Ahir ma germana em digué que el dia abans la mare hauria fet 70 anys. Mai no podré imaginar-la gran: tenia 56 anys i era ben maca. No l'amortallàrem –morí a casa– i lluint un camisó rosa va deixar un bonic i jove cadàver. Ben mirat, un bon record. No va viure ràpid. Potser jo encara sigui a temps, però.
Rere el sòrdid i sempre inesperat darrer sospir
que silencià bruscament la insofrible ranera tot
certificant l’extinció de qui em va dur a la vida
un cop de porta tan sec, escruixidor i sord com
una bomba de neutrons sacsejà el brutal entorn.
L’exhalació aturà el temps i àgil com el no-res,
tot furtant els cobejats vint-i-un grams d’ànima
materna, l’antany estança del repòs es descloïa
escampant buidor i esmicolats vidres d’aflicció.