BROMA PESADA

L’eruga avança.

S’estira primer

com el guió baix
d'un text inacabat

i s’arronsa després

com l'ena del niu

de l’ocell que la

devorarà aviat.

DEGLUCIÓ

Com un vaixell totpoderós

vers l’infinit beso l’horitzó

perpètuament i em precipito

ple d’amor molt més enllà,

engolit pel blau de l’oceà.

PRESSIÓ

D’esquitllentes, la vida em sobrepassa, àgil.

De front, la mort em busca, covarda.

LES CINC ESTACIONS

Abans d’ahir. Ahir. Avui. Demà. Demà passat.

L’endemà esquitxa el present amb la brutícia del passat.

I ningú no pot lliurar-se'n, de l'adéu.

OCÀS

El bosc tot ho tapa.

Els brots s’amunteguen, estèrils.

La bogeria insemina la molsa impossible.

Al cap i a la fi, la foscor del vespre.

TRENCADISSA

Enterbolit, em deixo caure.

Ensopego amb un fil de vida eixelebrat,

i em trenco el cap. Sóc mamífer…

Ulls esbatanats. La fi del camí.

Allà, allà mateix.

ANONIMAT

(Barcelona, 18 de junio de 1988)

Caminava immers en les seves cabòries, sense fixar-se en res del que l’envoltava. De fet, si avançava per la vorera era senzillament per pur instint, un acte reflex producte d’anys i panys realitzant cada dia el mateix recorregut, però no pas per ser conscient que hom no ha d’anar a peu per la calçada.

Sense veure’l venir, a poc a poc i sense fer soroll, un home gris i anodí s’apropà a ell dubitatiu, inclinant el cap un xic a la dreta, amb passos petits i insegurs. De sobte, va sentir a prop seu una presència que li preguntava, amb veu tremolosa i quasi imperceptible, “vostè perdoni, però… ens coneixem potser?”. L'interpel·lat, després de dur-se un ensurt de ca l’ample, va respondre que no amb rotunditat, gairebé atemorit, alhora que s’enretirava uns pams d’aquell desconegut.
L’estrany personatge es va disculpar i, sense solució de continuïtat, s’allunyà talment com un japonès, fent reverències uns quants metres sense donar-li l’esquena. Tanmateix, no va poder retrocedir més, atès que va ensopegar amb una galleda d'escombraries mal col·locada enmig de la vorera. L'autor de l'equívoc va caure enrere precipitadament i sorollosa, i es va desnucar en donar-se de cap contra una ronyosa motocicleta que acumulava pols entre un frondós plàtan i la maleïda brossa.

El nostre home, però, malgrat l’ensurt inicial, davant d’aquest accident ni tan sols es va immutar, ja que no coneixia de res la víctima, i va continuar el seu camí preguntant-se, amb escàs interès, qui devia d’haver estat aquell individu que semblava tan poca cosa…

FLOWER POWER

(Berna, Suïssa, octubre de 1980)

Fuisteis la joven generación del viejo sueño.

Llegué tarde, pero mi sueño sigue tan viejo

como antaño. Como el vuestro. ¿Acaso lo

olvidasteis? No, aún os gime dentro, pero

el tiempo os venció. Quizá yo también lo

olvide, mas no por viejo, sino por sueño.

SENTÈNCIA DIVINA

(Barcelona, 1980)

El teu temps, la mort.

El teu espai, la tomba.

Please Be Patient With Me (Wilco)

DESVETLLEM-NOS?

(Barcelona 1980)

L'insomni de l'existència…

és la somnolència de la il·lusió?

This Corrosion (de Sisters of Mercy, interpretada per Lambchop)

REGLA DE TRES

Shout (Tears for Fears)

Menstrualment,
em buido de cap a peus,

esdevenint cadàver
a l’ombra de l’infern.

Res no pot combatre-ho,

tret de la paciència,

tret de la consciència.

Mensualment,
moro a poc a poc,
fonent-me com ferro colat,

perdent-me pel forat
com una diarrea.

COM UN COLADOR

(9 de desembre de 2009)

Espero aprendre a no deixar-me endur precipitadament pels impulsos. Espero que la serenor m’envaeixi i escalfi i il·lumini la catacumba fosca i humida que amb fermesa i convicció una tristesa poderosa i impertorbable m’ha clavat al cor, omplint de nínxols buits les galeries del meu cos sagnant i marcint amb la seva ombra espessa la meva ànima emboirada.

