FLORS DE PLÀSTIC

Indefectiblement, no sóc res. Una mota de pols a l’univers. No en tinc cap, d’esperança, però els meus la reclamen i només per això cedeixo als seus desitjos.
No em sento viu, però tampoc mort. Sóc a la corda fluixa esperant el cop de vent: fatídic si caic al buit, benaurat si ho faig damunt la xarxa… foradada!

M’estiro com el temps, que no té principi ni fi, com un maniquí, un xacolí, un colibrí…

Merda. Tot és merda. Només merda. I jo visc als fems i m'escalfo amb llur ferum.

This Corrosion (Sisters of Mercy)

'MANDALA' (…¿A HACER GÁRGARAS?)

Si pregunto dónde radica la gracia de la vida,

no afirmes, te lo ruego, en uno mismo: es cinismo.

¿En el premonitor sopapo que recibe el recién nacido?

¿Acaso no presagia el lloro neonato una carcajada marchita?

Como tan divino juego de palabras advierto, me parto… de risa.

¡Vaya guasa llamar así a la inapelable sentencia que a morir nos condena!

Me aventuro a sugerir que existir no es absurdo, sino una broma de mal gusto,

en cuyo caso me consuela pensar a Dios –¡alabado sea!– adicto al humor negro.

NECROFAGIA

Filles indignes, vils germanes, fraternals lladres la memòria dels meus ancestres profanaren i el venerat panteó esdevingué una fètida claveguera on tard o d'hora sucumbiran.

Qüestió de temps...

Venjaré l’ultratge pòstum a la meva mare, gentil moribunda de trista placidesa, assistint amb fruïció a la malsana transformació d'un bell cognom en sinònim d'infàmia.

...o de plats freds.

En tan abjecte espectacle Neró vomitaria. De fet, el pare, tapant-se el nas –un gest senzill per tot consell– ja em previngué de l'existència d'un cau de rates en el si de la família.

APÓSTATA Y MISÁNTROPO

(sala de psiquiatria de Can Ruti,
setembre 2006/setembre 2009)

A Dios… ¡Adiós!

¡Oh, Dios! Os odio…

My God (Jethro Tull)