dilluns, 27 de setembre de 2010

REGLA DE TRES


Menstrualment,
em buido de cap a peus,
esdevenint cadàver
l’ombra de l’infern.
Res no pot combatre-ho,
tret de la paciència,
tret de la consciència.
Mensualment,
moro a poc a poc,
fonent-me com ferro colat,
perdent-me pel forat
com una diarrea.

dissabte, 25 de setembre de 2010

ÀTILA… I LA LLÀNTIA MERAVELLOSA?

Aladí,
vol-atilitzat,
rere la seva estora
res no torna a créixer,
ni l'herba ni els núvols.

dimecres, 22 de setembre de 2010

L'ACOMPANYANT

(08 d'abril de 2005-22 de setembre de 2010)

Patia de moltes coses, moltes de les quals, d’altres també en pateixen. Potser ell els hi donava, però, més importància. Massa potser. O l’afectaven més. Dels altres no en sabia res. I saber-ho tampoc no li servia de gaire. Seguiria patint igual, malgrat allò del mal de muchos, consuelo de tontos.
No s’avenia amb gaire gent. Era solitari de mena. Taciturn, segons els seus veïns. Tan se val: estava o se sentia sol, i es consumia en la seva pena. No podia, no sabia, fer-la pública, comunicar-la als seus pròxims. La seva dona volia saber, però ell no li explicava res. Tampoc sabia què havia d’explicar-li. Era un sentiment profund, ple de tristesa, on les paraules o bé eren insuficients o bé traïen les seves intencions aclaridores. Ja se n’havia trobat abans amb aquest problema. Començava a explicar quelcom del seu estat d’ànim i acabava dient coses que no tenien res a veure. Fos perquè es trepitjaven les idees a la punta de la llengua, fos perquè s’amuntegaven els pensaments al cervell, fos perquè l’ànsia de comprensió del seu interlocutor demanava massa detalls, el cas és que al final es confonia i acabava perdent el fil del seu discurs.
La solució, restar callat. No dir res i enfrontar-se tot sol a les seves cabòries, lluitar estoicament contra els seus fantasmes (un virulent exèrcit de dimensions apocalíptiques, per cert…).
Això no obstant, la solitud i el no compartir res no li feien cap bé. És sabut que l’home és un animal de companyia (no tan sols de costums). No vull dir que sigui un animal domèstic, com un gat, un gos o un hàmster, sinó que necessita companyia. La qüestió era trobar l’acompanyant ideal, algú que l’escoltés sense interrompre’l, que el deixés plasmar els seus pensament en paraules, que li permetés conduir les seves dèries a (bon?) port.
I en aquesta tessitura es trobava (des de feia gairebé quaranta anys o més) quan un dia el destí li deparà una sorpresa. I succeí de la manera més quotidiana. Qui havia de dir que un acte tan anodí, fins i tot repulsiu, com és el d’anar a llençar les escombraries al contenidor li reservés la garantia de futur que tant de temps havia estat cercant! El sentit de la vida, és clar, perquè al pas que anaven les coses ja es veia deixant una nota al jutge i donant un disgust (bé, potser no n’hi havia per tant…) a la seva família. D’haver estat així, el disgust hauria estat evident, però més per allò de la novetat, de l’inesperat, que per la pèrdua d’un ésser (estimat?). De seguida s’haurien refet i fins i tot descobert les avantatges de la seva defunció: una herència (suculenta?) i la fi de les pallisses moralitzants a les que els sotmetia dia sí dia també i de les sempiternes discussions conjugals amb les que guarnien els desdejunis, els esmorzars i els sopars. Ben mirat, potser hauria resultat ridícul això de sacrificar-se i a sobre ser motiu de mofa de la penya.
Aquesta carència afectiva el feu fixar-se en la trista existència de la bossa d’escombreries que duia a la mà camí de l’escorxador. Blava com la mar, tan fidel, amb les seves nanses grogues com el sol, ella mai no ho hauria fet això de suportar les seves càrregues pudentes i, en acabar el dia, enfonyar-lo sense escrúpols i amb nocturnitat en un contenidor gris com els seus pensaments. Quina traïció! Quanta malicia!
S’adonà que potser aquell farcell era la seva única esperança, el seu íntim i silenciós amic. De sobte va entendre que no només no podia desfer-se’n sinó que tampoc podia canviar-la per una altra. Ni tan sols una de més pútrida podia servir-li, atès que no era la seva còmplice, la seva mitja taronja d’escorrialles. Hauria estat una traïció a tots els consumibles en ella continguts, tan primigenis ells.
Va decidir passejar de nit agafat de la mà de la bossa de merda. Potser, malgrat l’hora intempestiva, quedés algun bar obert on poder compartir un cafè amb la seva discreta i silenciosa amiga.
I així ho va fer. S’endinsà en la foscor de la nit disposat a clarificar idees i sentiments. Mai més se’n va saber res d’ells. A casa ningú no els va plorar.

