(publicat el març de 2004 a la revista Pelideu)
La
polièdrica micció esquitxà racons inversemblants del diminut lavabo. Aquell
matí no hi era tot. Sota la dutxa ritual, però, i amb un somrís de gamarús, es
lliurà al destí.
Tret
d’uns grunyits desafectats, amb la dona gairebé ja no es parlaven, i els fills,
amb silencis per resposta i ziga-zagues esquius, l’ignoraven.
Es
va sentir sol i bandejat de casa seva, com un moble abandonat, com un objecte
molest o com la infeliç tortuga. Tot semblava indicar que estava desapareixent…
De sobte es va esverar —cridà “no fotis!”, o quelcom semblant— però de seguida
es calmà i decidí assegurar-se’n: només calia passejar pel carrer i observar la
reacció dels veïns. Va anar a fer un cafè al bar.
Calia
experimentar i va deixar que els altres prenguessin la iniciativa, però el
resultat fou desolador. Pel carrer —poca conya— ningú no el va saludar.
Obligant-se a confiar en els mètodes empírics, va creure oportú ser el primer
en obrir la boca. Ho va fer un, dos, tres, quatre cops, però la resposta a la
seva cordialitat va ser el silenci. Ni tan sols no el van mirar. És més, estava
convençut que ni el van veure.
El
primer assaig arribava a la seva —funesta— fi. El bar era allà mateix. Agafà
aire abans d’obrir la porta del local i va accedir-hi amb decisió (i val a dir
que també força espantat). Ningú no el va saludar: ni els que jugaven a les
màquines, ni els que badaven davant del cafè ni els que llegien el diari. Tots
van continuar com si res no hagués passat. I és que —admetem-ho— la seva
rutinària entrada (triomfal?) a l’establiment no era ni de bon tros cap motiu
per abandonar la lectura, deixar d’ensumar la fumejant tassa o apartar la
mirada dels colors llampants de l’escurabutxaques. Bé, en tot cas, aquesta
reflexió és la que ell va donar per bona, doncs qualsevol altra consideració
probablement l’hauria abocat al suïcidi.
Poc
havia de durar la seva serenitat. Passats un, dos, tres, quatre minuts, el
cambrer no l’havia atès. I això que al local no hi havia més de quatre clients
mal comptats. El bàrman netejava gots, estirava el coll cap a la ràdio per
poder sentir una notícia de (vital?) interès, eixugava els estris que
regalimaven a l’escorredor, reculava cap a la nevera, comprovava el seu
contingut, anotava coses en una llibreta, col•locava teteres i plats als
prestatges de sota la màquina del cafè i, de tant en tant, es treia porqueria
de les ungles amb un escuradents. Amb tot això, ja havien passat vuit o nou
minuts i ningú no li havia fet cas. Alçà tímidament —com dient “hola, sóc
aquí!”— un braç i prement la llengua contra el paladar va emetre un “pst-pst”,
però tampoc no va donar resultat. Optimista de mena, va romandre un quart
d’hora més repenjat a la barra, amb les espatlles endavant, com si volgués
estirar-se damunt la mateixa, fins que va acceptar resignat que potser sí que
ho era, d’invisible. No obstant això, va preferir sentir-se ‘eteri’, terme no
tan cruel i alhora més romàntic. Si més no, donava una certa transcendència a
la cada cop més evident desconnexió del seu entorn immediat.
El
disgustava la idea que després de quaranta-vuit anys en aquesta vall de
llàgrimes ningú no el recordés. Va creure oportú tornar corrent a casa seva, no
fos cas que la seva extinció s’accelerés i no tingués temps d’arribar-hi ni —no
ja d’acomiadar-se dels seus— de deixar constància de la seva transició al més
enllà.
Començà
a recordar —i amb molta intensitat— la infinitat de cops que la seva presència
a casa havia estat ignorada per la seva “encantadora” prole, les seves
pedagògiques observacions —pròpies del seu rol de pare— sistemàticament
desoïdes per la seva muller, i com el butanero,
el jardiner o la dona de fer feines —si donava la casualitat que coincidien a
casa essent-hi el matrimoni— només s’adreçaven a ella… Déu meu senyor! Quelcom
tan clar, i ell sense adonar-se’n!
