Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris destí. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris destí. Mostrar tots els missatges

diumenge, 12 de juny del 2011

MATA-RATES

Estic ociós.
D’un cop de garrot mato el porc que duc a dins.
Ofego paraules i roncs, vòmits i rots.
Suren efluvis d’humors perduts,
d’honors corromputs, d’amors decebuts.
Sóc odiós.

dimarts, 7 de juny del 2011

BROMA PESADA

L’eruga avança.
S’estira primer
com el guió baix
d'un text inacabat
i s’arronsa després
com l'ena del niu
de l’ocell que la
devorarà aviat.

dijous, 17 de febrer del 2011

VIURE

Onades de desig sacsegen mon cos tremolós.
Espurnes d’ànsia es barallen al meu cor impur.
Cap pausa.
L’esclat addictiu pren la ploma que tatua el meu rostre.
De fora endins, de dins a fora.
És el pànic de viure el llarg parèntesi fins a la mort propera.
S’acaba el neguit, esmorteït pel dolor, sota terra.
La fi.

dilluns, 11 d’octubre del 2010

CRUJIDOS

(!0 de desembre de 1986)

Esperando el ruido
sin fin del ascensor
eterno. Esperando
los ecos de murmullos
atroces que ascienden, vanidosos,
entre roídas paredes de color añejo.
Impertinentes chasquidos de vetusto metal,
sucio, imperfecto, inagotable. La madera, noble,
contrasta, silenciosa, inexacta, humilde, en su quehacer diario.

ANONIMAT

(Barcelona, 18 de junio de 1988)

Caminava immers en les seves cabòries, sense fixar-se en res del que l’envoltava. De fet, si avançava per la vorera era senzillament per pur instint, un acte reflex producte d’anys i panys realitzant cada dia el mateix recorregut, però no pas per ser conscient que hom no ha d’anar a peu per la calçada.

Sense veure’l venir, a poc a poc i sense fer soroll, un home gris i anodí s’apropà a ell dubitatiu, inclinant el cap un xic a la dreta, amb passos petits i insegurs. De sobte, va sentir a prop seu una presència que li preguntava, amb veu tremolosa i quasi imperceptible, “vostè perdoni, però… ens coneixem potser?”. L'interpel·lat, després de dur-se un ensurt de ca l’ample, va respondre que no amb rotunditat, gairebé atemorit, alhora que s’enretirava uns pams d’aquell desconegut.
L’estrany personatge es va disculpar i, sense solució de continuïtat, s’allunyà talment com un japonès, fent reverències uns quants metres sense donar-li l’esquena. Tanmateix, no va poder retrocedir més, atès que va ensopegar amb una galleda d'escombraries mal col·locada enmig de la vorera. L'autor de l'equívoc va caure enrere precipitadament i sorollosa, i es va desnucar en donar-se de cap contra una ronyosa motocicleta que acumulava pols entre un frondós plàtan i la maleïda brossa.
El nostre home, però, malgrat l’ensurt inicial, davant d’aquest accident ni tan sols es va immutar, ja que no coneixia de res la víctima, i va continuar el seu camí preguntant-se, amb escàs interès, qui devia d’haver estat aquell individu que semblava tan poca cosa…

diumenge, 10 d’octubre del 2010

FLOWER POWER

(Berna, Suïssa, octubre de 1980)

Fuisteis la joven generación del viejo sueño.
Llegué tarde, pero mi sueño sigue tan viejo
como antaño. Como el vuestro. ¿Acaso lo
olvidasteis? No, aún os gime dentro, pero
el tiempo os venció. Quizá yo también lo
olvide, mas no por viejo, sino por sueño.

dijous, 7 d’octubre del 2010

SENTÈNCIA DIVINA

(Barcelona, 1980)

El teu temps, la mort.
El teu espai, la tomba.

