dimecres, 22 de juliol de 2009

¡ÉCHAME UN CAPOTE, TRUMAN!

(julio de 2007)

Soy bibliófilo, coprófago,
zoofílico y nostálgico,
soy psicópata, homeópata,
inocente e impaciente.


Eremita y mariquita,
harto alcohólico y nervioso,
tan monárquico y alérgico
cual pedófilo apestoso.


Soy melómano, cleptómano,
pornógrafo y geógrafo,

soy viajero, voy ligero,
soy muy raro, estoy tarado.

Ingeniero o extranjero...
¿De izquierdas? ¡Una mierda!
Soy ateo, soy un reo,

asesino comprensivo.


Motorista y concertista,
drogadicto… ¿veredicto?
Filántropo (ma non troppo)
cual cebolla, tengo polla.


Nigromante y mal amante,
soy leproso, soy un oso
tan peludo como hermoso,
primitivo y perezoso.


Mentiroso y tortuoso,
viciosillo compulsivo,
soy un grano, un marrano,

soy judío, estoy jodío.


Ilustrado y retorcido,
desmedido, contenido,
aturdido y aburrido…
¡soy un zurdo del carajo!


Planto pinos con el culo.
¡A la mierda tanto ruido!
¡Ya no sé lo que me digo!
Dame un beso de tornillo…

diumenge, 19 de juliol de 2009

FORÇA BRUTA

(abril de 2004-setembre de 2009)

Era violent de mena. De petit ja tenia el desagradable costum d’emprenyar-se com una mona i, fins i tot, d'escridassar els pares. Bé, ara que hi penso, potser m'he excedit titllant-lo de violent… Deixem-ho en què tenia males puces, perquè, de fet, mai no havia agredit ningú ni esmicolat mobiliari urbà… És més, de vailet tampoc no va tenir la tan nostrada fal·lera per espantar coloms a la Plaça de Catalunya, la qual cosa, ben mirat, resulta inclús un xic sospitosa.
En realitat, seria més adient dir que sempre havia donat mostres d'una inusitada impaciència. Indefectiblement, encomanava el seu neguit a qui tingués la desgràcia de tenir-lo a prop. Fos on fos, fes el que fes, mai era (ni mai ho seria) el lloc adequat, ni el moment oportú ni l'activitat adient. Feia angúnia…«Ja n'hi ha prou d’aquest color!» exclamava de cop i volta, indignat, i tot seguit, cridant com un energumen, preguntava –per dir-ho d'alguna manera– si algú sabia, per casualitat, «quin era el puto color dels collons». Val a dir que, tot i haver assistit a aquesta escena –sempre tan inesperada com colpidora– en vàries ocasions, mai no restava indiferent, i admeto que aleshores, més que angunia, el que feia era por…
En el seu descàrrec val a dir que quan farfallejava als quatre vents l'esmentada pregunta retòrica, aparentment tan absurda, no feia altra cosa que expressar una metàfora del seu dolor, i dedueixo que aquesta imprecisió, aquesta incapacitat de copsar objectivament l’abast de la seva impaciència, era la causa que perdés els papers tant sovint. Malauradament, tenia fills i responsabilitats, i aquests brots psicòtics no feien gens de gràcia a la família.
D'una banda, odiava tothom, no en tinc cap dubte, i de l'altra, atès que –al seu parer– el món passava d'ell, a ell, el món –afirmava satisfet– «li suava la polla». Tot admetent que n'hi havia que estaven pitjor que ell, justificava la seva indiferència envers aquests desgraciats afirmant que tampoc no esperava que cap oenegé de caire filantròpic l’ajudés a sortir d'aquell forat. En definitiva, tret de la seva severa dona –els sermons de la qual sovint assolien les més refinades cotes de la depravació–, ningú no li fotia cas, de la mateixa manera que a ell, la humanitat no «l'importava una merda». Tot plegat era com una cinta de Moebius, absurda, impossible, infinita, irresoluble.
On el duria aquesta situació desfermada? Tenia cap possibilitat de resoldre personalment aquest maldecap? No n'estava del tot segur, però intuïa que sí, i aquest marasme de contradiccions l’enfurismava de valent. Sabia que autolesionant-se no aniria enlloc. Només li faltava això, atonyinar-se de valent per suavitzar el seu caràcter!
Precisament per aquest motiu, havia descartat la possibilitat de fer-se membre d’una confraria d’aquelles que exhibeixen la seva penitència durant els passos de Setmana Santa. I si mai ho fes, no participaria a cap de les que les comunitats del sud organitzen al Principat. Ni parlar-ne! De fer-ho, es traslladaria a Andalusia, Múrcia o Extremadura. Aquestes coses, o es fan bé o no es fan. Però no tenia cap intenció de baixar cap allà. En primer lloc, perquè el seu tarannà català no acabava de lligar prou bé amb el del sud i, sobretot, perquè no li restava l'energia necessària que exigia l'esforç per aprendre la llengua vernacla dels territoris meridionals de la Península…
A tot aquest caos, a més, s’hi afegia el temor a trobar-se amb algú tan o més vehement que ell i, per una vulgar qüestió filològica –un accent fora de lloc o una ela inoportunament geminada, per exemple– o per un irrellevant matís teològic relatiu a la Passió o la divinitat de Crist, acabar a ganivetades.
L’únic que sabia del cert era que per canalitzar efectivament les seves dèries no podia comptar ni amb les colles sardanistes ni amb les de geganters o castellers; massa germanor i massa lúdic tot plegat. Apaivagar la incendiària naturalesa del seu tarannà passava inexcusablement per prendre mesures força més contundents i bel·ligerants: havia arribat l'hora de lliurar un combat a ultrança contra els fantasmes que l'assetjaven des que tenia ús de raó.
Ves per on, acabava de donar un gran pas, acabava de definir-se una mica davant del mirall, i això es mereixia regalar-se un dia de descans, un reconeixement al seu esforç intangible, concedir-se una petita dosi d’autoestima. Avui havia omplert el cupó d’egolatria i es permetria no pensar en ell i les seves lliscoses prolongacions el que restava de jornada. Potser demà, en un acte de suprem sacrifici i despreniment, prendria la decisió definitiva, l’acció correctiva que el permetés alliberar-se d’una 
«puta vegada» –com diria ell del seu maleït passat, desempallegar-se de l'helvètica educació rebuda ("…las manzanas podgidas las echo fuega del cesto…", Herr Direktor dixit), de la luterana concepció del treball i de tota noció religiosa que l’impedís reconèixer-se com un home lliure amb ple dret a viure en pau, amb ell mateix i amb els que l’envolten. Seria la seva particular i molt personal solució final.
Cada cop li costava més relacionar-se amb els altres, coneguts o no, tant se val, i dibuixar un somriure reclamava no ja un considerable esforç muscular, sinó també una dosi d’hipocresia que no estava disposat a seguir administrantni a tort ni a dret. Es va enllitar i, de sobte, va veure-ho tot clar (malgrat que encara no dormia): era la fatiga d'anys i panys d'enfrontament amb les boires del passat i amb un present incert, no pas el conformisme, allò que l’abocava al suïcidi, i constatà alleujat que si bé no podia continuar com fins aleshores, tampoc no li quedava esma per evitar el naufragi: incapaç de redreçar el timó, la seva nau anava a la deriva… I aquesta serena ànsia va concedir-li, com a paradoxal gràcia, el darrer alè per poder apagar el llum…

