BROMA PESADA

L’eruga avança.

S’estira primer

com el guió baix
d'un text inacabat

i s’arronsa després

com l'ena del niu

de l’ocell que la

devorarà aviat.

LES CINC ESTACIONS

Abans d’ahir. Ahir. Avui. Demà. Demà passat.

L’endemà esquitxa el present amb la brutícia del passat.

I ningú no pot lliurar-se'n, de l'adéu.

CRUJIDOS

(!0 de desembre de 1986)

Esperando el ruido

sin fin del ascensor

eterno. Esperando

los ecos de murmullos

atroces que ascienden, vanidosos,

entre roídas paredes de color añejo.

Impertinentes chasquidos de vetusto metal,

sucio, imperfecto, inagotable. La madera, noble,

contrasta, silenciosa, inexacta, humilde, en su quehacer diario.

FLOWER POWER

(Berna, Suïssa, octubre de 1980)

Fuisteis la joven generación del viejo sueño.

Llegué tarde, pero mi sueño sigue tan viejo

como antaño. Como el vuestro. ¿Acaso lo

olvidasteis? No, aún os gime dentro, pero

el tiempo os venció. Quizá yo también lo

olvide, mas no por viejo, sino por sueño.

LES QUATRE ESTACIONS

Cueja, furtiu, l’estiu, i

penetra, esquia, la tardor,

que, ferma, s’hi resisteix.

De la còpula estacional

naixerà… l'hivern.

D’ambdós sorgirà la

primavera, fèrtil com

un rèptil o un insecte.

Winter into Spring (George Winston)

Autumn (G. Winston)

Lullaby (G. Winston, de l'àlbum Summer)

EL SÒL INSONDABLE

Un altre cop

l'abisme atlàntic

s’ha fet un lloc

al sol del migdia

engolint l’ombra

de la que no em

puc escapolir.

(Il·lustració de El diari de Morton Fosa, de Mónica Pironio)

Riders On The Storm (The Doors; VOSE)

RETRATS DE FAMÍLIA

(setembre de 2009)

Per què són més naturals aquells on falta un progenitor? Els retrats complets, aquells fets emprant el retardador, són tal falsos com un duro gitano. Amaguen la veritable essència de la família, la desunió, l’absència. Pitjor encara, dibuixen una farsa, una representació creada artificiosament per a immortalitzar un instant probablement banal, forçat i fet a disgust, malgrat els somriures encartonats.

En observar una foto del fills i la mare, del fills amb el pare, del pares sense fills, dels fills sense pares, d’un fill i un progenitor, hom percep naturalitat, equilibri. Res no ha estat manipulat. S’ha copsat un moment real en unes circumstàncies espontànies, casuals i anecdòtiques, però sinceres.

En definitiva, el contingut expressat en una fotografia transmet exactament el que succeeix de debò, independentment de si quelcom traumàtic acompanya llurs protagonistes. Es pot deduir la vida a partir d’una imatge, i sobretot, advertir el seu valor, intuir la naturalesa honesta o no d’unes persones només pel fet d’haver estat immortalitzats tal qual eren i tal qual estaven en aquell precís instant.

ORDEN DEL DÍA

Me instigo a cruzar

por instinto el desierto

frío de la soledad para

no llegar a ningún lado,

como no sea el opuesto.

(fotograma de Desierto adentro, de Rodrigo Pla)

Boulevard Of Broken Dreams (Green Day)

SOPHIA LØREN KIERKEGAARD…?

Estic trist,

sento crits.

Tot és gris.

M’he ferit

i he fugit…

de la vida.

UN CUENTO DE HADAS

De mala gana, rana.

Tú vales, le dicen y

él se lo calla y paga.

Pone mala cara, confía

pero lo ven por la mirilla.

Para colgarse no hay que

ser de Horta, de Guinardó

ni de Sant Joan. Basta con

cruzar la aorta con la faca

albaceteña y desfallecer

cual Mihura bravío pero

debilitado y desangrado.

Y seguro que algo se me

ha pasado por alto…

¿Un balido tal vez?

IMPREVISTOS

La bola, una pelota que no bota.

El mundo, un mudo que no vota.

El manco, del Banco de Lepanto.

Del espanto, el disgusto y de él…

el susto, y del sabor (¿qué sopor?)

el gusto por el dinero y el horror.

Del adverbio, el soberbio, y de él

…quien más, quien menos.