Dia
rere dia s’allunyava d’aquest món cruel que li donava l’esquena i ell,
capsigrany, lluitant per la millora del planeta! Vés tu a saber, potser
Greenpeace o Depana mai no van rebre ni un sol euro dels molts que els va
enviar. Potser havia estat tots aquests anys un client virtual…
Un
cop a casa, i després de prendre’s el cafè que li havia estat negat al bar, va
escriure una nota curta on deixà ben clar que, malgrat no ho semblés, s’havia
adonat de tot i que potser la seva absència —ara sí que ho podia dir— no seria
ni tan sols percebuda. Així i tot, estava segur que algun desaprensiu encara
diria d’ell “que s’havia anat a comprar tabac…”. De tota manera, va pensar, en
semblant situació ja em direu quina importància tenen eufemismes com aquest. Va
fer una repassada ràpida dels “amics” que intentarien d’ara endavant
beneficiar-se la seva parenta però ho deixà córrer perquè la llista era massa
llarga.
Com
a bon naturalista que era —admirava Unamuno— va decidir dur a terme la darrera
fase del seu experiment. No aniria a la feina. A quin altre indret es percebria
millor la seva deserció? Sens dubte, aquesta seria la prova definitiva. Només
calia esperar que sonés el telèfon. Va fer-se una cafetera de sis tasses i en
va prendre una. Més tard, una altra. La tercera no es va fer esperar. Ja com
una moto, va seure al sofà veient-les venir. Però no va anar-hi res. En acabar
la sisena tassa de cafè —excitadíssim— va posar a tota castanya l’Uninvisible de
Medeski, Martin & Wood, disc de títol impossible però que li anava com
anell al dit. Tenia la paella pel mànec. Si el telèfon sonava, no el sentiria
i, en conseqüència, seria l’amo de la situació i, en darrera instància, de la
seva vida.
Finalitzat
el disc, observà al display del telèfon sense fils que ningú no havia picat. A
la seva feina no el trobaven a faltar: definitivament era mort!… però ignorava
des de quan. Que s’hagués adonat avui d’aquest macabre fet no significava que
la seva defunció s’hagués produït aquell dia. Vés a saber des de quan no existia!
Per
uns segons l’envaí una barreja de pau i alegria, una mena de gratificant
sensació de la feina feta. La pega era que la ‘feina’ era ell, i fer, el que
se’n diu fer, no havia fet gaire per no sucumbir a la seva ridícula existència.
Més aviat, la seva vida havia acabat amb ell, per no dir que el món havia
prescindit de la seva anònima presència. I això l’amoïnava. No és que pensés en
la posteritat (al cap i a la fi —com va dir Grouxo— què havia fet la posteritat
per ell?), però sí en aquella entendridora emoció que provoquen els records, en
la memòria magnífica que resta d’aquells que han partit per no tornar. Pensava
que, en el seu cas, això no passaria, que potser ni tan sols trobarien la nota
que acabava d’escriure a títol de velat comiat.
“La vida te da sorpresas, sorpresas te da la
vida” constata la sempiterna cançoneta, però en aquest cas no va ser la
vida allò que el va sorprendre, sinó la mort. I més exactament, el sepeli,
perquè, tal i com s’estaven desvetllant les coses, havia arribat a especular
amb la possibilitat que ni tan sols rebés sepultura…
El
dia que l’enterraren, però, va comprovar, satisfet, com els seus s’inclinaven
damunt el forat on estaven descarregant el seu cos inert: ara ja no podien dir
que no el veiessin… Ell també va veure els seus caps, amb les boques
lleugerament obertes, tots bolcant-se damunt la fonda tomba per dir-li l’últim
adéu (no volia pensar que només ho fessin per donar fe que ja estava al sac i
ben lligat…), fins que un grapat de sorra va tapar-li els ulls i tot quedà a
les fosques.
Per
desgràcia seva, les oïdes no quedaren obturades pel sauló i encara va poder
sentir el seu fill preguntant-li a sa mare, la seva vídua, si en arribar a casa
podria jugar amb la PlayStation.
