Fa uns minuts m'he topat de cara amb el testimoni que tot seguit transcriuré i que vaig escriure el 19 de maig de 2004 a Vilamajor. M'ha semblat una mena de declaració de principis i intencions i vull compartir-la amb els meus lectors habituals, sense els quals aquest blog mancaria de tot sentit. Un altre cop, em despullo davant de tots vostès.
A més d’altres documents, alguns escampats en el si de l’ordinador (esperant que algun dia els agrupi adequadament) i d’altres en paper encara (pendents que un dia els hi foti queixalada), els presents textos –literaris alguns, reflexius d’altres, inconsistents la majoria–, conscient que mai no seran publicats atès que estan mancats de tot valor (sigui estilístic sigui intel·lectual) per a donar-los a conèixer al públic, els vull deixar en herència als meus fills, de tal manera que quan jo no hi sigui puguin saber una mica més del seu pare, de les meves dèries i d’allò que va consumir part de la seva vida.
Tot pot ser que, Déu ho vulgui, algun dia assoleixi la pau d’esperit que tant he cercat i, aleshores, aquestes pàgines perdin tot el seu valor. De ser així i de ser-ne conscient, m’encarregaré personalment d’eliminar-los. Ara bé, també pot passar que, de trobar-me tan bé no recordi la seva existència i quedin per a la posteritat. En aquest cas, només us demano que els contextualitzeu i valoreu en tant en quant han estat una part de mi durant molt de temps.
Desitjant-vos el millor a la vida, demanant-vos disculpes per qualsevol injustícia que hagi comès amb vosaltres, penseu que em sento cofoi de saber que potser algun dia, quan jo formi part del vostre passat, podreu compartir amb mi pensaments i emocions, angoixes i alegries en la més íntima confiança.
Amb la meva mare vaig poder parlar de la seva mort imminent quan restava al llit paralitzada pel càncer. Tanmateix, sé que el diari on va recollir les moltes afliccions que la torturaren en vida el va destruir en un sobtat rampell. Al respecte, només va dir-me que no volia que ho llegíssim. Figureu-vos què hi devia figurar en aquelles ratlles…
El pare, al contrari, no va ser una persona complicada, i encara menys amb aspiracions literàries o sublims. Era un home planer, bo, que lluitava de valent per a tirar l’empresa endavant i que es desfeia de totes les seves preocupacions practicant tants esports com li era possible. En morir, no havia aconseguit parlar amb ell de gaires coses transcendents... i cal respectar-ho; i no ho trobo a faltar, ja que de haver-ho fet, el més probable és que hagués estat una confessió d’allò més forçada i feta a contrapèl.
En fi, no us dic que ho fruïu, potser no sigui així, però sí que ho valoreu en la seva justa mida. Teniu a les vostres mans esbossos, fragments de autoretrats íntims realitzats pel seu protagonista.
Us estimo, us he estimat i us estimaré sempre, sigueu com sigueu. Procureu ser bons: sempre resulta més profitós...
L’Oscar, el vostre pare
(Cap de Creus, 2008)