El seny i l’impuls estan en guerra, i la pau arribarà quan un matí un d'ells guany. Si venç el primer, envelliré (probablement) més savi (I suppose). Però si venç l’impuls –accelerat, irreflexiu, jove, fort, provocador, combatiu i segur d’ell mateix– probablement (amb el temps deixaràs de fer-ho, però) vindràs un cop l’any al cementiri a dipositar unes flors damunt l’epitafi que vaig escriure ahir. I recorda que ni tu ni jo sabem si percebré l’aroma del teu ram…

ORDEN DEL DÍA

Me instigo a cruzar

por instinto el desierto

frío de la soledad para

no llegar a ningún lado,

como no sea el opuesto.

(fotograma de Desierto adentro, de Rodrigo Pla)

Boulevard Of Broken Dreams (Green Day)

SOPHIA LØREN KIERKEGAARD…?

Estic trist,

sento crits.

Tot és gris.

M’he ferit

i he fugit…

de la vida.

FINIQUITO

Estupor ante un pasado mejor

me descompone, me fractura
en una figura irreconocible…

Dudo haber sido otro antaño

y constato dolido que así es.

Creía haber cruzado el Cabo

de Hornos… pero no es así.

Debí de soñarlo diez, quince,

veinte sobrios engañosos años.

Apenas he mojado la puta cama

de un prostíbulo de carretera…

Acabado, hasta la tarea de decir

se me escurre entre los dedos y

rehuye las neuronas de escribir.

IMPREVISTOS

La bola, una pelota que no bota.

El mundo, un mudo que no vota.

El manco, del Banco de Lepanto.

Del espanto, el disgusto y de él…

el susto, y del sabor (¿qué sopor?)

el gusto por el dinero y el horror.

Del adverbio, el soberbio, y de él

…quien más, quien menos.

DESENGANY

(07 de desembre de 2009)

Pompadour no era una flor,

ni tan sols la flor d’un dia.

Plena de punxes la tija,
el cuc es clavà l’espina entera.

En dos cossos es partí,
mes no morí, i el dolor fou gran.

Enguany, ambdós cucs s’arrosseguen.
Un recorda dolgut l’engany distret, infecte.
L’altre no oblida, però molt odia.
Busquen flors, però no pas d’un dia,

sinó de debò, perfumades de dolçor,
que no embafin de mentida: una ortiga,
una planta fina, digna, sense pètals enganyosos
i que per saba no dugui metzina.

AGONIA

(Sant Pol de Mar, 07 de maig de 2009)

Un miratge malaltís l’atreia i,

conscient o potser no, hi anava.

Queixosa, la sorra els ulls

enlluernava, ferint la pell,

els ossos… i també l’ànima.

Erma, eixuta i irritant, què

hi havia de bo en ella? Res…

Com un cant de sirena

l’enganyava, i es deixava.

Amb la marinada ho veié clar

i s’espolsà el neguit. Res no

li devia: una ficció, un desig,

un impuls, una ironia, un tumor,

una aborció… una malparida.

El batec del cor s’aturà.

Ja no veia la figura irreal,

suggerent, ideal …itzada.

Ara l'angle l’imposava

el cap fred, lúcid i serè.

Era la fi del malson.

El desert tenia un límit.

El sol s’anà ponent i

el miratge desaparegué.

Al cap i a la fi,

la foscor alliçonadora.

L'EXTINCIÓ

(publicat el març de 2004 a la revista Pelideu)

La polièdrica micció esquitxà racons inversemblants del diminut lavabo. Aquell matí no hi era tot. Sota la dutxa ritual, però, i amb un somrís de gamarús, es lliurà al destí.

Tret d’uns grunyits desafectats, amb la dona gairebé ja no es parlaven, i els fills, amb silencis per resposta i ziga-zagues esquius, l’ignoraven.

Es va sentir sol i bandejat de casa seva, com un moble abandonat, com un objecte molest o com la infeliç tortuga. Tot semblava indicar que estava desapareixent… De sobte es va esverar —cridà “no fotis!”, o quelcom semblant— però de seguida es calmà i decidí assegurar-se’n: només calia passejar pel carrer i observar la reacció dels veïns. Va anar a fer un cafè al bar.

