SENTÈNCIA DIVINA

(Barcelona, 1980)

El teu temps, la mort.

El teu espai, la tomba.

Please Be Patient With Me (Wilco)

REGLA DE TRES

Shout (Tears for Fears)

Menstrualment,
em buido de cap a peus,

esdevenint cadàver
a l’ombra de l’infern.

Res no pot combatre-ho,

tret de la paciència,

tret de la consciència.

Mensualment,
moro a poc a poc,
fonent-me com ferro colat,

perdent-me pel forat
com una diarrea.

L'ACOMPANYANT

(08 d'abril de 2005-22 de setembre de 2010)

Patia de moltes coses, moltes de les quals, d’altres també en pateixen. Potser ell els hi donava, però, més importància. Massa potser. O l’afectaven més. Dels altres no en sabia res. I saber-ho tampoc no li servia de gaire. Seguiria patint igual, malgrat allò del mal de muchos, consuelo de tontos.

No s’avenia amb gaire gent. Era solitari de mena. Taciturn, segons els seus veïns. Tan se val: estava o se sentia sol, i es consumia en la seva pena. No podia, no sabia, fer-la pública, comunicar-la als seus pròxims. La seva dona volia saber, però ell no li explicava res. Tampoc sabia què havia d’explicar-li. Era un sentiment profund, ple de tristesa, on les paraules o bé eren insuficients o bé traïen les seves intencions aclaridores. Ja se n’havia trobat abans amb aquest problema. Començava a explicar quelcom del seu estat d’ànim i acabava dient coses que no tenien res a veure. Fos perquè es trepitjaven les idees a la punta de la llengua, fos perquè s’amuntegaven els pensaments al cervell, fos perquè l’ànsia de comprensió del seu interlocutor demanava massa detalls, el cas és que al final es confonia i acabava perdent el fil del seu discurs.

La solució, restar callat. No dir res i enfrontar-se tot sol a les seves cabòries, lluitar estoicament contra els seus fantasmes (un virulent exèrcit de dimensions apocalíptiques, per cert…).

Això no obstant, la solitud i el no compartir res no li feien cap bé. És sabut que l’home és un animal de companyia (no tan sols de costums). No vull dir que sigui un animal domèstic, com un gat, un gos o un hàmster, sinó que necessita companyia. La qüestió era trobar l’acompanyant ideal, algú que l’escoltés sense interrompre’l, que el deixés plasmar els seus pensament en paraules, que li permetés conduir les seves dèries a (bon?) port.

I en aquesta tessitura es trobava (des de feia gairebé quaranta anys o més) quan un dia el destí li deparà una sorpresa. I succeí de la manera més quotidiana. Qui havia de dir que un acte tan anodí, fins i tot repulsiu, com és el d’anar a llençar les escombraries al contenidor li reservés la garantia de futur que tant de temps havia estat cercant! El sentit de la vida, és clar, perquè al pas que anaven les coses ja es veia deixant una nota al jutge i donant un disgust (bé, potser no n’hi havia per tant…) a la seva família. D’haver estat així, el disgust hauria estat evident, però més per allò de la novetat, de l’inesperat, que per la pèrdua d’un ésser (estimat?). De seguida s’haurien refet i fins i tot descobert les avantatges de la seva defunció: una herència (suculenta?) i la fi de les pallisses moralitzants a les que els sotmetia dia sí dia també i de les sempiternes discussions conjugals amb les que guarnien els desdejunis, els esmorzars i els sopars. Ben mirat, potser hauria resultat ridícul això de sacrificar-se i a sobre ser motiu de mofa de la penya.

Aquesta carència afectiva el feu fixar-se en la trista existència de la bossa d’escombreries que duia a la mà camí de l’escorxador. Blava com la mar, tan fidel, amb les seves nanses grogues com el sol, ella mai no ho hauria fet això de suportar les seves càrregues pudentes i, en acabar el dia, enfonyar-lo sense escrúpols i amb nocturnitat en un contenidor gris com els seus pensaments. Quina traïció! Quanta malicia!

