Llunyà i gèlid com la mort quan s’anuncia, l’empenyia decidit tot passant-li el braç per les espatlles. Es deixava dur, no tenia alternativa. Poderós, no coneix la resistència, i amb convincent cruesa en posseir-lo li ho agraïa.
Tot signe de vida esdevingué vidre i l'aire, una turquesa. Inanimat, deixant-se anar, el seu cadàver en funcions avançava sense esforç. I res no era, i ell era a dins.
El silenci, absolut. La negror, abismal. El temps, implacable. Els pensaments no interferien, assentien, i pel desert dels records lliscaven sense esgarrifar-se. No tenia espinada, com tampoc dolor ni pena. S'atansà al buit amb la mirada, però la por no l'escalfava.
Vençut pel vent que omplí les rudes veles de drakars bells, esquinçà la boira opiàcia que exhala el nas del Creador, rere la qual roman l'impuls precís per sepultar la vida... o la fatiga.
I d'aquell cor tardoral fulles precoces caigueren per deixar entrar una inestable claror. Una dubtosa treva l'alliberà de brandar ni retre l’espasa en territori enemic abans no el reclamessin en presència d'Odin.
paraules, vocables, veus i mots
.jpg)
.jpg)
