dilluns, 28 de juny de 2010

LLUERNA

(a la cuca de llum de l'UPD de Martorell amb tota la meva gratitud, 13 de maig de 2010)

Enmig de la foscor, la monotonia
gaudeix, folla, de les aparences.
Sense llum res no es veu ni viu,
tret del radiant afecte de Maria.
De llur somriure plàcid, una brisa
fresca, un bocí de vent revifa els
morts, i la seva pell translúcida
ens guia a quelcom molt millor
…com l’amor o, potser, la vida.

diumenge, 27 de juny de 2010

DILEMAS

(UPD de Martorell, 10 de mayo de 2010)

Dile: "¡más!"
…¡Más!


¡A tomar viento!
¡A tomar por culo!
¡A tomar…! ¿…el sol?
¡Qué sentimientos tan intensos!


¡Qué fuerte!
¡Qué suerte!
¡Qué peste!
¡Son cosas de la Natura!


Dar la vara.
Dar limosna.
Dar la cara…
¡Qué decisión tan dura!

AL CAP I A LA FI

(Sant Antoni de Vilamajor, 23 de desembre de 2008)

El reu, àvid, palpa la bena que li cobreix els ulls.
Els seus dits, àgils i irascibles, cerquen les parpelles
mentre llàgrimes d’alcohol esborren el rastre del dolor.
La justícia l’envolta i li reclama la vida, el tresor de l’illa.
El full cau del llibre; la crosta, de la ferida; la branca, de l’arbre;
les pestanyes, dels ulls… i plora de joia: s’ha punxat i sagna porpra.
Palpita, condensat, el plasma escàs, captiu.
I raja la forca del patíbul i tiba la força del garrot.
El finestral s’obre i el pres es llença al buit.
És un instant llarg com un sospir.
El retrunyiment és sublim, escandalós, brut.
I allà jeu ell, esbotzat, podrit, serè…

dissabte, 26 de juny de 2010

PER T. ORBAT

(finals de 2009)

En la calidesa del niu
la mare prepara la vida
per rebre la cria i,
amb tendresa,
el botxí cava
el cau de l'avenir
amb exigües lletres que
de tan poc que diuen
res no aclareixen.
Puc esperar i
fastiguejat d’empènyer
raonar fredament també.
Volia enllestir-ho
abans de partir,
havent plantat un arbre,
malcriat els fills
i escrit un llibre.
I llegaré un íntim racó
als meus neguits. Fart,
feu-ne el que vulgueu
o llegiu-los.

ÀNIMS, JA FALTA MENYS!

(maig-novembre de 2009)

Quan m’envaeix la tristor intensifico el seu efecte devastador escoltant fados o un Dylan intimista, i així m'endinso en la desesperació.
Quin sentit té la vida, com no sigui copsar la força última de qualsevol estat d’ànim? De tots ells, el desconsol és el que més ens afecta i, sens dubte, també la més universal de les emocions humanes.
Unamuno va escriure Del sentimiento trágico de la vida; Còrsega captiva poderosament amb el dramatisme de la seva naturalesa extrema i sobrada de contrastos; la inspiració sovint ‘brolla’ quan hom està afligit, etc. Cal que continuï…?
Que la vida és trista ho constatem tan bon punt ens tallen el cordó umbilical i ‘deixem de ser’ la nostra mare, si bé, paradoxalment, ja sabem on rau el seu pit.
L’única certesa i la que primer s'aprèn és que acabarem indefectiblement morts. Una altra cantarella és que ens esforcem per ser feliços, una sàvia fal·làcia que ens empeny a tirar del carro.

divendres, 25 de juny de 2010

VORA EL FOC, UN ‘ESCRIZOIDE’

(per a la Marga C.;18 de desembre de 2008)


Em puc desvetllar de dia
si la nit és llarga com la vida?
Si l’insomni és l’existència
i la mort el son perpetu,
la vigília de l’amor pot durar
tant o més que un malson?





Cada dia ens cauen fulles,
i nit rere nit morim un xic.
És viure passar el rasclet,
amuntegar la pell caiguda,
advertir el compost del Jo
escriure, cremar la brossa?


 És el fum el somni de la vida,
la flama, la ranera d’un record?
És el carbó el cos etern
o potser ho és la cendra?
I és el sutge el llegat del nostre pas per la terra
o la mort és el botí de la vida?







