dijous, 22 d’abril de 2010

A PROPÓSITO DE…


…ese hombre trastornado
desde dentro, trastocado
desde el centro de la
corona cerebral…
…de ese hombre no violento
que se mutila, sangriento…
pero sediento de paz.

dimarts, 20 d’abril de 2010

VOCABULARI ESSENCIAL PERÒ INFINIT


… advertènciaamfetaminaanarquiaanestèsiaantipatiaapatiaassistènciaautopistaautòpsia
barbitúric
cataplasmacodeïnaconscienciaconsistènciacruesa
deferènciadelicadesadependènciadiarreadiferènciadiligènciadistànciadolença
escrúpolesperança
fantasmafarmacopeafragància
gàbia
heroïna
impaciènciaimpotènciainconsciènciainconsistènciaindecènciaindependènciaindiferència
indigènciaindolènciaindulgenciainnocènciainsistènciainsolvènciainsurgènciairrellevànciairreverència
lactàncialaudatori
melangiamelopeamorbidesamorfina
necrosinoblesanuesa
odiopiociorina
paciènciapanaceapiromànciapotencia
ràbiaredundànciareferènciarepugnànciaresidènciaresistènciareverènciarobatori
sacrificisacrilegisimpatiasubsistènciasupervivència
tanatori
venjançavigilànciaviolènciavirulènciavomitori…

SANTORAL IDOLÀTRIC

Billy el Nen
Chet Baker
Dylan Thomas, Danton
Ernest Hemingway
Franz Kafka, Frank Zappa
Georges Jacques Danton
Herman Brood
Ian Curtis
John Kennedy Toole
Kurt Cobain, Klaus Kinski
Louis-Ferdinand Céline
Makoki, Muhammad
Nick Drake
Oscar Wilde
Paul Kossoff
Quasimodo
Robert Schumann, Rasputín
Sòcrates
Tim Buckley
Unabomber
Violeta Parra
Willy DeVille, Werner Herzog
Xesco Boix
Yukio Mishima
Zaratustra

divendres, 16 d’abril de 2010

NO SERIA DIMARTS, OI?


Del marasme es nodreix
el caos que em desdibuixa.
De mi ja ben poc queda, i
cedeixo el lloc a l’intrús nihilista:
fugir dels principis, l’empatia
i abominar de tota moral,
 no seguir ningú, desentendre'm
dels fills que tant m'irriten.
Res de menjar ni d’anar al llit
perquè és l'hora o s'ha fet tard.
Consumir amb delit antidepressius,
somnífers, estimulants i Caca-Culo.

I molt cafè. I que no falti mai tabac!
Fumar i fumar per enganyar el temps.
I, sobretot, conèixer dones…
el més sublim de la Creació!
I n'he conegut, i m'han fet feliç,
i ens hem enlluernat i estimat.
Però atès que no m'enamoro,
m'han abandonat, decebudes.
I n’han vingut de noves, per
fer bullir l'olla… i la polla.
Hi penso sovint en alguna;
en d'altres, no gaire;
en poques, gens.
I santornem-hi: caos i anarquia;
colesterol, inanició i cafeïna…
onanisme i ruïdisme musical.
La feina… mal feta,
i el blog, abandonat!

(13 de novembre de 2009; de dalt a baix, 1a i 5a fotos, obra de Perdidaoscuras)

A MANLLEU MATEIX, MANLLEVAR-SE


Regne de carrers solitaris, un dia rúfol.
Gel turquesa i cabalós, llisca tèrbol el riu.
Els ocells, aclaparats pel vent, resten muts.
Tot sol seus a la riba per ensumar l'aigua.
Estàs molt trist, gairebé com sempre.
Al capdavall, fa molt que hi convius amb na Depressió,
la torbadora i esquiva dama.
Per una finestra indiscreta s'esmunyen
les càustiques notes de Tom the Model de la Beth…
i desesperes! Et sacseGen, brutals, i caus al riu.
No crides però tampoc nedes.
El fred et paralitza i no sents cap música.
Sota l'aigua la remor és cruel, ensordidora.
Gires sobre tu mateix... una estona i prou.

dijous, 15 d’abril de 2010

EL MEU PARE


Haga Dios que del mundo en las mudanzas / las dulces esperanzas / con que hoy tu pensamiento se gloría / séante al cabo, en apacible invierno / recuerdos aún más dulces todavía / que te acompañen en el viaje eterno.
Miguel de Unamuno

