Espero aprendre a no deixar-me endur precipitadament pels impulsos. Espero que la serenor m’envaeixi i escalfi i il·lumini la catacumba fosca i humida que amb fermesa i convicció una tristesa poderosa i impertorbable m’ha clavat al cor, omplint de nínxols buits les galeries del meu cos sagnant i marcint amb la seva ombra espessa la meva ànima emboirada.
El seny i l’impuls estan en guerra, i la pau arribarà quan un matí un d'ells guany. Si venç el primer, envelliré (probablement) més savi (I suppose). Però si venç l’impuls –accelerat, irreflexiu, jove, fort, provocador, combatiu i segur d’ell mateix– probablement (amb el temps deixaràs de fer-ho, però) vindràs un cop l’any al cementiri a dipositar unes flors damunt l’epitafi que vaig escriure ahir. I recorda que ni tu ni jo sabem si percebré l’aroma del teu ram…