S’adonà que potser aquell farcell era la seva única esperança, el seu íntim i silenciós amic. De sobte va entendre que no només no podia desfer-se’n sinó que tampoc podia canviar-la per una altra. Ni tan sols una de més pútrida podia servir-li, atès que no era la seva còmplice, la seva mitja taronja d’escorrialles. Hauria estat una traïció a tots els consumibles en ella continguts, tan primigenis ells.

Va decidir passejar de nit agafat de la mà de la bossa de merda. Potser, malgrat l’hora intempestiva, quedés algun bar obert on poder compartir un cafè amb la seva discreta i silenciosa amiga.

I així ho va fer. S’endinsà en la foscor de la nit disposat a clarificar idees i sentiments. Mai més se’n va saber res d’ells. A casa ningú no els va plorar.

Black Betty (Ram Jam)

SENSE SOLTA NI VOLTA

Molotov (Frijolero)

Estimats i sempiterns patidors i defensors d’animals indefensos, maltractats o abandonats, l’única manera d’acabar amb la violència que diàriament denuncieu a través de les xarxes socials i els medis de comunicació és, paradoxalment, l’acció directa.

Jo de vosaltres, irrompria a la caserna més pròxima i m’enduria (discretament) fusells d’assalt (uns AK p. ex., més coneguts pel nom del seu il·lustre inventor, Kalàshnikov), pistoles o revòlvers (Parabellum, Star, etc.; una Màgnum –la pipa que “alegra els dies” de l’inefable Harry el Brut– seria la polla, però del retrocés podríeu anar a petar ben bé al cul del Monte Perdido, i a més dubto que en tinguin; una Z (metralleta lleugera i manejable) també estaria força bé. De llançamíssils terra-terra, tret que no sigui un quarter ben proveït, m’estranyaria que en trobeu cap.

Aleshores, amb aquest arsenal (no oblideu la munició!) aneu allà on algú maltracti gossos, micos, rèptils o bèsties de càrrega; nens, vells, dones, asiàtics, magrebins, àrabs o negres; esclavitzi xinesos, uigurs o tibetans, etc. i el tracteu com a les seves víctimes.

Cal tenir en compte també tothom que no considera ‘maltractament’ atonyinar la pròpia esposa o marit, obligar dones/noies –ingènues o no– a prostituir-se (proxenetes), abusar de “provocants” jovenetes per dur minifaldilla o violar candoroses criatures (pedòfils).

Òbviament, en aquest apartat s’inclouen els poders fàctics –autoritats judicials, forces de l’ordre, etc.– que es fan l’orni davant d’aquests abusos injustificables. La inclusió de mestres, alcaldes, capellans i/o metges depèn de si la seva influència és o no perniciosa a la comunitat (molt probablement rural i escassament poblada).

Les penes de presó en aquest cas poden ser molt severes, atès que ja no es tracta de cometre “simples actes vandàlics”, sinó “horribles magnicidis”. El consol, però, és que sereu admirats per associacions de defensa dels drets humans i animals, ecologistes de tot pèl (i potser per l’Al Gore, Liberad a Willy i ¿Dónde está Wally?) i que assolireu de facto la categoria de ‘màrtirs per la causa’ (malauradament perduda…). No arreglareu res, però segur que us ho passareu d’allò més bé, us relaxareu repartint hòsties a tort i a dret, i tindreu la consciència tranquil·la.

Recordeu que, com els extraterrestres, els fills de puta passen sovint inadvertits entre la població, i tret que no es posin en evidència, amb freqüència costa força identificar-los.

En Pi de la Serra digué que “si els fills de puta volessin no veuríem el cel”, però atès que ser un fill de puta no implica necessàriament ser imbècil procuren no volar gaire… alt. Quan ho fan, no cal dir que són polítics, independentment de si estan al govern o a l’oposició. Aquest detall que sembla irrellevant quant al grau de puteria que distingeix l’individu que ostenta el càrrec, no ho és gens a l’hora de ser jutjat i condemnat.

La línia que separa una sentència justa i en consonància amb el delicte comès d’una injusta és tan prima que l’heroic extirpador de “tumors” del planeta en fase terminal (que, tossut, segueix imaginant-lo blau malgrat ser gris com la cendra) assistirà probablement a una dubtosa prestidigitació legislativa que convertirà el presumible “càstig raonable” en una visceral “venjança apocalíptica” i blasmarà la seva aura de ‘màrtir universal’ i l’estigmatitzarà amb l’etiqueta de ‘terrorista antisistema’.