En plantejar-me què destacar de l'Hugo, el meu pare, em venen al cap moltes coses: unes de positives, com aquella vitalitat desbordant –fins i tot esgotadora per als qui no érem com ell– o l'entusiasme amb què duia a terme les seves activitats, i d’altres que no ho eren tant, com la dificultat de prendre decisions amb la celeritat oportuna; mesurava tant les coses que al final ja no valia la pena. Imagino que era l'estigma del seu signe zodiacal…

Però és potser la seva generositat, que no prodigalitat, doncs era més aviat estalviador, el tret que més vaig admirar d'ell. Vaig descobrir-ho després de deu anys de treball en comú. Els trets esmentats els coneixia i, perquè no dir-ho, els vaig patir com a fill, però aquesta darrera virtut em va sorprendre cada dia que vàrem ser junts al despatx. Què diferent d'aquell pare vist amb els ulls de l'adolescent difícil que vaig ser! Aquell home estricte, sever inclús i, sovint, massa exigent –si més no amb mi– va resultar ser una persona que oblidava o, millor dit, perdonava amb gran facilitat. Em desconcertava, m'avergonyia fins i tot, comprovar com davant de fets que personalment m'irritaven ell no perdia la calma. Sens dubte, fou una vessant de la seva personalitat que va augmentar en fer-se gran.

El seu caràcter estoic i la seva fermesa davant les adversitats el van abocar a mantenir una actitud de lluita enfront la malaltia sense perdre el bon humor. En cap cas va sentir-se víctima o màrtir, i el seu agraïment i estima envers aquells que diàriament teníem cura d'ell foren paral·leles a les seves ganes de viure. La prova és l'afecte que bona part del personal hospitalari, des dels especialistes fins als auxiliars de clínica, van mostrar cap a ell, tractant-lo amb una deferència i delicadesa sublims. Algunes infermeres, quan va morir, van venir amb llàgrimes als ulls a donar-nos les condolences. I no hem d'oblidar que a la planta d'oncologia de la Vall d’Hebron la mort és quelcom quotidià.

M'hauria agradat poder parlar d'aquesta amb ell, però no ho va posar gens fàcil. Sempre em quedarà el dubte de si traspassar la frontera de la vida era per a ell una realitat, una incògnita o una esperança. Pragmàtic i poc donat a elucubracions filosòfiques la seva energia va dedicar-la a gaudir, malgrat tot, d'aquesta vida.

Em tranquil·litza saber que una setmana i mitja abans de deixar-nos, els seus ulls van contemplar les vastes praderies del Pallars, i els seus malmesos pulmons, respirar l'aire pur dels Pirineus. Va estar la Joana, la seva estimada segona esposa, qui va fer-li tan impagable regal. A ella dedico també aquestes paraules, convidant-la a fruir del record de l’Hugo i la família que li ha llegat.

I, si Déu vol, ara el pare s'haurà reunit amb la mare, l'Elena, morta sis anys abans, i només prego que ambdós descansin en pau.

No voldria acabar aquesta lectura sense recitar un breu poema del savi mestre dervix Jalal-ud-Din Rumi:

El Rei del pensament sense neguit / tot dansant se n'ha anat
vers l'altre país, / el país de la llum.

(Església Evangèlica Alemanya,
Barcelona, 25 de juliol del 2002)

divendres, 9 d’abril de 2010

¿SEXO GLOBAL O GLOBO SEXUAL?

El Zorba tal vez era griego,
no lo niego… La chorba no,
empero, y lusa aún menos.


 

No lucía mostacho, cierto,
mas –quién iba a pensarlo–
me hizo un francés… ¡a pelo!








El Zorba –¡tócate los güevos!–
se la benefició con un birmano,
discreto ¡pero completo!

dimarts, 6 d’abril de 2010

DECLARACIÓ D'INTENCIONS

licantrop alhora que nosferatu,
vol kdver amb la Mort
per garantir-se un nínxol
que escalfi el Sol
que ve del sud.

Visitants i lectors

Arxiu del blog

Qui és Loup Garou?

La meva foto
St. Antoni de Vilamajor, Baix Montseny, Catalunya, Poland
Udolo les nits de lluna plena; les altres, ronco estrepitosament.