L'EXTINCIÓ

(publicat el març de 2004 a la revista Pelideu)

La polièdrica micció esquitxà racons inversemblants del diminut lavabo. Aquell matí no hi era tot. Sota la dutxa ritual, però, i amb un somrís de gamarús, es lliurà al destí.

Tret d’uns grunyits desafectats, amb la dona gairebé ja no es parlaven, i els fills, amb silencis per resposta i ziga-zagues esquius, l’ignoraven.

Es va sentir sol i bandejat de casa seva, com un moble abandonat, com un objecte molest o com la infeliç tortuga. Tot semblava indicar que estava desapareixent… De sobte es va esverar —cridà “no fotis!”, o quelcom semblant— però de seguida es calmà i decidí assegurar-se’n: només calia passejar pel carrer i observar la reacció dels veïns. Va anar a fer un cafè al bar.

Calia experimentar i va deixar que els altres prenguessin la iniciativa, però el resultat fou desolador. Pel carrer —poca conya— ningú no el va saludar. Obligant-se a confiar en els mètodes empírics, va creure oportú ser el primer en obrir la boca. Ho va fer un, dos, tres, quatre cops, però la resposta a la seva cordialitat va ser el silenci. Ni tan sols no el van mirar. És més, estava convençut que ni el van veure.

El primer assaig arribava a la seva —funesta— fi. El bar era allà mateix. Agafà aire abans d’obrir la porta del local i va accedir-hi amb decisió (i val a dir que també força espantat). Ningú no el va saludar: ni els que jugaven a les màquines, ni els que badaven davant del cafè ni els que llegien el diari. Tots van continuar com si res no hagués passat. I és que —admetem-ho— la seva rutinària entrada (triomfal?) a l’establiment no era ni de bon tros cap motiu per abandonar la lectura, deixar d’ensumar la fumejant tassa o apartar la mirada dels colors llampants de l’escurabutxaques. Bé, en tot cas, aquesta reflexió és la que ell va donar per bona, doncs qualsevol altra consideració probablement l’hauria abocat al suïcidi.

Poc havia de durar la seva serenitat. Passats un, dos, tres, quatre minuts, el cambrer no l’havia atès. I això que al local no hi havia més de quatre clients mal comptats. El bàrman netejava gots, estirava el coll cap a la ràdio per poder sentir una notícia de (vital?) interès, eixugava els estris que regalimaven a l’escorredor, reculava cap a la nevera, comprovava el seu contingut, anotava coses en una llibreta, col•locava teteres i plats als prestatges de sota la màquina del cafè i, de tant en tant, es treia porqueria de les ungles amb un escuradents. Amb tot això, ja havien passat vuit o nou minuts i ningú no li havia fet cas. Alçà tímidament —com dient “hola, sóc aquí!”— un braç i prement la llengua contra el paladar va emetre un “pst-pst”, però tampoc no va donar resultat. Optimista de mena, va romandre un quart d’hora més repenjat a la barra, amb les espatlles endavant, com si volgués estirar-se damunt la mateixa, fins que va acceptar resignat que potser sí que ho era, d’invisible. No obstant això, va preferir sentir-se ‘eteri’, terme no tan cruel i alhora més romàntic. Si més no, donava una certa transcendència a la cada cop més evident desconnexió del seu entorn immediat.

El disgustava la idea que després de quaranta-vuit anys en aquesta vall de llàgrimes ningú no el recordés. Va creure oportú tornar corrent a casa seva, no fos cas que la seva extinció s’accelerés i no tingués temps d’arribar-hi ni —no ja d’acomiadar-se dels seus— de deixar constància de la seva transició al més enllà.

Començà a recordar —i amb molta intensitat— la infinitat de cops que la seva presència a casa havia estat ignorada per la seva “encantadora” prole, les seves pedagògiques observacions —pròpies del seu rol de pare— sistemàticament desoïdes per la seva muller, i com el butanero, el jardiner o la dona de fer feines —si donava la casualitat que coincidien a casa essent-hi el matrimoni— només s’adreçaven a ella… Déu meu senyor! Quelcom tan clar, i ell sense adonar-se’n!