En aquest cas –el dels polítics–, abans d’intentar abatre’ls, és molt aconsellable fer una tan saludable com escruixidora reflexió: si els polítics ens menteixen compulsivament, ens roben descaradament i pensen que el nostre coeficient mental és gairebé inexistent significa que els ciutadans (súbdits deuen dir-nos ells…) ens els mereixem, atès que, conscients que són uns pocavergonyes, els votem demostrant-los que efectivament som un babaus integrals que presentem un encefalograma pla.

És per això que emprar míssils terra-aire delataria la nostra estupidesa, atès que després de cometre l’atemptat aniríem com borregos a dipositar la nostra confiança en unes tupinades que anomenem referèndums.

Tot i així, si després de llegir això encara penseu que paga la pena lluitar per salvar alguna cosa, no puc fer més que desitjar-vos molta sort i confiar que fareu una bona feina!

CONFUSIÓ?

Amistat prové, crec,

d'a mi tant m'és, oi?

SOPHIA LØREN KIERKEGAARD…?

Estic trist,

sento crits.

Tot és gris.

M’he ferit

i he fugit…

de la vida.

EFLUVIOS DE UN AYER

Del huevo podrido de una serpiente

escupió su veneno la rata de mierda

que era ella.

Inmune, la aplasté,
y de sus vísceras hediondas se

levantó polvo de azufre asfixiante…

¡Pero la maté!

IMPREVISTOS

La bola, una pelota que no bota.

El mundo, un mudo que no vota.

El manco, del Banco de Lepanto.

Del espanto, el disgusto y de él…

el susto, y del sabor (¿qué sopor?)

el gusto por el dinero y el horror.

Del adverbio, el soberbio, y de él

…quien más, quien menos.

L'EXTINCIÓ

(publicat el març de 2004 a la revista Pelideu)

La polièdrica micció esquitxà racons inversemblants del diminut lavabo. Aquell matí no hi era tot. Sota la dutxa ritual, però, i amb un somrís de gamarús, es lliurà al destí.

Tret d’uns grunyits desafectats, amb la dona gairebé ja no es parlaven, i els fills, amb silencis per resposta i ziga-zagues esquius, l’ignoraven.

Es va sentir sol i bandejat de casa seva, com un moble abandonat, com un objecte molest o com la infeliç tortuga. Tot semblava indicar que estava desapareixent… De sobte es va esverar —cridà “no fotis!”, o quelcom semblant— però de seguida es calmà i decidí assegurar-se’n: només calia passejar pel carrer i observar la reacció dels veïns. Va anar a fer un cafè al bar.

Calia experimentar i va deixar que els altres prenguessin la iniciativa, però el resultat fou desolador. Pel carrer —poca conya— ningú no el va saludar. Obligant-se a confiar en els mètodes empírics, va creure oportú ser el primer en obrir la boca. Ho va fer un, dos, tres, quatre cops, però la resposta a la seva cordialitat va ser el silenci. Ni tan sols no el van mirar. És més, estava convençut que ni el van veure.

El primer assaig arribava a la seva —funesta— fi. El bar era allà mateix. Agafà aire abans d’obrir la porta del local i va accedir-hi amb decisió (i val a dir que també força espantat). Ningú no el va saludar: ni els que jugaven a les màquines, ni els que badaven davant del cafè ni els que llegien el diari. Tots van continuar com si res no hagués passat. I és que —admetem-ho— la seva rutinària entrada (triomfal?) a l’establiment no era ni de bon tros cap motiu per abandonar la lectura, deixar d’ensumar la fumejant tassa o apartar la mirada dels colors llampants de l’escurabutxaques. Bé, en tot cas, aquesta reflexió és la que ell va donar per bona, doncs qualsevol altra consideració probablement l’hauria abocat al suïcidi.

