dimecres, 16 de desembre del 2009

PERDONAR... I REBRE


mots per narrar experiències
veus per descriure emocions
paraules que atorguen sentit
i vocables que el destrueixen
paraules, vocables, veus i mots
son lletres soltes que hom uneix

cròniques, faules i llegendes
esbroncs, arengues i sermons

harmonia, equilibri o creació
caos, marasme, incomprensió

ALFA OMEGA

(un dia qualsevol de l’any 2004)

Un musulmà no concep
pel que respecta a la fe
poder fer marxa enrere
perquè l’islam és la vida
i l’existència mai recula.


Per la mateixa raó afirmo
que no sóc sinó un suïcida.

Judas (de César A. Vázquez Chagoya)

dimarts, 15 de desembre del 2009

TRISTES ARTÈRIES

No seré quan pols empassi
i vindrà qui, no essent,
del meu record res no deixi,
ni pols ni dèries…
…ni l'erm somriure.

L'ABANDÓ COM A RUTINA


No calia dir-me adéu
cercar paraules tristes.
Espolsar-me del teu llit
retirar-ne les despulles.

dilluns, 14 de desembre del 2009

HAS ACABAT EL QUE T'HAVIES PROPOSAT?

...em preguntà la Dolors


No, no ho vaig fer. Mai ho he pogut.

De fet, la vida consisteix en no acabar el que hom es proposa
i esperar la fi del dia per descobrir-ho.

De fet, el misteri de la vida rau en no esbrinar-ho
doncs la pregunta no té sentit… i tampoc resposta.

Vet aquí la paradoxa d’existir sense desànim.
De descobrir que viure és un invent en depèn la pròpia vida.

I sovint també la seva fi.

diumenge, 13 de desembre del 2009

PRIVILEGI FAVORABLE


Llunyà i gèlid com la mort quan s’anuncia, l’empenyia decidit tot passant-li el braç per les espatlles. Es deixava dur, no tenia alternativa. Poderós, no coneix la resistència, i amb convincent cruesa en posseir-lo li ho agraïa.

Tot signe de vida esdevingué vidre i l'aire, una turquesa. Inanimat, deixant-se anar, el seu cadàver en funcions avançava sense esforç. I res no era, i ell era a dins.

El silenci, absolut. La negror, abismal. El temps, implacable. Els pensaments no interferien, assentien, i pel desert dels records lliscaven sense esgarrifar-se. No tenia espinada, com tampoc dolor ni pena. S'atansà al buit amb la mirada, però la por no l'escalfava.

Vençut pel vent que omplí les rudes veles de drakars bells, esquinçà la boira opiàcia que exhala el nas del Creador, rere la qual roman l'impuls precís per sepultar la vida... o la fatiga.

I d'aquell cor tardoral fulles precoces caigueren per deixar entrar una inestable claror. Una dubtosa treva l'alliberà de brandar ni retre l’espasa en territori enemic abans no el reclamessin en presència d'Odin.

dijous, 10 de desembre del 2009

NECROFAGIA

Filles indignes, vils germanes, fraternals lladres la memòria dels meus ancestres profanaren i el venerat panteó esdevingué una fètida claveguera on tard o d'hora sucumbiran.



Qüestió de temps...






Venjaré l’ultratge pòstum a la meva mare, gentil moribunda de trista placidesa, assistint amb fruïció a la malsana transformació d'un bell cognom en sinònim d'infàmia.



...o de plats freds.




En tan abjecte espectacle Neró vomitaria. De fet, el pare, tapant-se el nas –un gest senzill per tot consell– ja em previngué de l'existència d'un cau de rates en el si de la família.

dimarts, 8 de desembre del 2009

DIAGNOSI: EPITAFI


M’he conviscut quaranta-set anys, m'he combatut i m'he vençut. No m'he traït. No he traït… crec. I qui m’acusi, que ho demostri i vagi amb compte, o millor tanqui la boca. De fal·làcies jo no visc, però tampoc no moro; tanmateix de tu… quanta merda brolla!
M'he contraatacat i he cedit. Ens hem –hola, esgotada Marta, fatigant amiga– alçat i suportat. Disculpa’m, no t’ho tinc en compte. Què hem de dir? Gràcies potser? O més aviat de res?
M'he exigit i t'he exigit. Perdona’m, no m’ho tinguis tu tampoc.
He resistit de valent, però sovint no sé per què: supervivent, calent, mala herba, mala pell…? Tant me fot, estic aquí, tan convençut de res com invencible, inservible o invisible. Fins que em cansi, irascible.
En resum, no em toquis els collons.
No m’he pogut abatre, però sí venir-me avall. I, ves per on, m'està agradant, perquè –ara sí– els temps estan canviant. O sóc jo qui està mutant…? Ateses les circumstàncies, anul·lant és més correcte. De fet, ben poc m'importa, però, què cony, torna-la a tocar, Bob!
Enfonsat, m'he refet, reconegut, respectat, estimat, admirat… i després m'he abandonat, apassionadament, sense matisos ni enganys, maquillatje ni miralls, amb una nota a la butxaca –"Tancat per defunció"– per garantir la meva llibertat.
Enguany, víctima d'un desamor, faig patir a qui m'estima, i un remot trastorn pueril em maleeix els ossos. Serà el meu Cavall de Troia. La resta, però, és cosa meva.


dimecres, 2 de desembre del 2009

AHOGANDO VIDA


erecto fluye el desliz
voluptuoso a raudales
rígor mortis río abajo
cual profundo bronce seminal
que voraz garganta engulle





Visitants i lectors

Arxiu del blog

Qui és Loup Garou?

La meva foto
St. Antoni de Vilamajor, Baix Montseny, Catalunya, Poland
Udolo les nits de lluna plena; les altres, ronco estrepitosament.