La vida o la mort ens roben els somnis…
un borratxo malparlat, el pistoler adolescent
o un poeta inacabat.
Un desig, fulgor efímer.
Quin sobrant d’innocència pensar
que el son és el tresor imaginat…!


Si en podrir-nos podem renéixer,
engendrant-nos… podem morir?
L’evident final, fugisser i erràtic
fins que engolim uns glops de vi,
coratjós es confon tan pudent com animós:
contra ell no s’hi pot fer res.



La màcula dels homes és el virus letal
que ens recorda fatalment que som vius
…encara. Serà feliç qui copsi l’absurd immediat
del convicte avenir defectuós i covard.
No hi ha Lluna sense Sol,
com tampoc no hi ha existència sense extinció.





Ens somiem o som somiats?
Som fruit de l’etílic desvari creador
d’una psique divina i èbria o del sospir plàcid
d’un demiürg alcoholitzat? I què més dóna?
Bascós ens vomita al terra, al mar o,
com a mi, a l’abocador celestial.




Desdoblat d’un erm full blanc, m’acarnisso
amb les ombres que m’assalten l’inconscient.
Si amb lletres com agulles m’injecto tinta de faquir
i sagnen fèrtils diacrítics, m’apaivago
com el ionqui que sóc: l’heroïna m’inspira
una altra abjecta prova de vida i extinció…


dijous, 24 de juny de 2010

EL DESERT DELS TÈRMITS

(a Dino Buzzati; UPD de Martorell, 10-16 de maig del 2010)

Aquí les nits són gairebé tan llargues com el dia
—quan hom ha de lliurar batalla a l’enemic més
temut: el temps i el seu pas implacable—, amb
la diferència impàvida que no fa sol i pel silenci
sepulcral del passadissos, trencat per l’insomni
d’algun sonat emprenyat. L’endemà, l’opressor
es manifesta tan poderós com el Sol mateix, tot
xuclant la feble esperança dels interns, corcant
qualsevol espurna d’il·lusió pel futur immediat.

dimecres, 23 de juny de 2010

ALBADA CANINA

(març del 2007)

Set del matí, tot just clarejava.
El gos m'ha tret a passejar i —oh,
sorpresa!— el Montseny lluïa una
blanca erecció… cap enfarinada.

El Pla de la Calma, refent-se de
l'acte d'amor amb llur viril veí,
mostra la pol·lució nocturna de
l’Home generós i el seu Turó!

El superbiós Febo començava
ja a enllumenar-ho tot, obrint
pas a una nova (gran?) jornada
…però el gos se m'ha escapat!

dimarts, 22 de juny de 2010

DE CAMÍ A L'ESCOLA

(03 d'octubre del 2002)

Boires dropes fan el ronso
per les valls del Corredor
i estarrufen amb noblesa
llur mandra pel Montseny.

Llisquen per carenes fins
a confondre’s amb rius,
vora les carreteres o a
la porta de casa teva…

Molt humides pessigolles
exciten el Turó en fluir-li
cos avall, i se’n riu de tots
nosaltres, que no ho gaudim.
Barrets i llençols verges,
barruts fluxos magnètics,
fecunden somnis hivernals,
frustren esperances estivals.

diumenge, 20 de juny de 2010

PAS RESTRINGIT

(UPD de Martorell, 27 d'abril-20 de juny del 2010)

Buscant com boig una agulla
adverteix que al cel no hi ha orenetes…
i és primavera!
Res no és ja el que era.
Tem el temps, cansós contrari.
Li cal saba per la vena.
Sota la nul·la ombra de la runa de la poda, una figuera l’ignora …i es torra.
Sota la iuca, ufanes formigues donen llet
i taciturnes aranyes fan cafè.
Cap bèstia ni bestiola, tret d’ell,
afronta el sol.
S’eixampla tip, fastiguejat, al sòl
tot esperant un canvi d’opinió
una mort inevitable.

dijous, 17 de juny de 2010

PONT D'ELIXIR

(10 de gener del 2009)

És llunyà, però infinit no pas.
Llarg com un udol… potser?
És el plor intestí, esguerrat,
d’algú que pateix de vida…
S’estira però mai es trenca.