Poc havia de durar la seva serenitat. Passats un, dos, tres, quatre minuts, el cambrer no l’havia atès. I això que al local no hi havia més de quatre clients mal comptats. El bàrman netejava gots, estirava el coll cap a la ràdio per poder sentir una notícia de (vital?) interès, eixugava els estris que regalimaven a l’escorredor, reculava cap a la nevera, comprovava el seu contingut, anotava coses en una llibreta, col•locava teteres i plats als prestatges de sota la màquina del cafè i, de tant en tant, es treia porqueria de les ungles amb un escuradents. Amb tot això, ja havien passat vuit o nou minuts i ningú no li havia fet cas. Alçà tímidament —com dient “hola, sóc aquí!”— un braç i prement la llengua contra el paladar va emetre un “pst-pst”, però tampoc no va donar resultat. Optimista de mena, va romandre un quart d’hora més repenjat a la barra, amb les espatlles endavant, com si volgués estirar-se damunt la mateixa, fins que va acceptar resignat que potser sí que ho era, d’invisible. No obstant això, va preferir sentir-se ‘eteri’, terme no tan cruel i alhora més romàntic. Si més no, donava una certa transcendència a la cada cop més evident desconnexió del seu entorn immediat.

El disgustava la idea que després de quaranta-vuit anys en aquesta vall de llàgrimes ningú no el recordés. Va creure oportú tornar corrent a casa seva, no fos cas que la seva extinció s’accelerés i no tingués temps d’arribar-hi ni —no ja d’acomiadar-se dels seus— de deixar constància de la seva transició al més enllà.

Començà a recordar —i amb molta intensitat— la infinitat de cops que la seva presència a casa havia estat ignorada per la seva “encantadora” prole, les seves pedagògiques observacions —pròpies del seu rol de pare— sistemàticament desoïdes per la seva muller, i com el butanero, el jardiner o la dona de fer feines —si donava la casualitat que coincidien a casa essent-hi el matrimoni— només s’adreçaven a ella… Déu meu senyor! Quelcom tan clar, i ell sense adonar-se’n!

Dia rere dia s’allunyava d’aquest món cruel que li donava l’esquena i ell, capsigrany, lluitant per la millora del planeta! Vés tu a saber, potser Greenpeace o Depana mai no van rebre ni un sol euro dels molts que els va enviar. Potser havia estat tots aquests anys un client virtual…

Un cop a casa, i després de prendre’s el cafè que li havia estat negat al bar, va escriure una nota curta on deixà ben clar que, malgrat no ho semblés, s’havia adonat de tot i que potser la seva absència —ara sí que ho podia dir— no seria ni tan sols percebuda. Així i tot, estava segur que algun desaprensiu encara diria d’ell “que s’havia anat a comprar tabac…”. De tota manera, va pensar, en semblant situació ja em direu quina importància tenen eufemismes com aquest. Va fer una repassada ràpida dels “amics” que intentarien d’ara endavant beneficiar-se la seva parenta però ho deixà córrer perquè la llista era massa llarga.

Com a bon naturalista que era —admirava Unamuno— va decidir dur a terme la darrera fase del seu experiment. No aniria a la feina. A quin altre indret es percebria millor la seva deserció? Sens dubte, aquesta seria la prova definitiva. Només calia esperar que sonés el telèfon. Va fer-se una cafetera de sis tasses i en va prendre una. Més tard, una altra. La tercera no es va fer esperar. Ja com una moto, va seure al sofà veient-les venir. Però no va anar-hi res. En acabar la sisena tassa de cafè —excitadíssim— va posar a tota castanya l’Uninvisible de Medeski, Martin & Wood, disc de títol impossible però que li anava com anell al dit. Tenia la paella pel mànec. Si el telèfon sonava, no el sentiria i, en conseqüència, seria l’amo de la situació i, en darrera instància, de la seva vida.

Finalitzat el disc, observà al display del telèfon sense fils que ningú no havia picat. A la seva feina no el trobaven a faltar: definitivament era mort!… però ignorava des de quan. Que s’hagués adonat avui d’aquest macabre fet no significava que la seva defunció s’hagués produït aquell dia. Vés a saber des de quan no existia!

