(per a la Marga C.;18 de desembre de 2008)
Em puc desvetllar de dia
si la nit és llarga com la vida?
Si l’insomni és l’existència
i la mort el son perpetu,
la vigília de l’amor pot durar
tant o més que un malson?
Cada dia ens cauen fulles,
i nit rere nit morim un xic.
És viure passar el rasclet,
amuntegar la pell caiguda,
advertir el compost del Jo
i escriure, cremar la brossa?
És el fum el somni de la vida,
i la flama, la ranera d’un record?
És el carbó el cos etern
o potser ho és la cendra?
I és el sutge el llegat del nostre pas per la terra
o la mort és el botí de la vida?
La vida o la mort ens roben els somnis…
un borratxo malparlat, el pistoler adolescent
o un poeta inacabat.
Un desig, fulgor efímer.
Quin sobrant d’innocència pensar
que el son és el tresor imaginat…!
Si en podrir-nos podem renéixer,
engendrant-nos… podem morir?
L’evident final, fugisser i erràtic
fins que engolim uns glops de vi,
coratjós es confon tan pudent com animós:
contra ell no s’hi pot fer res.
La màcula dels homes és el virus letal
que ens recorda fatalment que som vius
…encara. Serà feliç qui copsi l’absurd immediat
del convicte avenir defectuós i covard.
No hi ha Lluna sense Sol,
com tampoc no hi ha existència sense extinció.
Ens somiem o som somiats?
Som fruit de l’etílic desvari creador
d’una psique divina i èbria o del sospir plàcid
d’un demiürg alcoholitzat? I què més dóna?
Bascós ens vomita al terra, al mar o,
com a mi, a l’abocador celestial.
Desdoblat d’un erm full blanc, m’acarnisso
amb les ombres que m’assalten l’inconscient.
Si amb lletres com agulles m’injecto tinta de faquir
i sagnen fèrtils diacrítics, m’apaivago
com el ionqui que sóc: l’heroïna m’inspira
una altra abjecta prova de vida i extinció…
