dissabte, 31 de juliol de 2010

CENT UN GRAUS CELSIUS

(agost de 2003)

Em crema el pit i és tant
l’odi i tanta la rancúnia
que inclús l’estómac
rep el cop de puny.
Per què dol tant si
res no he agreujat?
Oh, Déu, si ets just
degolla els autors
d’aquesta ignomínia!
Imploro, per la
innocent indefensió
dels meus ignorats
fills, que la Teva
presumpta justícia
implacable, polvoritzi
els traïdors i traïdores,
i que Dante testifiqui
en favor nostre…i
puguem veure-ho.
Que l’afronta,
irreparable però
sí inevitable
als nostres pares
esdevingui verí,
de generació
en generació
…malgrat que les
rates s’immunitzin.

dimecres, 28 de juliol de 2010

DESENLLAÇ

El meu cervell,
sec com un embassament,
no irriga, no hidrata
les idees del meu cor.
Del meu cap, ja ni en parlem…
Em sento eixut, desmillorat.

De l’amor, ja ni en parlem…
Sento res, però m’enganyo.

Del futur, ja ni en parlem…
Estic fart de 'tant de bo…'.
Estic mort, acabat, defenestrat.
Un taüt és el que em cal.

DESENGANY

(07 de desembre de 2009)

Pompadour no era una flor,
ni tan sols la flor d’un dia.
Plena de punxes la tija,
el cuc es clavà l’espina entera.
En dos cossos es partí,
mes no morí, i el dolor fou gran.
Enguany, ambdós cucs s’arrosseguen.
Un recorda dolgut l’engany distret, infecte.
L’altre no oblida, però molt odia.
Busquen flors, però no pas d’un dia,
sinó de debò, perfumades de dolçor,
que no embafin de mentida: una ortiga,
una planta fina, digna, sense pètals enganyosos
i que per saba no dugui metzina.

dimarts, 27 de juliol de 2010

TRES DÈCADES DESPRÉS

(Sant Pol de Mar, 10 de juliol de 2009)


Ton cos tan bell no
pot defallir, passiu.
Busca’l, troba’l
i deixa’l fer.
Ves-hi, torna i fuig.
No sóc jo.
Copsa un nou amor.

dimecres, 21 de juliol de 2010

EUFEMISMOS

(UPD de Martorell, 05 de mayo de 2010)

Tóxico dicen de cualquier cosa.
Las que me gustan, precisamente.
¡Hay que joderse!
Drogas no sirve, y alcohol, tampoco.
¡Que yo consumo, no me intoxico!
Tóxicas son la vida, la gente, la muerte.
Del placer, la dependencia, y
por la vena, la independencia

dimarts, 20 de juliol de 2010

AGONIA

(Sant Pol de Mar, 07 de maig de 2009)

Un miratge malaltís l’atreia i,
conscient o potser no, hi anava.
Queixosa, la sorra els ulls
enlluernava, ferint la pell,
els ossos… i també l’ànima.
Erma, eixuta i irritant, què
hi havia de bo en ella? Res…
Com un cant de sirena
l’enganyava, i es deixava.
Amb la marinada ho veié clar
i s’espolsà el neguit. Res no
li devia: una ficció, un desig,
un impuls, una ironia, un tumor,
una aborció… una malparida.
El batec del cor s’aturà.
Ja no veia la figura irreal,
suggerent, ideal …itzada.
Ara l'angle l’imposava
el cap fred, lúcid i serè.
Era la fi del malson.
El desert tenia un límit.
El sol s’anà ponent i
el miratge desaparegué.
Al cap i a la fi,
la foscor alliçonadora.

dilluns, 19 de juliol de 2010

PORNOLOGIA ASTRAL

(entre Vilamajor i Marata, l'octubre de 2005)

El Sol, espaterrant i
luxuriós, envesteix
la Lluna nit rere nit,
dia sí i dia també.
Fent-se l’estreta però
pol·linitzada pel llum,
gemega de calor i
es dilata de plaer.

Erectes muntanyes
ejaculen amb desgana
uns núvols feixucs que
regalimen carenes avall.
La Lluna, frígida i
fugissera, s’exhibeix,
irritant, amb la boca
ben oberta de desig.

Els tensos volcans
a Terra esdevenen
fonedissos, precoços,
espessos i lubricats.
Mentidera fel·latriu
la seva llum és tan
freda com asexuada i
falsa la seva mirada.

divendres, 16 de juliol de 2010

INQUIETUD

(01 de setembre de 2003)


Només la reflexió durà

Horitzó inassolible,
orgue de gats inacabat,
presa de fúria continguda,
que no apaivagada, impotent
perd embranzida i es dilueix
en un oceà de tempestes.

la serenitat i aquesta

Rep el cop i incapaç de
tornar-lo s’esquartera en
renecs i malediccions.
Frontera entre mort i vida
s’erigeix inexpugnable
davant la ràbia…

la joia de viure.

dijous, 15 de juliol de 2010

L'EXTINCIÓ

(publicat el març de 2004 a la revista Pelideu)