Per uns segons l’envaí una barreja de pau i alegria, una mena de gratificant sensació de la feina feta. La pega era que la ‘feina’ era ell, i fer, el que se’n diu fer, no havia fet gaire per no sucumbir a la seva ridícula existència. Més aviat, la seva vida havia acabat amb ell, per no dir que el món havia prescindit de la seva anònima presència. I això l’amoïnava. No és que pensés en la posteritat (al cap i a la fi —com va dir Grouxo— què havia fet la posteritat per ell?), però sí en aquella entendridora emoció que provoquen els records, en la memòria magnífica que resta d’aquells que han partit per no tornar. Pensava que, en el seu cas, això no passaria, que potser ni tan sols trobarien la nota que acabava d’escriure a títol de velat comiat.

“La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida” constata la sempiterna cançoneta, però en aquest cas no va ser la vida allò que el va sorprendre, sinó la mort. I més exactament, el sepeli, perquè, tal i com s’estaven desvetllant les coses, havia arribat a especular amb la possibilitat que ni tan sols rebés sepultura…

El dia que l’enterraren, però, va comprovar, satisfet, com els seus s’inclinaven damunt el forat on estaven descarregant el seu cos inert: ara ja no podien dir que no el veiessin… Ell també va veure els seus caps, amb les boques lleugerament obertes, tots bolcant-se damunt la fonda tomba per dir-li l’últim adéu (no volia pensar que només ho fessin per donar fe que ja estava al sac i ben lligat…), fins que un grapat de sorra va tapar-li els ulls i tot quedà a les fosques.

Per desgràcia seva, les oïdes no quedaren obturades pel sauló i encara va poder sentir el seu fill preguntant-li a sa mare, la seva vídua, si en arribar a casa podria jugar amb la PlayStation.

Dead Man (Nitin Sawhney)

FLORS DE PLÀSTIC

Indefectiblement, no sóc res. Una mota de pols a l’univers. No en tinc cap, d’esperança, però els meus la reclamen i només per això cedeixo als seus desitjos.
No em sento viu, però tampoc mort. Sóc a la corda fluixa esperant el cop de vent: fatídic si caic al buit, benaurat si ho faig damunt la xarxa… foradada!

M’estiro com el temps, que no té principi ni fi, com un maniquí, un xacolí, un colibrí…

Merda. Tot és merda. Només merda. I jo visc als fems i m'escalfo amb llur ferum.

This Corrosion (Sisters of Mercy)

EL RELLOTGE DEL NÀUFRAG

(UPD de Martorell, 18 de maig de 2010)

Perdut. He perdut. Ho he perdut. Ho he perdut tot.

T'he perdut. Us he perdut. M'he perdut. Del tot.

Estic perdut. No sóc. No hi sóc. No toco.

No hi toco. Vaig. Hi vaig. Me'n vaig.

Me n'hi vaig. De pet. Petaré.

No seré. No hi seré.

Deixaré de ser.

Deixaré de ser-hi.

Adéu-siau. Adéu. Siau. Apa. Au.

My Home is Nowhere Without You (Herman Dune)

DILEMAS

(UPD de Martorell, 10 de mayo de 2010)

— Dile: "¡más!"
— …¡Más!


¡A tomar viento!
¡A tomar por culo!
¡A tomar…! ¿…el sol?
¡Qué sentimientos tan intensos!


¡Qué fuerte!
¡Qué suerte!
¡Qué peste!
¡Son cosas de la Natura!


Dar la vara.
Dar limosna.
Dar la cara…
¡Qué decisión tan dura!

PER T. ORBAT

(finals de 2009)

En la calidesa del niu

la mare prepara la vida

per rebre la cria i,
amb tendresa,
el botxí cava

el cau de l'avenir
amb exigües lletres que
de tan poc que diuen
res no aclareixen.
Puc esperar i

—fastiguejat d’empènyer—

raonar fredament també.

Volia enllestir-ho
abans de partir,
havent plantat un arbre,
malcriat els fills

i escrit un llibre.
I llegaré un íntim racó
als meus neguits. Fart,
feu-ne el que vulgueu
o llegiu-los.

ÀNIMS, JA FALTA MENYS!

(maig-novembre de 2009)

Quan m’envaeix la tristor intensifico el seu efecte devastador escoltant fados o un Dylan intimista, i així m'endinso en la desesperació.