Dia rere dia s’allunyava d’aquest món cruel que li donava l’esquena i ell, capsigrany, lluitant per la millora del planeta! Vés tu a saber, potser Greenpeace o Depana mai no van rebre ni un sol euro dels molts que els va enviar. Potser havia estat tots aquests anys un client virtual…

Un cop a casa, i després de prendre’s el cafè que li havia estat negat al bar, va escriure una nota curta on deixà ben clar que, malgrat no ho semblés, s’havia adonat de tot i que potser la seva absència —ara sí que ho podia dir— no seria ni tan sols percebuda. Així i tot, estava segur que algun desaprensiu encara diria d’ell “que s’havia anat a comprar tabac…”. De tota manera, va pensar, en semblant situació ja em direu quina importància tenen eufemismes com aquest. Va fer una repassada ràpida dels “amics” que intentarien d’ara endavant beneficiar-se la seva parenta però ho deixà córrer perquè la llista era massa llarga.

Com a bon naturalista que era —admirava Unamuno— va decidir dur a terme la darrera fase del seu experiment. No aniria a la feina. A quin altre indret es percebria millor la seva deserció? Sens dubte, aquesta seria la prova definitiva. Només calia esperar que sonés el telèfon. Va fer-se una cafetera de sis tasses i en va prendre una. Més tard, una altra. La tercera no es va fer esperar. Ja com una moto, va seure al sofà veient-les venir. Però no va anar-hi res. En acabar la sisena tassa de cafè —excitadíssim— va posar a tota castanya l’Uninvisible de Medeski, Martin & Wood, disc de títol impossible però que li anava com anell al dit. Tenia la paella pel mànec. Si el telèfon sonava, no el sentiria i, en conseqüència, seria l’amo de la situació i, en darrera instància, de la seva vida.

Finalitzat el disc, observà al display del telèfon sense fils que ningú no havia picat. A la seva feina no el trobaven a faltar: definitivament era mort!… però ignorava des de quan. Que s’hagués adonat avui d’aquest macabre fet no significava que la seva defunció s’hagués produït aquell dia. Vés a saber des de quan no existia!

Per uns segons l’envaí una barreja de pau i alegria, una mena de gratificant sensació de la feina feta. La pega era que la ‘feina’ era ell, i fer, el que se’n diu fer, no havia fet gaire per no sucumbir a la seva ridícula existència. Més aviat, la seva vida havia acabat amb ell, per no dir que el món havia prescindit de la seva anònima presència. I això l’amoïnava. No és que pensés en la posteritat (al cap i a la fi —com va dir Grouxo— què havia fet la posteritat per ell?), però sí en aquella entendridora emoció que provoquen els records, en la memòria magnífica que resta d’aquells que han partit per no tornar. Pensava que, en el seu cas, això no passaria, que potser ni tan sols trobarien la nota que acabava d’escriure a títol de velat comiat.

“La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida” constata la sempiterna cançoneta, però en aquest cas no va ser la vida allò que el va sorprendre, sinó la mort. I més exactament, el sepeli, perquè, tal i com s’estaven desvetllant les coses, havia arribat a especular amb la possibilitat que ni tan sols rebés sepultura…

El dia que l’enterraren, però, va comprovar, satisfet, com els seus s’inclinaven damunt el forat on estaven descarregant el seu cos inert: ara ja no podien dir que no el veiessin… Ell també va veure els seus caps, amb les boques lleugerament obertes, tots bolcant-se damunt la fonda tomba per dir-li l’últim adéu (no volia pensar que només ho fessin per donar fe que ja estava al sac i ben lligat…), fins que un grapat de sorra va tapar-li els ulls i tot quedà a les fosques.

Per desgràcia seva, les oïdes no quedaren obturades pel sauló i encara va poder sentir el seu fill preguntant-li a sa mare, la seva vídua, si en arribar a casa podria jugar amb la PlayStation.

Dead Man (Nitin Sawhney)

LLUERNA

(a la cuca de llum de l'UPD de Martorell amb tota la meva gratitud, 13 de maig de 2010)

Enmig de la foscor, la monotonia

gaudeix, folla, de les aparences.

Sense llum res no es veu ni viu,

tret del radiant afecte de Maria.

De llur somriure plàcid, una brisa

fresca, un bocí de vent revifa els

morts, i la seva pell translúcida

ens guia a quelcom molt millor

…com l’amor o, potser, la vida.

There is a path (Stuart A. Staples)

ÀNIMS, JA FALTA MENYS!

(maig-novembre de 2009)

Quan m’envaeix la tristor intensifico el seu efecte devastador escoltant fados o un Dylan intimista, i així m'endinso en la desesperació.

Quin sentit té la vida, com no sigui copsar la força última de qualsevol estat d’ànim? De tots ells, el desconsol és el que més ens afecta i, sens dubte, també la més universal de les emocions humanes.

