arrosseguen.
Un recorda dolgut l’engany distret, infecte.
L’altre no oblida, però molt odia.
Busquen flors, però no pas d’un dia,

sinó de debò, perfumades de dolçor,
que no embafin de mentida: una ortiga,
una planta fina, digna, sense pètals enganyosos
i que per saba no dugui metzina.

TRES DÈCADES DESPRÉS

(Sant Pol de Mar, 10 de juliol de 2009)

Ton cos tan bell no

pot defallir, passiu.

Busca’l, troba’l

i deixa’l fer.

Ves-hi, torna i fuig.

No sóc jo.

Copsa un nou amor.

PONT D'ELIXIR

(10 de gener del 2009)

És llunyà, però infinit no pas.

Llarg com un udol… potser?

És el plor intestí, esguerrat,

d’algú que pateix de vida…

S’estira però mai es trenca.

De tant sofrir no pot seguir.

Consumida la flama, pel cos

es passeja la pútrida necrosi

fent l’enze i pampallugues…

Fart i avorrit, s’aboca al buit.

One more cup of coffee (valley below); Dylan en directe

XOC

(sala de psiquiatria de l'HGG, 20 de desembre del 2009)

Em negaves d’amor

seccionant el meu alè

jugular. Un exèrcit gris

o negre, més silenciós

que fosc, ha pres sense

avís la meva fortalesa i

on ahir vaig somriure,

ara hi regna la tristor.

She's in Parties (Bauhaus)

TRES MOTS, TRES MANERES

(sala de psiquiatria de l'HGG, 20 de desembre del 2009)

Morir d'amor és possible.

Morir en pau, desitjable.

Morir de debò, difícil.

Gracias a la vida (Mercedes Sosa i Violeta Parra)

Paradoxalment, Violeta Parra se suicidà als 49 anys d'edat per un amor no correspost.

HAMBRUNA

(UPD de Martorell, 14 de mayo del 2010)

Corazón llagado, en carne viva, palpitante no se resigna a dejar de latir.

La herrumbre lo corroe, pero no vence el ansia que le empuja a seguir adelante.

Lubricado con tu amor, tan exiguo, se desvanece tras cada recodo vacío de ti, por ti.

Busca olivos exultantes a los que exprimir su fruto amargo cual adiós.

Engaña al diablo, ahumado en su altar a las puertas de san Pedro, el jodido cancerbero.

Truena roto su rugir, lobo hambriento de tu carne, de un abrazo, de un desliz.

Triste sombra que se arrastra bajo la luna que, perseverante, lo aplasta fugaz.

Un río seco queda solo franquear; carece de puente, ¿y qué más da…?

Ayer fue, hoy ha sido, mañana… ¿será para volver a empezar?

Red Hill Mining Town (U2- VOSE)

CONCLUSIÓ

(UPD de Martorell, 13 de maig de 2010)

He après a distingir
amor d'estima

tot trobant-te a faltar.

No puedo vivir sin ti (Coque Malla)

MAI ET TINDRÉ

(23 de febrer de 2009)

Menuda, un tros de dona!

Atractiva, a pesar meu…

Intel·ligent: com m'ignorà!

Turmentat –sí, vaig patir!– (tant m'és si no s'ho creu).

Exigent, i molt severa, no
és pas cap femme fatale,
però sí una… estricnina!

While My Guitar Gently Weeps

(George Harrison en directe; VOSE)

DESTRUDO D'AGOST

Pálido reflejo (Andrés Calamaro)

M'agrada com ets, m'agradi o no,

exclamà, més beneit que enamorat.

M'agradava com eres, m'agradés o no,

advertí, amb més deteniment.

M'agrades quan no hi ets,

constatà perplex però amarat de serenor.

M'agrada quan no hi ets,

se sorprengué en recuperar la llibertat.

M'agradava quan no hi eres,

s'inquietà en percebre la seva absència.

D'un cop baix, m'abandonares…

…i d’aleshores ençà, enyora una disculpa.

QUARES… MAL

(10 de maig del.2009)

…QUARESMA, QUA RES MA, CUA RES MÀ, QUARESMAR-TE, QUAR ÉS MARTA, ETC.

Què en resta d’una vida en comú?

Una sardina avorrida i,

sota els llençols eixuts d’amor,

una cloïssa adormida.
Què se n’ha fet d’aquell xup-xup?

Del superflu i repudiat cupleid

sols un trist, inquiet batec.

(ilustración de Pedro Cantero)

DISSIPA'T, ANDRÒMINA!

OK, perdón (Andrés Calamaro)

De nit he somiat el record de

les soliues vigílies on nafres 

roents tant mal infligiren.

Pregava que fos el somni

inquiet un malentès allò

que ara em demanaves.

L’agafatós despertar matinal

ha dissipat alleujador que

havia somiat un somni.

De dia m’he proposat oblidar

tragèdies innecessàries que

prou enyoro somiant-les.

EXECUCIÓ SUMÀRIA

Llagrimoses com els pètals de les

roses flatulentes
que marceixen els meus ulls

fràgils flaires d'enyorança ploren

l'idil·li nonat

inútil… precàriament assassinat.

Murdering Oscar (Patterson Hood and the Screwtopians)

TELESCOPINT AL CEL

(17 de setembre de 2003)

Quan vas néixer ningú va dirigir Ha nascut una estrella,

l'any seixanta-dos m'havien concedit el títol de malparit.

L’anomalia eclipsà el teu univers i vesprejà el meu avenir,

insòlita aberració des de la deposició de l'erràtic Godot.

Quan del firmament supurin llums, fixa fatigada la mirada

sobre un punt; la celest volta et durà a l’astre rei de debò.
T'enlluernarà tant que cauràs rendida als seus peus, i

si intentes retenir-lo, fugaç com un estel l'extingiràs.

You Really Got Me (The Kinks) 
o la incineració de tres dècades (inoblidables?) fent-nos costat 

L'ABANDÓ COM A RUTINA

No calia dir-me adéu

cercar paraules tristes.

Espolsar-me del teu llit

retirar-ne les despulles.

Fantasma (Albert Pla)