Quin sentit té la vida, com no sigui copsar la força última de qualsevol estat d’ànim? De tots ells, el desconsol és el que més ens afecta i, sens dubte, també la més universal de les emocions humanes.

Unamuno va escriure Del sentimiento trágico de la vida; Còrsega captiva poderosament amb el dramatisme de la seva naturalesa extrema i sobrada de contrastos; la inspiració sovint ‘brolla’ quan hom està afligit, etc. Cal que continuï…?

Que la vida és trista ho constatem tan bon punt ens tallen el cordó umbilical i ‘deixem de ser’ la nostra mare, si bé, paradoxalment, ja sabem on rau el seu pit.

L’única certesa i la que primer s'aprèn és que acabarem indefectiblement morts. Una altra cantarella és que ens esforcem per ser feliços, una sàvia fal·làcia que ens empeny a tirar del carro.

PAS RESTRINGIT

(UPD de Martorell, 27 d'abril-20 de juny del 2010)

Buscant com boig una agulla

adverteix que al cel no hi ha orenetes…
i és primavera!

Res no és ja el que era.
Tem el temps, cansós contrari.
Li cal saba per la vena.

Sota la nul·la ombra de la runa de la poda, una figuera l’ignora …i es torra.
Sota la iuca, ufanes formigues donen llet
i taciturnes aranyes fan cafè.
Cap bèstia ni bestiola, tret d’ell,
afronta el sol.

S’eixampla tip, fastiguejat, al sòl

tot esperant un canvi d’opinió
o una mort inevitable.

PONT D'ELIXIR

(10 de gener del 2009)

És llunyà, però infinit no pas.

Llarg com un udol… potser?

És el plor intestí, esguerrat,

d’algú que pateix de vida…

S’estira però mai es trenca.

De tant sofrir no pot seguir.

Consumida la flama, pel cos

es passeja la pútrida necrosi

fent l’enze i pampallugues…

Fart i avorrit, s’aboca al buit.

One more cup of coffee (valley below); Dylan en directe

XOC

(sala de psiquiatria de l'HGG, 20 de desembre del 2009)

Em negaves d’amor

seccionant el meu alè

jugular. Un exèrcit gris

o negre, més silenciós

que fosc, ha pres sense

avís la meva fortalesa i

on ahir vaig somriure,

ara hi regna la tristor.

She's in Parties (Bauhaus)

…DE L'ARBRE CAIGUT

(11 de gener del 2009) 

Llefiscós, li put el cos,

i d’un fil, li penja el tors.

Pot desfer-se’n, un ai al cor.

Liquat, cau a la claveguera,

efímer, lent, escàs, anorreat.

Vaixell poruc, coix, limítrof,

un cop al mar es dissol entre

sals i iodes, taules i períodes.

Fusta de merda, la seva platja,

la bromera, i sa petja, la ranera.

The Crystal Ship (The Doors - VOSE)

TRES MOTS, TRES MANERES

(sala de psiquiatria de l'HGG, 20 de desembre del 2009)

Morir d'amor és possible.

Morir en pau, desitjable.

Morir de debò, difícil.

Gracias a la vida (Mercedes Sosa i Violeta Parra)

Paradoxalment, Violeta Parra se suicidà als 49 anys d'edat per un amor no correspost.

HAMBRUNA

(UPD de Martorell, 14 de mayo del 2010)

Corazón llagado, en carne viva, palpitante no se resigna a dejar de latir.

La herrumbre lo corroe, pero no vence el ansia que le empuja a seguir adelante.

Lubricado con tu amor, tan exiguo, se desvanece tras cada recodo vacío de ti, por ti.

Busca olivos exultantes a los que exprimir su fruto amargo cual adiós.

Engaña al diablo, ahumado en su altar a las puertas de san Pedro, el jodido cancerbero.

Truena roto su rugir, lobo hambriento de tu carne, de un abrazo, de un desliz.

Triste sombra que se arrastra bajo la luna que, perseverante, lo aplasta fugaz.

Un río seco queda solo franquear; carece de puente, ¿y qué más da…?

Ayer fue, hoy ha sido, mañana… ¿será para volver a empezar?

Red Hill Mining Town (U2- VOSE)