Unamuno va escriure Del sentimiento trágico de la vida; Còrsega captiva poderosament amb el dramatisme de la seva naturalesa extrema i sobrada de contrastos; la inspiració sovint ‘brolla’ quan hom està afligit, etc. Cal que continuï…?

Que la vida és trista ho constatem tan bon punt ens tallen el cordó umbilical i ‘deixem de ser’ la nostra mare, si bé, paradoxalment, ja sabem on rau el seu pit.

L’única certesa i la que primer s'aprèn és que acabarem indefectiblement morts. Una altra cantarella és que ens esforcem per ser feliços, una sàvia fal·làcia que ens empeny a tirar del carro.

CENICIENTA CORRUPTA

(vespre del 10 de març del 2010 al c/ de França; a la imatge superior, William Burroughs)

La calle está fría y,
como la sangre asesina,
repta intravenosa por la
dulzura insulsa del hada
madrina, vieja adicta a

nocivas fantasías.

Ni carrozas, ni varitas
ni chispitas… mas del
fino cristal del zapato

aparece… ¡una chuta!

Y de cortes profundos,

yugulares, borbotean

ingenio e infamia,

una vida agotada.

y el vómito biliar

del sueño roto.

Heroin (The Velvet Underground; VOSE)

LA PALMA DE LA MÀ

(comunitat terapèutica Mas Taba, entre el 29 y el 31 de maig del 2010)

Quan la buidor més absoluta i el major desinterès copulen donen a llum la insatisfacció més abismal.

He sentit esquelles a prop i un pastor escridassant llurs gossos —insignificants però eficients i aparentment feliços— per governar un ramat de cabres boges que se’n volia anar… de putes?

I he descobert la riera. Sota una mena de figuera, sentint la remor del líquid element i bèsties ocultes he restat, com sempre, a l’espera de veure La Serp, que tanmateix no ha fet acte de presència.

A la caixa tonta no he vist la Cindy Lauper ben vestida però sí en Quasimodo carregant la bella Esmeralda a la seva gepa.

I així he perdut un dia més de la cíclica existència, circular com les rodes de la Zephyr que encara conservo per esdevenir, tard o d'hora,  llegenda mortal.

Born To Be Wild (Steppenwolf a Easy Rider)

IMATGES, MIRATGES, PEATGES I PLATGES

(comunitat terapèutica Mas Taba, 31 de maig del 2010)

Una catèrvola de zombis tan absent com addicte a un ésser viu que li canti la canya —"què n’has fet de la teva vida!?"— esnifa religiosament les ordres obscures  d’un comandant fantasmagòric que insisteix en navegar a la deriva i m’envolta tothora arrossegant-me a contracor a la mateixa aniquilació que han signat…

…voluntàriament?

Soul Sacrifice (Santana a Woodstock, 1969) 

GRANJA PORCINA

(comunitat terapèutica Mas Taba, 28 de maig del 2010)

Mamo la llet cranial de llurs temples

per a vèncer la temuda encefalina

beneita que m'ofusca la vista tot
negant-li sentiments a la visió.

Amb mirada aquosa repasso l’erm

dels meus ossos abandonats,
i a l’era… s’amuntega la merda.

NO SERIA DIMARTS, OI?

Methamphetamine Blues (Mark Lanegan)

Del marasme es nodreix
el caos que em desdibuixa.

De mi ja ben poc queda, i
cedeixo el lloc a l’intrús nihilista:

fugir dels principis, l’empatia
i abominar de tota moral,

 no seguir ningú, desentendre'm
dels fills que tant m'irriten.

Res de menjar ni d’anar al llit
perquè és l'hora o s'ha fet tard.

Consumir amb delit antidepressius,
somnífers, estimulants i Caca-Culo.

I molt cafè. I que no falti mai tabac!
Fumar i fumar per enganyar el temps.

I, sobretot, conèixer dones…
el més sublim de la Creació!

I n'he conegut, i m'han fet feliç,

i ens hem enlluernat i estimat.

Però atès que no m'enamoro,

m'han abandonat, decebudes.

I n’han vingut de noves, per
fer bullir l'olla… i la polla.

Hi penso sovint en alguna;
en d'altres, no gaire;
en poques, gens.

I santornem-hi: caos i anarquia;

colesterol, inanició i cafeïna…

onanisme i ruïdisme musical.

La feina… mal feta,

i el blog, abandonat!

(13 de novembre de 2009; de dalt a baix, 1a i 5a fotos, obra de Perdidaoscuras)