dissabte, 28 d’agost de 2010

SENSE SOLTA NI VOLTA


Estimats i sempiterns patidors i defensors d’animals indefensos, maltractats o abandonats, l’única manera d’acabar amb la violència que diàriament denuncieu a través de les xarxes socials i els medis de comunicació és, paradoxalment, l’acció directa.
Jo de vosaltres, irrompria a la caserna més pròxima i m’enduria (discretament) fusells d’assalt (uns AK p. ex., més coneguts pel nom del seu il·lustre inventor, Kalàshnikov), pistoles o revòlvers (Parabellum, Star, etc.; una Màgnum –la pipa que “alegra els dies” de l’inefable Harry el Brut– seria la polla, però del retrocés podríeu anar a petar ben bé al cul del Monte Perdido, i a més dubto que en tinguin; una Z (metralleta lleugera i manejable) també estaria força bé. De llançamíssils terra-terra, tret que no sigui un quarter ben proveït, m’estranyaria que en trobeu cap.
Aleshores, amb aquest arsenal (no oblideu la munició!) aneu allà on algú maltracti gossos, micos, rèptils o bèsties de càrrega; nens, vells, dones, asiàtics, magrebins, àrabs o negres; esclavitzi xinesos, uigurs o tibetans, etc. i el tracteu com a les seves víctimes.
Cal tenir en compte també tothom que no considera ‘maltractament’ atonyinar la pròpia esposa o marit, obligar dones/noies –ingènues o no– a prostituir-se (proxenetes), abusar de “provocants” jovenetes per dur minifaldilla o violar candoroses criatures (pedòfils).
Òbviament, en aquest apartat s’inclouen els poders fàctics –autoritats judicials, forces de l’ordre, etc.– que es fan l’orni davant d’aquests abusos injustificables. La inclusió de mestres, alcaldes, capellans i/o metges depèn de si la seva influència és o no perniciosa a la comunitat (molt probablement rural i escassament poblada).
Les penes de presó en aquest cas poden ser molt severes, atès que ja no es tracta de cometre “simples actes vandàlics”, sinó “horribles magnicidis”. El consol, però, és que sereu admirats per associacions de defensa dels drets humans i animals, ecologistes de tot pèl (i potser per l’Al Gore, Liberad a Willy i ¿Dónde está Wally?) i que assolireu de facto la categoria de ‘màrtirs per la causa’ (malauradament perduda…). No arreglareu res, però segur que us ho passareu d’allò més bé, us relaxareu repartint hòsties a tort i a dret, i tindreu la consciència tranquil·la.
Recordeu que, com els extraterrestres, els fills de puta passen sovint inadvertits entre la població, i tret que no es posin en evidència, amb freqüència costa força identificar-los.
En Pi de la Serra digué que “si els fills de puta volessin no veuríem el cel”, però atès que ser un fill de puta no implica necessàriament ser imbècil procuren no volar gaire… alt. Quan ho fan, no cal dir que són polítics, independentment de si estan al govern o a l’oposició. Aquest detall que sembla irrellevant quant al grau de puteria que distingeix l’individu que ostenta el càrrec, no ho és gens a l’hora de ser jutjat i condemnat.
La línia que separa una sentència justa i en consonància amb el delicte comès d’una injusta és tan prima que l’heroic extirpador de “tumors” del planeta en fase terminal (que, tossut, segueix imaginant-lo blau malgrat ser gris com la cendra) assistirà probablement a una dubtosa prestidigitació legislativa que convertirà el presumible “càstig raonable” en una visceral “venjança apocalíptica” i blasmarà la seva aura de ‘màrtir universal’ i l’estigmatitzarà amb l’etiqueta de ‘terrorista antisistema’.
En aquest cas –el dels polítics–, abans d’intentar abatre’ls, és molt aconsellable fer una tan saludable com escruixidora reflexió: si els polítics ens menteixen compulsivament, ens roben descaradament i pensen que el nostre coeficient mental és gairebé inexistent significa que els ciutadans (súbdits deuen dir-nos ells…) ens els mereixem, atès que, conscients que són uns pocavergonyes, els votem demostrant-los que efectivament som un babaus integrals que presentem un encefalograma pla.
És per això que emprar míssils terra-aire delataria la nostra estupidesa, atès que després de cometre l’atemptat aniríem com borregos a dipositar la nostra confiança en unes tupinades que anomenem referèndums.
Tot i així, si després de llegir això encara penseu que paga la pena lluitar per salvar alguna cosa, no puc fer més que desitjar-vos molta sort i confiar que fareu una bona feina!

dimarts, 24 d’agost de 2010

COM UN COLADOR

(9 de desembre de 2009)