diumenge, 19 de setembre de 2010

LLEGAT ALS MEUS DESCENDENTS


Fa uns minuts m'he topat de cara amb el testimoni que tot seguit transcriuré i que vaig escriure el 19 de maig de 2004 a Vilamajor. M'ha semblat una mena de declaració de principis i intencions i vull compartir-la amb els meus lectors habituals, sense els quals aquest blog mancaria de tot sentit. Un altre cop, em despullo davant de tots vostès.

A més d’altres documents, alguns escampats en el si de l’ordinador (esperant que algun dia els agrupi adequadament) i d’altres en paper encara (pendents que un dia els hi foti queixalada), els presents textos –literaris alguns, reflexius d’altres, inconsistents la majoria–, conscient que mai no seran publicats atès que estan mancats de tot valor (sigui estilístic sigui intel·lectual) per a donar-los a conèixer al públic, els vull deixar en herència als meus fills, de tal manera que quan jo no hi sigui puguin saber una mica més del seu pare, de les meves dèries i d’allò que va consumir part de la seva vida.
Tot pot ser que, Déu ho vulgui, algun dia assoleixi la pau d’esperit que tant he cercat i, aleshores, aquestes pàgines perdin tot el seu valor. De ser així i de ser-ne conscient, m’encarregaré personalment d’eliminar-los. Ara bé, també pot passar que, de trobar-me tan bé no recordi la seva existència i quedin per a la posteritat. En aquest cas, només us demano que els contextualitzeu i valoreu en tant en quant han estat una part de mi durant molt de temps.
Desitjant-vos el millor a la vida, demanant-vos disculpes per qualsevol injustícia que hagi comès amb vosaltres, penseu que em sento cofoi de saber que potser algun dia, quan jo formi part del vostre passat, podreu compartir amb mi pensaments i emocions, angoixes i alegries en la més íntima confiança.
Amb la meva mare vaig poder parlar de la seva mort imminent quan restava al llit paralitzada pel càncer. Tanmateix, sé que el diari on va recollir les moltes afliccions que la torturaren en vida el va destruir en un sobtat rampell. Al respecte, només va dir-me que no volia que ho llegíssim. Figureu-vos què hi devia figurar en aquelles ratlles…
El pare, al contrari, no va ser una persona complicada, i encara menys amb aspiracions literàries o sublims. Era un home planer, bo, que lluitava de valent per a tirar l’empresa endavant i que es desfeia de totes les seves preocupacions practicant tants esports com li era possible. En morir, no havia aconseguit parlar amb ell de gaires coses transcendents... i cal respectar-ho; i no ho trobo a faltar, ja que de haver-ho fet, el més probable és que hagués estat una confessió d’allò més forçada i feta a contrapèl.
En fi, no us dic que ho fruïu, potser no sigui així, però sí que ho valoreu en la seva justa mida. Teniu a les vostres mans esbossos, fragments de autoretrats íntims realitzats pel seu protagonista.
Us estimo, us he estimat i us estimaré sempre, sigueu com sigueu. Procureu ser bons: sempre resulta més profitós...

L’Oscar, el vostre pare








(Cap de Creus, 2008)


dimecres, 8 de setembre de 2010

EL AROMA DE MI HOGAR

¿Hiena de mierda?
¿Ful de Istanbul?
¿Lleno de rabia?
¿O derrochas?

diumenge, 5 de setembre de 2010

EL SÒL INSONDABLE

Un altre cop
l'abisme atlàntic
s’ha fet un lloc
al sol del migdia
engolint l’ombra
de la que no em
puc escapolir.

(Il·lustració de El diari de Morton Fosa, de Mónica Pironio)

Visitants i lectors

Arxiu del blog

Qui és Loup Garou?

La meva foto
St. Antoni de Vilamajor, Baix Montseny, Catalunya, Poland
Udolo les nits de lluna plena; les altres, ronco estrepitosament.