La polièdrica micció esquitxà racons inversemblants del diminut lavabo. Aquell matí no hi era tot. Sota la dutxa ritual, però, i amb un somrís de gamarús, es lliurà al destí.
Tret d’uns grunyits desafectats, amb la dona gairebé ja no es parlaven, i els fills, amb silencis per resposta i ziga-zagues esquius, l’ignoraven.
Es va sentir sol i bandejat de casa seva, com un moble abandonat, com un objecte molest o com la infeliç tortuga. Tot semblava indicar que estava desapareixent… De sobte es va esverar —cridà “no fotis!”, o quelcom semblant— però de seguida es calmà i decidí assegurar-se’n: només calia passejar pel carrer i observar la reacció dels veïns. Va anar a fer un cafè al bar.
Calia experimentar i va deixar que els altres prenguessin la iniciativa, però el resultat fou desolador. Pel carrer —poca conya— ningú no el va saludar. Obligant-se a confiar en els mètodes empírics, va creure oportú ser el primer en obrir la boca. Ho va fer un, dos, tres, quatre cops, però la resposta a la seva cordialitat va ser el silenci. Ni tan sols no el van mirar. És més, estava convençut que ni el van veure.
El primer assaig arribava a la seva —funesta— fi. El bar era allà mateix. Agafà aire abans d’obrir la porta del local i va accedir-hi amb decisió (i val a dir que també força espantat). Ningú no el va saludar: ni els que jugaven a les màquines, ni els que badaven davant del cafè ni els que llegien el diari. Tots van continuar com si res no hagués passat. I és que —admetem-ho— la seva rutinària entrada (triomfal?) a l’establiment no era ni de bon tros cap motiu per abandonar la lectura, deixar d’ensumar la fumejant tassa o apartar la mirada dels colors llampants de l’escurabutxaques. Bé, en tot cas, aquesta reflexió és la que ell va donar per bona, doncs qualsevol altra consideració probablement l’hauria abocat al suïcidi.
Poc havia de durar la seva serenitat. Passats un, dos, tres, quatre minuts, el cambrer no l’havia atès. I això que al local no hi havia més de quatre clients mal comptats. El bàrman netejava gots, estirava el coll cap a la ràdio per poder sentir una notícia de (vital?) interès, eixugava els estris que regalimaven a l’escorredor, reculava cap a la nevera, comprovava el seu contingut, anotava coses en una llibreta, col•locava teteres i plats als prestatges de sota la màquina del cafè i, de tant en tant, es treia porqueria de les ungles amb un escuradents. Amb tot això, ja havien passat vuit o nou minuts i ningú no li havia fet cas. Alçà tímidament —com dient “hola, sóc aquí!”— un braç i prement la llengua contra el paladar va emetre un “pst-pst”, però tampoc no va donar resultat. Optimista de mena, va romandre un quart d’hora més repenjat a la barra, amb les espatlles endavant, com si volgués estirar-se damunt la mateixa, fins que va acceptar resignat que potser sí que ho era, d’invisible. No obstant això, va preferir sentir-se ‘eteri’, terme no tan cruel i alhora més romàntic. Si més no, donava una certa transcendència a la cada cop més evident desconnexió del seu entorn immediat.
El disgustava la idea que després de quaranta-vuit anys en aquesta vall de llàgrimes ningú no el recordés. Va creure oportú tornar corrent a casa seva, no fos cas que la seva extinció s’accelerés i no tingués temps d’arribar-hi ni —no ja d’acomiadar-se dels seus— de deixar constància de la seva transició al més enllà.
Començà a recordar —i amb molta intensitat— la infinitat de cops que la seva presència a casa havia estat ignorada per la seva “encantadora” prole, les seves pedagògiques observacions —pròpies del seu rol de pare— sistemàticament desoïdes per la seva muller, i com el butanero, el jardiner o la dona de fer feines —si donava la casualitat que coincidien a casa essent-hi el matrimoni— només s’adreçaven a ella… Déu meu senyor! Quelcom tan clar, i ell sense adonar-se’n!
Dia rere dia s’allunyava d’aquest món cruel que li donava l’esquena i ell, capsigrany, lluitant per la millora del planeta! Vés tu a saber, potser Greenpeace o Depana mai no van rebre ni un sol euro dels molts que els va enviar. Potser havia estat tots aquests anys un client virtual…
Un cop a casa, i després de prendre’s el cafè que li havia estat negat al bar, va escriure una nota curta on deixà ben clar que, malgrat no ho semblés, s’havia adonat de tot i que potser la seva absència —ara sí que ho podia dir— no seria ni tan sols percebuda. Així i tot, estava segur que algun desaprensiu encara diria d’ell “que s’havia anat a comprar tabac…”. De tota manera, va pensar, en semblant situació ja em direu quina importància tenen eufemismes com aquest. Va fer una repassada ràpida dels “amics” que intentarien d’ara endavant beneficiar-se la seva parenta però ho deixà córrer perquè la llista era massa llarga.

