Estimats i sempiterns patidors i defensors d’animals indefensos, maltractats o abandonats, l’única manera d’acabar amb la violència que diàriament denuncieu a través de les xarxes socials i els medis de comunicació és, paradoxalment, l’acció directa.
Jo de vosaltres, irrompria a la caserna més pròxima i m’enduria (discretament) fusells d’assalt (uns AK p. ex., més coneguts pel nom del seu il·lustre inventor, Kalàshnikov), pistoles o revòlvers (Parabellum, Star, etc.; una Màgnum –la pipa que “alegra els dies” de l’inefable Harry el Brut– seria la polla, però del retrocés podríeu anar a petar ben bé al cul del Monte Perdido, i a més dubto que en tinguin; una Z (metralleta lleugera i manejable) també estaria força bé. De llançamíssils terra-terra, tret que no sigui un quarter ben proveït, m’estranyaria que en trobeu cap.
Aleshores, amb aquest arsenal (no oblideu la munició!) aneu allà on algú maltracti gossos, micos, rèptils o bèsties de càrrega; nens, vells, dones, asiàtics, magrebins, àrabs o negres; esclavitzi xinesos, uigurs o tibetans, etc. i el tracteu com a les seves víctimes.
Cal tenir en compte també tothom que no considera ‘maltractament’ atonyinar la pròpia esposa o marit, obligar dones/noies –ingènues o no– a prostituir-se (proxenetes), abusar de “provocants” jovenetes per dur minifaldilla o violar candoroses criatures (pedòfils).
Òbviament, en aquest apartat s’inclouen els poders fàctics –autoritats judicials, forces de l’ordre, etc.– que es fan l’orni davant d’aquests abusos injustificables. La inclusió de mestres, alcaldes, capellans i/o metges depèn de si la seva influència és o no perniciosa a la comunitat (molt probablement rural i escassament poblada).
Les penes de presó en aquest cas poden ser molt severes, atès que ja no es tracta de cometre “simples actes vandàlics”, sinó “horribles magnicidis”. El consol, però, és que sereu admirats per associacions de defensa dels drets humans i animals, ecologistes de tot pèl (i potser per l’Al Gore, Liberad a Willy i ¿Dónde está Wally?) i que assolireu de facto la categoria de ‘màrtirs per la causa’ (malauradament perduda…). No arreglareu res, però segur que us ho passareu d’allò més bé, us relaxareu repartint hòsties a tort i a dret, i tindreu la consciència tranquil·la.
Recordeu que, com els extraterrestres, els fills de puta passen sovint inadvertits entre la població, i tret que no es posin en evidència, amb freqüència costa força identificar-los.
En Pi de la Serra digué que “si els fills de puta volessin no veuríem el cel”, però atès que ser un fill de puta no implica necessàriament ser imbècil procuren no volar gaire… alt. Quan ho fan, no cal dir que són polítics, independentment de si estan al govern o a l’oposició. Aquest detall que sembla irrellevant quant al grau de puteria que distingeix l’individu que ostenta el càrrec, no ho és gens a l’hora de ser jutjat i condemnat.
La línia que separa una sentència justa i en consonància amb el delicte comès d’una injusta és tan prima que l’heroic extirpador de “tumors” del planeta en fase terminal (que, tossut, segueix imaginant-lo blau malgrat ser gris com la cendra) assistirà probablement a una dubtosa prestidigitació legislativa que convertirà el presumible “càstig raonable” en una visceral “venjança apocalíptica” i blasmarà la seva aura de ‘màrtir universal’ i l’estigmatitzarà amb l’etiqueta de ‘terrorista antisistema’.
En aquest cas –el dels polítics–, abans d’intentar abatre’ls, és molt aconsellable fer una tan saludable com escruixidora reflexió: si els polítics ens menteixen compulsivament, ens roben descaradament i pensen que el nostre coeficient mental és gairebé inexistent significa que els ciutadans (súbdits deuen dir-nos ells…) ens els mereixem, atès que, conscients que són uns pocavergonyes, els votem demostrant-los que efectivament som un babaus integrals que presentem un encefalograma pla.
És per això que emprar míssils terra-aire delataria la nostra estupidesa, atès que després de cometre l’atemptat aniríem com borregos a dipositar la nostra confiança en unes tupinades que anomenem referèndums.
Tot i així, si després de llegir això encara penseu que paga la pena lluitar per salvar alguna cosa, no puc fer més que desitjar-vos molta sort i confiar que fareu una bona feina!
La solució, restar callat. No dir res i enfrontar-se tot sol a les seves cabòries, lluitar estoicament contra els seus fantasmes (un virulent exèrcit de dimensions apocalíptiques, per cert…).
I en aquesta tessitura es trobava (des de feia gairebé quaranta anys o més) quan un dia el destí li deparà una sorpresa. I succeí de la manera més quotidiana. Qui havia de dir que un acte tan anodí, fins i tot repulsiu, com és el d’anar a llençar les escombraries al contenidor li reservés la garantia de futur que tant de temps havia estat cercant! El sentit de la vida, és clar, perquè al pas que anaven les coses ja es veia deixant una nota al jutge i donant un disgust (bé, potser no n’hi havia per tant…) a la seva família. D’haver estat així, el disgust hauria estat evident, però més per allò de la novetat, de l’inesperat, que per la pèrdua d’un ésser (estimat?). De seguida s’haurien refet i fins i tot descobert les avantatges de la seva defunció: una herència (suculenta?) i la fi de les pallisses moralitzants a les que els sotmetia dia sí dia també i de les sempiternes discussions conjugals amb les que guarnien els desdejunis, els esmorzars i els sopars. Ben mirat, potser hauria resultat ridícul això de sacrificar-se i a sobre ser motiu de mofa de la penya.
S’adonà que potser aquell farcell era la seva única esperança, el seu íntim i silenciós amic. De sobte va entendre que no només no podia desfer-se’n sinó que tampoc podia canviar-la per una altra. Ni tan sols una de més pútrida podia servir-li, atès que no era la seva còmplice, la seva mitja taronja d’escorrialles. Hauria estat una traïció a tots els consumibles en ella continguts, tan primigenis ells.
El seny i l’impuls estan en guerra, i la pau arribarà quan un matí un d'ells guany. Si venç el primer, envelliré (probablement) més savi (I suppose). Però si venç l’impuls –accelerat, irreflexiu, jove, fort, provocador, combatiu i segur d’ell mateix– probablement (amb el temps deixaràs de fer-ho, però) vindràs un cop l’any al cementiri a dipositar unes flors damunt l’epitafi que vaig escriure ahir. I recorda que ni tu ni jo sabem si percebré l’aroma del teu ram…
.jpg)