divendres, 1 d’octubre del 2010

LES QUATRE ESTACIONS

Cueja, furtiu, l’estiu, i
penetra, esquia, la tardor,
que, ferma, s’hi resisteix.
De la còpula estacional
naixerà… l'hivern.
D’ambdós sorgirà la
primavera, fèrtil com
un rèptil o un insecte.

dimecres, 22 de setembre del 2010

L'ACOMPANYANT

(08 d'abril de 2005-22 de setembre de 2010)

Patia de moltes coses, moltes de les quals, d’altres també en pateixen. Potser ell els hi donava, però, més importància. Massa potser. O l’afectaven més. Dels altres no en sabia res. I saber-ho tampoc no li servia de gaire. Seguiria patint igual, malgrat allò del mal de muchos, consuelo de tontos.
No s’avenia amb gaire gent. Era solitari de mena. Taciturn, segons els seus veïns. Tan se val: estava o se sentia sol, i es consumia en la seva pena. No podia, no sabia, fer-la pública, comunicar-la als seus pròxims. La seva dona volia saber, però ell no li explicava res. Tampoc sabia què havia d’explicar-li. Era un sentiment profund, ple de tristesa, on les paraules o bé eren insuficients o bé traïen les seves intencions aclaridores. Ja se n’havia trobat abans amb aquest problema. Començava a explicar quelcom del seu estat d’ànim i acabava dient coses que no tenien res a veure. Fos perquè es trepitjaven les idees a la punta de la llengua, fos perquè s’amuntegaven els pensaments al cervell, fos perquè l’ànsia de comprensió del seu interlocutor demanava massa detalls, el cas és que al final es confonia i acabava perdent el fil del seu discurs.
La solució, restar callat. No dir res i enfrontar-se tot sol a les seves cabòries, lluitar estoicament contra els seus fantasmes (un virulent exèrcit de dimensions apocalíptiques, per cert…).
Això no obstant, la solitud i el no compartir res no li feien cap bé. És sabut que l’home és un animal de companyia (no tan sols de costums). No vull dir que sigui un animal domèstic, com un gat, un gos o un hàmster, sinó que necessita companyia. La qüestió era trobar l’acompanyant ideal, algú que l’escoltés sense interrompre’l, que el deixés plasmar els seus pensament en paraules, que li permetés conduir les seves dèries a (bon?) port.
I en aquesta tessitura es trobava (des de feia gairebé quaranta anys o més) quan un dia el destí li deparà una sorpresa. I succeí de la manera més quotidiana. Qui havia de dir que un acte tan anodí, fins i tot repulsiu, com és el d’anar a llençar les escombraries al contenidor li reservés la garantia de futur que tant de temps havia estat cercant! El sentit de la vida, és clar, perquè al pas que anaven les coses ja es veia deixant una nota al jutge i donant un disgust (bé, potser no n’hi havia per tant…) a la seva família. D’haver estat així, el disgust hauria estat evident, però més per allò de la novetat, de l’inesperat, que per la pèrdua d’un ésser (estimat?). De seguida s’haurien refet i fins i tot descobert les avantatges de la seva defunció: una herència (suculenta?) i la fi de les pallisses moralitzants a les que els sotmetia dia sí dia també i de les sempiternes discussions conjugals amb les que guarnien els desdejunis, els esmorzars i els sopars. Ben mirat, potser hauria resultat ridícul això de sacrificar-se i a sobre ser motiu de mofa de la penya.
Aquesta carència afectiva el feu fixar-se en la trista existència de la bossa d’escombreries que duia a la mà camí de l’escorxador. Blava com la mar, tan fidel, amb les seves nanses grogues com el sol, ella mai no ho hauria fet això de suportar les seves càrregues pudentes i, en acabar el dia, enfonyar-lo sense escrúpols i amb nocturnitat en un contenidor gris com els seus pensaments. Quina traïció! Quanta malicia!
S’adonà que potser aquell farcell era la seva única esperança, el seu íntim i silenciós amic. De sobte va entendre que no només no podia desfer-se’n sinó que tampoc podia canviar-la per una altra. Ni tan sols una de més pútrida podia servir-li, atès que no era la seva còmplice, la seva mitja taronja d’escorrialles. Hauria estat una traïció a tots els consumibles en ella continguts, tan primigenis ells.
Va decidir passejar de nit agafat de la mà de la bossa de merda. Potser, malgrat l’hora intempestiva, quedés algun bar obert on poder compartir un cafè amb la seva discreta i silenciosa amiga.
I així ho va fer. S’endinsà en la foscor de la nit disposat a clarificar idees i sentiments. Mai més se’n va saber res d’ells. A casa ningú no els va plorar.