De tant sofrir no pot seguir.
Consumida la flama, pel cos
es passeja la pútrida necrosi
fent l’enze i pampallugues…
Fart i avorrit, s’aboca al buit.

dimecres, 16 de juny de 2010

DESAPAREGUDA EN COMBAT

(sala de psiquiatria de l'HGG, 20 de desembre del 2009)

Com tot d'una es redueix la vida
a un record, a un instant.
Allò que hom haurà perdut
es limitarà a una carícia al clatell,
a un somriure, a un petó dens…
I l'ànsia de viure
es perd amb un amor fugit,
desentès, incomprès.
El futur penja de tu.
La clau per envellir
rau en recuperar
aquells gestos tan bells que,
de sobte, em negares i que,
gojós encara, vull repetir
fins a fondre’m extenuat.
Amb tanta força m'abraçares
que el meu cor vas escanyar.

dimarts, 15 de juny de 2010

TABULA RASA


Ahir va suggerir de veure’ns,
i jo vaig dir “i tant que sí!”.
Ahir vàrem reconciliar-nos, i
això m’ha fet feliç.
Ahir vam estimar-nos, i
no cabia a la pell de goig…
Ahir ja és massa lluny, i
enguany espero l’avui.
L’avui és massa breu i
ja penso en el demà…
Ahir vaig ésser amb ella,
i vaig ser, per fi, feliç.
Ahir vaig ésser amb ella,
i el dia es feu petit…
Ahir vàrem fer l’amor,
i el llit resultà estret.
Ahir vam romandre plegats
fins que va haver de partir.
I, aleshores, vaig morir…

XOC

(sala de psiquiatria de l'HGG, 20 de desembre del 2009)

Em negaves d’amor
seccionant el meu alè
jugular. Un exèrcit gris
o negre, més silenciós
que fosc, ha pres sense
avís la meva fortalesa i
on ahir vaig somriure,
ara hi regna la tristor.

dilluns, 14 de juny de 2010

…DE L'ARBRE CAIGUT

(11 de gener del 2009) 


Llefiscós, li put el cos,
i d’un fil, li penja el tors.
Pot desfer-se’n, un ai al cor.
Liquat, cau a la claveguera,
efímer, lent, escàs, anorreat.
Vaixell poruc, coix, limítrof,
un cop al mar es dissol entre
sals i iodes, taules i períodes.
Fusta de merda, la seva platja,
la bromera, i sa petja, la ranera.

TRES MOTS, TRES MANERES

(sala de psiquiatria de l'HGG, 20 de desembre del 2009)



Morir d'amor és possible.
Morir en pau, desitjable.
Morir de debò, difícil.

Paradoxalment, Violeta Parra se suicidà als 49 anys d'edat per un amor no correspost.

diumenge, 13 de juny de 2010

HAMBRUNA

(UPD de Martorell, 14 de mayo del 2010)

Corazón llagado, en carne viva, palpitante no se resigna a dejar de latir.

La herrumbre lo corroe, pero no vence el ansia que le empuja a seguir adelante.

Lubricado con tu amor, tan exiguo, se desvanece tras cada recodo vacío de ti, por ti.

Busca olivos exultantes a los que exprimir su fruto amargo cual adiós.

Engaña al diablo, ahumado en su altar a las puertas de san Pedro, el jodido cancerbero.

Truena roto su rugir, lobo hambriento de tu carne, de un abrazo, de un desliz.

Triste sombra que se arrastra bajo la luna que, perseverante, lo aplasta fugaz.

Un río seco queda solo franquear; carece de puente, ¿y qué más da…?

Ayer fue, hoy ha sido, mañana… ¿será para volver a empezar?

dissabte, 12 de juny de 2010

CENICIENTA CORRUPTA

(vespre del 10 de març del 2010 al c/ de França; a la imatge superior, William Burroughs)

La calle está fría y,
como la sangre asesina,
repta intravenosa por la
dulzura insulsa del hada
madrina, vieja adicta a
nocivas fantasías.
Ni carrozas, ni varitas
ni chispitas… mas del
fino cristal del zapato
aparece… ¡una chuta!
Y de cortes profundos,
yugulares, borbotean
ingenio e infamia,
una vida agotada.

y el vómito biliar
del sueño roto.

VIA MORTA

(18 d'abril del 2009)



Pensar en tu em pren el Temps,
el Pas de la Vida, Dia rere Dia,
l'alegria, el pensament, la il·lusió.





El Moment robat cada Segon
esdevé Eternitat, i el Final de la
Fracció, un Instant… jo mateix.

Visitants i lectors

Arxiu del blog

Qui és Loup Garou?

La meva foto
St. Antoni de Vilamajor, Baix Montseny, Catalunya, Poland
Udolo les nits de lluna plena; les altres, ronco estrepitosament.