Com a bon naturalista que era —admirava Unamuno— va decidir dur a terme la darrera fase del seu experiment. No aniria a la feina. A quin altre indret es percebria millor la seva deserció? Sens dubte, aquesta seria la prova definitiva. Només calia esperar que sonés el telèfon. Va fer-se una cafetera de sis tasses i en va prendre una. Més tard, una altra. La tercera no es va fer esperar. Ja com una moto, va seure al sofà veient-les venir. Però no va anar-hi res. En acabar la sisena tassa de cafè —excitadíssim— va posar a tota castanya l’Uninvisible de Medeski, Martin & Wood, disc de títol impossible però que li anava com anell al dit. Tenia la paella pel mànec. Si el telèfon sonava, no el sentiria i, en conseqüència, seria l’amo de la situació i, en darrera instància, de la seva vida.
Finalitzat el disc, observà al display del telèfon sense fils que ningú no havia picat. A la seva feina no el trobaven a faltar: definitivament era mort!… però ignorava des de quan. Que s’hagués adonat avui d’aquest macabre fet no significava que la seva defunció s’hagués produït aquell dia. Vés a saber des de quan no existia!
Per uns segons l’envaí una barreja de pau i alegria, una mena de gratificant sensació de la feina feta. La pega era que la ‘feina’ era ell, i fer, el que se’n diu fer, no havia fet gaire per no sucumbir a la seva ridícula existència. Més aviat, la seva vida havia acabat amb ell, per no dir que el món havia prescindit de la seva anònima presència. I això l’amoïnava. No és que pensés en la posteritat (al cap i a la fi —com va dir Grouxo— què havia fet la posteritat per ell?), però sí en aquella entendridora emoció que provoquen els records, en la memòria magnífica que resta d’aquells que han partit per no tornar. Pensava que, en el seu cas, això no passaria, que potser ni tan sols trobarien la nota que acabava d’escriure a títol de velat comiat.
La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida” constata la sempiterna cançoneta, però en aquest cas no va ser la vida allò que el va sorprendre, sinó la mort. I més exactament, el sepeli, perquè, tal i com s’estaven desvetllant les coses, havia arribat a especular amb la possibilitat que ni tan sols rebés sepultura…
El dia que l’enterraren, però, va comprovar, satisfet, com els seus s’inclinaven damunt el forat on estaven descarregant el seu cos inert: ara ja no podien dir que no el veiessin… Ell també va veure els seus caps, amb les boques lleugerament obertes, tots bolcant-se damunt la fonda tomba per dir-li l’últim adéu (no volia pensar que només ho fessin per donar fe que ja estava al sac i ben lligat…), fins que un grapat de sorra va tapar-li els ulls i tot quedà a les fosques.

Per desgràcia seva, les oïdes no quedaren obturades pel sauló i encara va poder sentir el seu fill preguntant-li a sa mare, la seva vídua, si en arribar a casa podria jugar amb la PlayStation.

dimecres, 14 de juliol de 2010

FLORS DE PLÀSTIC

Indefectiblement, no sóc res. Una mota de pols a l’univers. No en tinc cap, d’esperança, però els meus la reclamen i només per això cedeixo als seus desitjos.
No em sento viu, però tampoc mort. Sóc a la corda fluixa esperant el cop de vent: fatídic si caic al buit, benaurat si ho faig damunt la xarxa… foradada!
M’estiro com el temps, que no té principi ni fi, com un maniquí, un xacolí, un colibrí…
Merda. Tot és merda. Només merda. I jo visc als fems i m'escalfo amb llur ferum.

diumenge, 4 de juliol de 2010

SOMETIMIENTO

(Blanes, 03 de juliol de 2010)

Sucumbo cada atardecer,
cuando mis ya de por sí
escasas fuerzas naufragan
por Poniente y me plantan
frágil y vulnerable.
Desearía postrarme
tras el monte, con el Sol,
no amanecer nunca jamás.

dijous, 1 de juliol de 2010

EL RELLOTGE DEL NÀUFRAG

(UPD de Martorell, 18 de maig de 2010)

Perdut. He perdut. Ho he perdut. Ho he perdut tot.
T'he perdut. Us he perdut. M'he perdut. Del tot.
Estic perdut. No sóc. No hi sóc. No toco.
No hi toco. Vaig. Hi vaig. Me'n vaig.
Me n'hi vaig. De pet. Petaré.
No seré. No hi seré.
Deixaré de ser.
Deixaré de ser-hi.
Adéu-siau. Adéu. Siau. Apa. Au.

'SADOSFACCIÓ'

(17 de juny de 2010)

Oh!
Ai! Uix!
La dòmina
m'ha estimat.
I el que em queda!

Visitants i lectors

Arxiu del blog

Qui és Loup Garou?

La meva foto
St. Antoni de Vilamajor, Baix Montseny, Catalunya, Poland
Udolo les nits de lluna plena; les altres, ronco estrepitosament.