dimarts, 24 d’agost del 2010

COM UN COLADOR

(9 de desembre de 2009)

Espero aprendre a no deixar-me endur precipitadament pels impulsos. Espero que la serenor m’envaeixi i escalfi i il·lumini la catacumba fosca i humida que amb fermesa i convicció una tristesa poderosa i impertorbable m’ha clavat al cor, omplint de nínxols buits les galeries del meu cos sagnant i marcint amb la seva ombra espessa la meva ànima emboirada.
El seny i l’impuls estan en guerra, i la pau arribarà quan un matí un d'ells guany. Si venç el primer, envelliré (probablement) més savi (I suppose). Però si venç l’impuls –accelerat, irreflexiu, jove, fort, provocador, combatiu i segur d’ell mateix– probablement (amb el temps deixaràs de fer-ho, però) vindràs un cop l’any al cementiri a dipositar unes flors damunt l’epitafi que vaig escriure ahir. I recorda que ni tu ni jo sabem si percebré l’aroma del teu ram…

divendres, 13 d’agost del 2010

SOPHIA LØREN KIERKEGAARD…?

Estic trist,
sento crits.
Tot és gris.
M’he ferit
i he fugit…
de la vida.

dimecres, 11 d’agost del 2010

CAPICÚA

Cavó tanto el muerto
que acabó con el huerto.
Tanto cavó en el huerto
que acabó muerto.
Esto me lo contó con mucho
esfuerzo este que acabó tuerto.

dimecres, 28 de juliol del 2010

DESENLLAÇ

El meu cervell,
sec com un embassament,
no irriga, no hidrata
les idees del meu cor.
Del meu cap, ja ni en parlem…
Em sento eixut, desmillorat.

De l’amor, ja ni en parlem…
Sento res, però m’enganyo.

Del futur, ja ni en parlem…
Estic fart de 'tant de bo…'.
Estic mort, acabat, defenestrat.
Un taüt és el que em cal.

DESENGANY

(07 de desembre de 2009)

Pompadour no era una flor,
ni tan sols la flor d’un dia.
Plena de punxes la tija,
el cuc es clavà l’espina entera.
En dos cossos es partí,
mes no morí, i el dolor fou gran.
Enguany, ambdós cucs s’arrosseguen.
Un recorda dolgut l’engany distret, infecte.
L’altre no oblida, però molt odia.
Busquen flors, però no pas d’un dia,
sinó de debò, perfumades de dolçor,
que no embafin de mentida: una ortiga,
una planta fina, digna, sense pètals enganyosos
i que per saba no dugui metzina.

divendres, 16 de juliol del 2010

INQUIETUD

(01 de setembre de 2003)


Només la reflexió durà

Horitzó inassolible,
orgue de gats inacabat,
presa de fúria continguda,
que no apaivagada, impotent
perd embranzida i es dilueix
en un oceà de tempestes.

la serenitat i aquesta

Rep el cop i incapaç de
tornar-lo s’esquartera en
renecs i malediccions.
Frontera entre mort i vida
s’erigeix inexpugnable
davant la ràbia…

la joia de viure.

dijous, 15 de juliol del 2010

L'EXTINCIÓ

(publicat el març de 2004 a la revista Pelideu)