Espero aprendre a no deixar-me endur precipitadament pels impulsos. Espero que la serenor m’envaeixi i escalfi i il·lumini la catacumba fosca i humida que amb fermesa i convicció una tristesa poderosa i impertorbable m’ha clavat al cor, omplint de nínxols buits les galeries del meu cos sagnant i marcint amb la seva ombra espessa la meva ànima emboirada.
El seny i l’impuls estan en guerra, i la pau arribarà quan un matí un d'ells guany. Si venç el primer, envelliré (probablement) més savi (I suppose). Però si venç l’impuls –accelerat, irreflexiu, jove, fort, provocador, combatiu i segur d’ell mateix– probablement (amb el temps deixaràs de fer-ho, però) vindràs un cop l’any al cementiri a dipositar unes flors damunt l’epitafi que vaig escriure ahir. I recorda que ni tu ni jo sabem si percebré l’aroma del teu ram…

RETRATS DE FAMÍLIA

(setembre de 2009)

Per què són més naturals aquells on falta un progenitor? Els retrats complets, aquells fets emprant el retardador, són tal falsos com un duro gitano. Amaguen la veritable essència de la família, la desunió, l’absència. Pitjor encara, dibuixen una farsa, una representació creada artificiosament per a immortalitzar un instant probablement banal, forçat i fet a disgust, malgrat els somriures encartonats.
En observar una foto del fills i la mare, del fills amb el pare, del pares sense fills, dels fills sense pares, d’un fill i un progenitor, hom percep naturalitat, equilibri. Res no ha estat manipulat. S’ha copsat un moment real en unes circumstàncies espontànies, casuals i anecdòtiques, però sinceres.
En definitiva, el contingut expressat en una fotografia transmet exactament el que succeeix de debò, independentment de si quelcom traumàtic acompanya llurs protagonistes. Es pot deduir la vida a partir d’una imatge, i sobretot, advertir el seu valor, intuir la naturalesa honesta o no d’unes persones només pel fet d’haver estat immortalitzats tal qual eren i tal qual estaven en aquell precís instant.

DEPRECIACIÓ

Aquests dies de canícula he constatat,
en observar tothom amb la llengua fora,
que l’única moneda de canvi naturalment
instaurada al planeta Terra és l’aire,
cada cop més contaminat,
que respirem.
Abans no sigui massa tard,
cal esbrinar la seva paritat.

dissabte, 21 d’agost de 2010

ORDEN DEL DÍA

Me instigo a cruzar
por instinto el desierto
frío de la soledad para
no llegar a ningún lado,
como no sea el opuesto.
(fotograma de Desierto adentro, de Rodrigo Pla)

dissabte, 14 d’agost de 2010

CONFUSIÓ?

Amistat prové, crec,
d'a mi tant m'és, oi?

divendres, 13 d’agost de 2010

SOPHIA LØREN KIERKEGAARD…?

Estic trist,
sento crits.
Tot és gris.
M’he ferit
i he fugit…
de la vida.

dimecres, 11 d’agost de 2010

CAPICÚA

Cavó tanto el muerto
que acabó con el huerto.
Tanto cavó en el huerto
que acabó muerto.
Esto me lo contó con mucho
esfuerzo este que acabó tuerto.

dimarts, 10 d’agost de 2010

FINIQUITO

Estupor ante un pasado mejor
me descompone, me fractura
en una figura irreconocible…
Dudo haber sido otro antaño
y constato dolido que así es.
Creía haber cruzado el Cabo
de Hornos… pero no es así.
Debí de soñarlo diez, quince,
veinte sobrios engañosos años.
Apenas he mojado la puta cama
de un prostíbulo de carretera…
Acabado, hasta la tarea de decir
se me escurre entre los dedos y
rehuye las neuronas de escribir.

dilluns, 9 d’agost de 2010

UN CUENTO DE HADAS

De mala gana, rana.
Tú vales, le dicen y
él se lo calla y paga.
Pone mala cara, confía
pero lo ven por la mirilla.
Para colgarse no hay que
ser de Horta, de Guinardó
ni de Sant Joan. Basta con
cruzar la aorta con la faca
albaceteña y desfallecer
cual Mihura bravío pero
debilitado y desangrado.
Y seguro que algo se me
ha pasado por alto…
¿Un balido tal vez?

divendres, 6 d’agost de 2010

EFLUVIOS DE UN AYER

Del huevo podrido de una serpiente
escupió su veneno la rata de mierda
que era ella.
Inmune, la aplasté,
y de sus vísceras hediondas se
levantó polvo de azufre asfixiante…
¡Pero la maté!

dimecres, 4 d’agost de 2010

IMPREVISTOS

La bola, una pelota que no bota.
El mundo, un mudo que no vota.
El manco, del Banco de Lepanto.
Del espanto, el disgusto y de él…
el susto, y del sabor (¿qué sopor?)
el gusto por el dinero y el horror.
Del adverbio, el soberbio, y de él
…quien más, quien menos.

Visitants i lectors

Arxiu del blog

Qui és Loup Garou?

La meva foto
St. Antoni de Vilamajor, Baix Montseny, Catalunya, Poland
Udolo les nits de lluna plena; les altres, ronco estrepitosament.