Calia experimentar i va deixar que els altres prenguessin la iniciativa, però el resultat fou desolador. Pel carrer —poca conya— ningú no el va saludar. Obligant-se a confiar en els mètodes empírics, va creure oportú ser el primer en obrir la boca. Ho va fer un, dos, tres, quatre cops, però la resposta a la seva cordialitat va ser el silenci. Ni tan sols no el van mirar. És més, estava convençut que ni el van veure.

El primer assaig arribava a la seva —funesta— fi. El bar era allà mateix. Agafà aire abans d’obrir la porta del local i va accedir-hi amb decisió (i val a dir que també força espantat). Ningú no el va saludar: ni els que jugaven a les màquines, ni els que badaven davant del cafè ni els que llegien el diari. Tots van continuar com si res no hagués passat. I és que —admetem-ho— la seva rutinària entrada (triomfal?) a l’establiment no era ni de bon tros cap motiu per abandonar la lectura, deixar d’ensumar la fumejant tassa o apartar la mirada dels colors llampants de l’escurabutxaques. Bé, en tot cas, aquesta reflexió és la que ell va donar per bona, doncs qualsevol altra consideració probablement l’hauria abocat al suïcidi.

Poc havia de durar la seva serenitat. Passats un, dos, tres, quatre minuts, el cambrer no l’havia atès. I això que al local no hi havia més de quatre clients mal comptats. El bàrman netejava gots, estirava el coll cap a la ràdio per poder sentir una notícia de (vital?) interès, eixugava els estris que regalimaven a l’escorredor, reculava cap a la nevera, comprovava el seu contingut, anotava coses en una llibreta, col•locava teteres i plats als prestatges de sota la màquina del cafè i, de tant en tant, es treia porqueria de les ungles amb un escuradents. Amb tot això, ja havien passat vuit o nou minuts i ningú no li havia fet cas. Alçà tímidament —com dient “hola, sóc aquí!”— un braç i prement la llengua contra el paladar va emetre un “pst-pst”, però tampoc no va donar resultat. Optimista de mena, va romandre un quart d’hora més repenjat a la barra, amb les espatlles endavant, com si volgués estirar-se damunt la mateixa, fins que va acceptar resignat que potser sí que ho era, d’invisible. No obstant això, va preferir sentir-se ‘eteri’, terme no tan cruel i alhora més romàntic. Si més no, donava una certa transcendència a la cada cop més evident desconnexió del seu entorn immediat.

El disgustava la idea que després de quaranta-vuit anys en aquesta vall de llàgrimes ningú no el recordés. Va creure oportú tornar corrent a casa seva, no fos cas que la seva extinció s’accelerés i no tingués temps d’arribar-hi ni —no ja d’acomiadar-se dels seus— de deixar constància de la seva transició al més enllà.

Començà a recordar —i amb molta intensitat— la infinitat de cops que la seva presència a casa havia estat ignorada per la seva “encantadora” prole, les seves pedagògiques observacions —pròpies del seu rol de pare— sistemàticament desoïdes per la seva muller, i com el butanero, el jardiner o la dona de fer feines —si donava la casualitat que coincidien a casa essent-hi el matrimoni— només s’adreçaven a ella… Déu meu senyor! Quelcom tan clar, i ell sense adonar-se’n!

Dia rere dia s’allunyava d’aquest món cruel que li donava l’esquena i ell, capsigrany, lluitant per la millora del planeta! Vés tu a saber, potser Greenpeace o Depana mai no van rebre ni un sol euro dels molts que els va enviar. Potser havia estat tots aquests anys un client virtual…

Un cop a casa, i després de prendre’s el cafè que li havia estat negat al bar, va escriure una nota curta on deixà ben clar que, malgrat no ho semblés, s’havia adonat de tot i que potser la seva absència —ara sí que ho podia dir— no seria ni tan sols percebuda. Així i tot, estava segur que algun desaprensiu encara diria d’ell “que s’havia anat a comprar tabac…”. De tota manera, va pensar, en semblant situació ja em direu quina importància tenen eufemismes com aquest. Va fer una repassada ràpida dels “amics” que intentarien d’ara endavant beneficiar-se la seva parenta però ho deixà córrer perquè la llista era massa llarga.