La polièdrica micció esquitxà racons inversemblants del diminut lavabo. Aquell matí no hi era tot. Sota la dutxa ritual, però, i amb un somrís de gamarús, es lliurà al destí.
Tret d’uns grunyits desafectats, amb la dona gairebé ja no es parlaven, i els fills, amb silencis per resposta i ziga-zagues esquius, l’ignoraven.
Es va sentir sol i bandejat de casa seva, com un moble abandonat, com un objecte molest o com la infeliç tortuga. Tot semblava indicar que estava desapareixent… De sobte es va esverar —cridà “no fotis!”, o quelcom semblant— però de seguida es calmà i decidí assegurar-se’n: només calia passejar pel carrer i observar la reacció dels veïns. Va anar a fer un cafè al bar.
Calia experimentar i va deixar que els altres prenguessin la iniciativa, però el resultat fou desolador. Pel carrer —poca conya— ningú no el va saludar. Obligant-se a confiar en els mètodes empírics, va creure oportú ser el primer en obrir la boca. Ho va fer un, dos, tres, quatre cops, però la resposta a la seva cordialitat va ser el silenci. Ni tan sols no el van mirar. És més, estava convençut que ni el van veure.
El primer assaig arribava a la seva —funesta— fi. El bar era allà mateix. Agafà aire abans d’obrir la porta del local i va accedir-hi amb decisió (i val a dir que també força espantat). Ningú no el va saludar: ni els que jugaven a les màquines, ni els que badaven davant del cafè ni els que llegien el diari. Tots van continuar com si res no hagués passat. I és que —admetem-ho— la seva rutinària entrada (triomfal?) a l’establiment no era ni de bon tros cap motiu per abandonar la lectura, deixar d’ensumar la fumejant tassa o apartar la mirada dels colors llampants de l’escurabutxaques. Bé, en tot cas, aquesta reflexió és la que ell va donar per bona, doncs qualsevol altra consideració probablement l’hauria abocat al suïcidi.
Poc havia de durar la seva serenitat. Passats un, dos, tres, quatre minuts, el cambrer no l’havia atès. I això que al local no hi havia més de quatre clients mal comptats. El bàrman netejava gots, estirava el coll cap a la ràdio per poder sentir una notícia de (vital?) interès, eixugava els estris que regalimaven a l’escorredor, reculava cap a la nevera, comprovava el seu contingut, anotava coses en una llibreta, col•locava teteres i plats als prestatges de sota la màquina del cafè i, de tant en tant, es treia porqueria de les ungles amb un escuradents. Amb tot això, ja havien passat vuit o nou minuts i ningú no li havia fet cas. Alçà tímidament —com dient “hola, sóc aquí!”— un braç i prement la llengua contra el paladar va emetre un “pst-pst”, però tampoc no va donar resultat. Optimista de mena, va romandre un quart d’hora més repenjat a la barra, amb les espatlles endavant, com si volgués estirar-se damunt la mateixa, fins que va acceptar resignat que potser sí que ho era, d’invisible. No obstant això, va preferir sentir-se ‘eteri’, terme no tan cruel i alhora més romàntic. Si més no, donava una certa transcendència a la cada cop més evident desconnexió del seu entorn immediat.
El disgustava la idea que després de quaranta-vuit anys en aquesta vall de llàgrimes ningú no el recordés. Va creure oportú tornar corrent a casa seva, no fos cas que la seva extinció s’accelerés i no tingués temps d’arribar-hi ni —no ja d’acomiadar-se dels seus— de deixar constància de la seva transició al més enllà.
Començà a recordar —i amb molta intensitat— la infinitat de cops que la seva presència a casa havia estat ignorada per la seva “encantadora” prole, les seves pedagògiques observacions —pròpies del seu rol de pare— sistemàticament desoïdes per la seva muller, i com el butanero, el jardiner o la dona de fer feines —si donava la casualitat que coincidien a casa essent-hi el matrimoni— només s’adreçaven a ella… Déu meu senyor! Quelcom tan clar, i ell sense adonar-se’n!
Dia rere dia s’allunyava d’aquest món cruel que li donava l’esquena i ell, capsigrany, lluitant per la millora del planeta! Vés tu a saber, potser Greenpeace o Depana mai no van rebre ni un sol euro dels molts que els va enviar. Potser havia estat tots aquests anys un client virtual…
Un cop a casa, i després de prendre’s el cafè que li havia estat negat al bar, va escriure una nota curta on deixà ben clar que, malgrat no ho semblés, s’havia adonat de tot i que potser la seva absència —ara sí que ho podia dir— no seria ni tan sols percebuda. Així i tot, estava segur que algun desaprensiu encara diria d’ell “que s’havia anat a comprar tabac…”. De tota manera, va pensar, en semblant situació ja em direu quina importància tenen eufemismes com aquest. Va fer una repassada ràpida dels “amics” que intentarien d’ara endavant beneficiar-se la seva parenta però ho deixà córrer perquè la llista era massa llarga.

