Haga Dios que del mundo en las mudanzas / las dulces esperanzas / con que hoy tu pensamiento se gloría / séante al cabo, en apacible invierno / recuerdos aún más dulces todavía / que te acompañen en el viaje eterno.
Miguel de Unamuno
En plantejar-me què destacar de l'Hugo, el meu pare, em venen al cap moltes coses: unes de positives, com aquella vitalitat desbordant –fins i tot esgotadora per als qui no érem com ell– o l'entusiasme amb què duia a terme les seves activitats, i d’altres que no ho eren tant, com la dificultat de prendre decisions amb la celeritat oportuna; mesurava tant les coses que al final ja no valia la pena. Imagino que era l'estigma del seu signe zodiacal…
Però és potser la seva generositat, que no prodigalitat, doncs era més aviat estalviador, el tret que més vaig admirar d'ell. Vaig descobrir-ho després de deu anys de treball en comú. Els trets esmentats els coneixia i, perquè no dir-ho, els vaig patir com a fill, però aquesta darrera virtut em va sorprendre cada dia que vàrem ser junts al despatx. Què diferent d'aquell pare vist amb els ulls de l'adolescent difícil que vaig ser! Aquell home estricte, sever inclús i, sovint, massa exigent –si més no amb mi– va resultar ser una persona que oblidava o, millor dit, perdonava amb gran facilitat. Em desconcertava, m'avergonyia fins i tot, comprovar com davant de fets que personalment m'irritaven ell no perdia la calma. Sens dubte, fou una vessant de la seva personalitat que va augmentar en fer-se gran.
El seu caràcter estoic i la seva fermesa davant les adversitats el van abocar a mantenir una actitud de lluita enfront la malaltia sense perdre el bon humor. En cap cas va sentir-se víctima o màrtir, i el seu agraïment i estima envers aquells que diàriament teníem cura d'ell foren paral·leles a les seves ganes de viure. La prova és l'afecte que bona part del personal hospitalari, des dels especialistes fins als auxiliars de clínica, van mostrar cap a ell, tractant-lo amb una deferència i delicadesa sublims. Algunes infermeres, quan va morir, van venir amb llàgrimes als ulls a donar-nos les condolences. I no hem d'oblidar que a la planta d'oncologia de la Vall d’Hebron la mort és quelcom quotidià.
M'hauria agradat poder parlar d'aquesta amb ell, però no ho va posar gens fàcil. Sempre em quedarà el dubte de si traspassar la frontera de la vida era per a ell una realitat, una incògnita o una esperança. Pragmàtic i poc donat a elucubracions filosòfiques la seva energia va dedicar-la a gaudir, malgrat tot, d'aquesta vida.
Em tranquil·litza saber que una setmana i mitja abans de deixar-nos, els seus ulls van contemplar les vastes praderies del Pallars, i els seus malmesos pulmons, respirar l'aire pur dels Pirineus. Va estar la Joana, la seva estimada segona esposa, qui va fer-li tan impagable regal. A ella dedico també aquestes paraules, convidant-la a fruir del record de l’Hugo i la família que li ha llegat.
I, si Déu vol, ara el pare s'haurà reunit amb la mare, l'Elena, morta sis anys abans, i només prego que ambdós descansin en pau.
No voldria acabar aquesta lectura sense recitar un breu poema del savi mestre dervix Jalal-ud-Din Rumi:
El Rei del pensament sense neguit / tot dansant se n'ha anat
vers l'altre país, / el país de la llum.
(Església Evangèlica Alemanya,
Barcelona, 25 de juliol del 2002)