Com a bon naturalista que era —admirava Unamuno— va decidir dur a terme la darrera fase del seu experiment. No aniria a la feina. A quin altre indret es percebria millor la seva deserció? Sens dubte, aquesta seria la prova definitiva. Només calia esperar que sonés el telèfon. Va fer-se una cafetera de sis tasses i en va prendre una. Més tard, una altra. La tercera no es va fer esperar. Ja com una moto, va seure al sofà veient-les venir. Però no va anar-hi res. En acabar la sisena tassa de cafè —excitadíssim— va posar a tota castanya l’Uninvisible de Medeski, Martin & Wood, disc de títol impossible però que li anava com anell al dit. Tenia la paella pel mànec. Si el telèfon sonava, no el sentiria i, en conseqüència, seria l’amo de la situació i, en darrera instància, de la seva vida.

Finalitzat el disc, observà al display del telèfon sense fils que ningú no havia picat. A la seva feina no el trobaven a faltar: definitivament era mort!… però ignorava des de quan. Que s’hagués adonat avui d’aquest macabre fet no significava que la seva defunció s’hagués produït aquell dia. Vés a saber des de quan no existia!

Per uns segons l’envaí una barreja de pau i alegria, una mena de gratificant sensació de la feina feta. La pega era que la ‘feina’ era ell, i fer, el que se’n diu fer, no havia fet gaire per no sucumbir a la seva ridícula existència. Més aviat, la seva vida havia acabat amb ell, per no dir que el món havia prescindit de la seva anònima presència. I això l’amoïnava. No és que pensés en la posteritat (al cap i a la fi —com va dir Grouxo— què havia fet la posteritat per ell?), però sí en aquella entendridora emoció que provoquen els records, en la memòria magnífica que resta d’aquells que han partit per no tornar. Pensava que, en el seu cas, això no passaria, que potser ni tan sols trobarien la nota que acabava d’escriure a títol de velat comiat.

“La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida” constata la sempiterna cançoneta, però en aquest cas no va ser la vida allò que el va sorprendre, sinó la mort. I més exactament, el sepeli, perquè, tal i com s’estaven desvetllant les coses, havia arribat a especular amb la possibilitat que ni tan sols rebés sepultura…

El dia que l’enterraren, però, va comprovar, satisfet, com els seus s’inclinaven damunt el forat on estaven descarregant el seu cos inert: ara ja no podien dir que no el veiessin… Ell també va veure els seus caps, amb les boques lleugerament obertes, tots bolcant-se damunt la fonda tomba per dir-li l’últim adéu (no volia pensar que només ho fessin per donar fe que ja estava al sac i ben lligat…), fins que un grapat de sorra va tapar-li els ulls i tot quedà a les fosques.

Per desgràcia seva, les oïdes no quedaren obturades pel sauló i encara va poder sentir el seu fill preguntant-li a sa mare, la seva vídua, si en arribar a casa podria jugar amb la PlayStation.

Dead Man (Nitin Sawhney)

ÀNIMS, JA FALTA MENYS!

(maig-novembre de 2009)

Quan m’envaeix la tristor intensifico el seu efecte devastador escoltant fados o un Dylan intimista, i així m'endinso en la desesperació.

Quin sentit té la vida, com no sigui copsar la força última de qualsevol estat d’ànim? De tots ells, el desconsol és el que més ens afecta i, sens dubte, també la més universal de les emocions humanes.

Unamuno va escriure Del sentimiento trágico de la vida; Còrsega captiva poderosament amb el dramatisme de la seva naturalesa extrema i sobrada de contrastos; la inspiració sovint ‘brolla’ quan hom està afligit, etc. Cal que continuï…?

Que la vida és trista ho constatem tan bon punt ens tallen el cordó umbilical i ‘deixem de ser’ la nostra mare, si bé, paradoxalment, ja sabem on rau el seu pit.

L’única certesa i la que primer s'aprèn és que acabarem indefectiblement morts. Una altra cantarella és que ens esforcem per ser feliços, una sàvia fal·làcia que ens empeny a tirar del carro.