Com a bon naturalista que era —admirava Unamuno— va decidir dur a terme la darrera fase del seu experiment. No aniria a la feina. A quin altre indret es percebria millor la seva deserció? Sens dubte, aquesta seria la prova definitiva. Només calia esperar que sonés el telèfon. Va fer-se una cafetera de sis tasses i en va prendre una. Més tard, una altra. La tercera no es va fer esperar. Ja com una moto, va seure al sofà veient-les venir. Però no va anar-hi res. En acabar la sisena tassa de cafè —excitadíssim— va posar a tota castanya l’Uninvisible de Medeski, Martin & Wood, disc de títol impossible però que li anava com anell al dit. Tenia la paella pel mànec. Si el telèfon sonava, no el sentiria i, en conseqüència, seria l’amo de la situació i, en darrera instància, de la seva vida.
Finalitzat el disc, observà al display del telèfon sense fils que ningú no havia picat. A la seva feina no el trobaven a faltar: definitivament era mort!… però ignorava des de quan. Que s’hagués adonat avui d’aquest macabre fet no significava que la seva defunció s’hagués produït aquell dia. Vés a saber des de quan no existia!
Per uns segons l’envaí una barreja de pau i alegria, una mena de gratificant sensació de la feina feta. La pega era que la ‘feina’ era ell, i fer, el que se’n diu fer, no havia fet gaire per no sucumbir a la seva ridícula existència. Més aviat, la seva vida havia acabat amb ell, per no dir que el món havia prescindit de la seva anònima presència. I això l’amoïnava. No és que pensés en la posteritat (al cap i a la fi —com va dir Grouxo— què havia fet la posteritat per ell?), però sí en aquella entendridora emoció que provoquen els records, en la memòria magnífica que resta d’aquells que han partit per no tornar. Pensava que, en el seu cas, això no passaria, que potser ni tan sols trobarien la nota que acabava d’escriure a títol de velat comiat.
La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida” constata la sempiterna cançoneta, però en aquest cas no va ser la vida allò que el va sorprendre, sinó la mort. I més exactament, el sepeli, perquè, tal i com s’estaven desvetllant les coses, havia arribat a especular amb la possibilitat que ni tan sols rebés sepultura…
El dia que l’enterraren, però, va comprovar, satisfet, com els seus s’inclinaven damunt el forat on estaven descarregant el seu cos inert: ara ja no podien dir que no el veiessin… Ell també va veure els seus caps, amb les boques lleugerament obertes, tots bolcant-se damunt la fonda tomba per dir-li l’últim adéu (no volia pensar que només ho fessin per donar fe que ja estava al sac i ben lligat…), fins que un grapat de sorra va tapar-li els ulls i tot quedà a les fosques.

Per desgràcia seva, les oïdes no quedaren obturades pel sauló i encara va poder sentir el seu fill preguntant-li a sa mare, la seva vídua, si en arribar a casa podria jugar amb la PlayStation.

diumenge, 27 de juny del 2010

AL CAP I A LA FI

(Sant Antoni de Vilamajor, 23 de desembre de 2008)

El reu, àvid, palpa la bena que li cobreix els ulls.
Els seus dits, àgils i irascibles, cerquen les parpelles
mentre llàgrimes d’alcohol esborren el rastre del dolor.
La justícia l’envolta i li reclama la vida, el tresor de l’illa.
El full cau del llibre; la crosta, de la ferida; la branca, de l’arbre;
les pestanyes, dels ulls… i plora de joia: s’ha punxat i sagna porpra.
Palpita, condensat, el plasma escàs, captiu.
I raja la forca del patíbul i tiba la força del garrot.
El finestral s’obre i el pres es llença al buit.
És un instant llarg com un sospir.
El retrunyiment és sublim, escandalós, brut.
I allà jeu ell, esbotzat, podrit, serè…

dissabte, 26 de juny del 2010

ÀNIMS, JA FALTA MENYS!

(maig-novembre de 2009)

Quan m’envaeix la tristor intensifico el seu efecte devastador escoltant fados o un Dylan intimista, i així m'endinso en la desesperació.
Quin sentit té la vida, com no sigui copsar la força última de qualsevol estat d’ànim? De tots ells, el desconsol és el que més ens afecta i, sens dubte, també la més universal de les emocions humanes.
Unamuno va escriure Del sentimiento trágico de la vida; Còrsega captiva poderosament amb el dramatisme de la seva naturalesa extrema i sobrada de contrastos; la inspiració sovint ‘brolla’ quan hom està afligit, etc. Cal que continuï…?
Que la vida és trista ho constatem tan bon punt ens tallen el cordó umbilical i ‘deixem de ser’ la nostra mare, si bé, paradoxalment, ja sabem on rau el seu pit.
L’única certesa i la que primer s'aprèn és que acabarem indefectiblement morts. Una altra cantarella és que ens esforcem per ser feliços, una sàvia fal·làcia que ens empeny a tirar del carro.

diumenge, 20 de juny del 2010

PAS RESTRINGIT

(UPD de Martorell, 27 d'abril-20 de juny del 2010)

Buscant com boig una agulla
adverteix que al cel no hi ha orenetes…
i és primavera!
Res no és ja el que era.
Tem el temps, cansós contrari.
Li cal saba per la vena.
Sota la nul·la ombra de la runa de la poda, una figuera l’ignora …i es torra.
Sota la iuca, ufanes formigues donen llet
i taciturnes aranyes fan cafè.
Cap bèstia ni bestiola, tret d’ell,
afronta el sol.
S’eixampla tip, fastiguejat, al sòl
tot esperant un canvi d’opinió
una mort inevitable.

dimarts, 15 de juny del 2010

TABULA RASA


Ahir va suggerir de veure’ns,
i jo vaig dir “i tant que sí!”.
Ahir vàrem reconciliar-nos, i
això m’ha fet feliç.
Ahir vam estimar-nos, i
no cabia a la pell de goig…
Ahir ja és massa lluny, i
enguany espero l’avui.
L’avui és massa breu i
ja penso en el demà…
Ahir vaig ésser amb ella,
i vaig ser, per fi, feliç.
Ahir vaig ésser amb ella,
i el dia es feu petit…
Ahir vàrem fer l’amor,
i el llit resultà estret.
Ahir vam romandre plegats
fins que va haver de partir.
I, aleshores, vaig morir…

Visitants i lectors

Arxiu del blog

Qui és Loup Garou?

La meva foto
St. Antoni de Vilamajor, Baix Montseny, Catalunya, Poland
Udolo les nits de lluna plena; les altres, ronco estrepitosament.