dijous, 16 de juliol de 2009

JONÁS EL INDIGENTE

(abril-setembre de 2009)



En el negro vientre
Pestilente
de la ballena se
estercolero
zambulle ingenuo
hediondo,
y chapotea feliz
inmisericorde
faltando el respeto
e insano.
a su nariz.

(En la imagen, Mink DeVille)

dimarts, 14 de juliol de 2009

ANHEL



(4 de maig de 2009)

El desitjat petó
morós em defugia.

Per una a, però,
el meu regne donaria.









dissabte, 11 de juliol de 2009

MADAME POMPADOUR


No has estat pas flor d’un dia
ni tampoc un camp d’estels.
Coneguda des de sempre,
descoberta ahir.
Atemorida i atreta,
pel predador que era,
ell reptava i t’ignorava
inconscient de tan bells pètals.
Fou tot d’una que florires,
ja madura, quan ell, despertant
al teu somriure, atent s’atansà a tu,
t’embolcallà i t’ensumà.
Víctima de la teva aroma,
d’ençà que arrelà en tu,
enguany es cargola
a la teva tija, enamorat.
No ets pas un aixopluc,
i molt menys un aliment,
simplement vol viure’t.
La serp ja és cuc de terra,
i la flor, un rusc de mel.

FAST FOOD

(maig de 2009)

Convertir en hamburguesa,
queixalada tèbia, tendra,
la teva pell perfumada,
suau i sensible amb
 LLENGUA...
                                 DA
                        RI
                       DU
                  EN
              L’
i els ullals rabiosos
…embogides dents canines.
L'udol a cau d’orella,
lladruc palpitant

i, en vessar-me,
el gemec final.

L’AMOR DOLGUT, LA MORT VOLGUDA (un conte de matinada)

(04 de maig de 2009)
Com podia ajudar-lo ella,
tan altiva i fascinant,
a deixar-la d’estimar?
Captivat, no sabia odiar-la,
però patia el seu menyspreu.
Com un gat amb lo cabdell,
no era pas com la llana
i l’home, esgarrapat, patia.
Atractiva i desagraïda,
però no pas seductora,
que és un do, s’esmorzava
cada dia un bocinet del
seu cor adolorit i esperançat,
però tan cansat i afeblit
que deixar de bategar volia.

Obsessionat per agradar-li
-no ho feia pas malament-
va tractar-lo com un gos:
l’apunyalà, amb un somriure i
en silenci, per l'esquena.
L’estocada fou fatal;
la sang mitral, desfermada,
brollà dels seus ulls
i, plorant, es féu de nit.
(A la imatge, Sophia Loren)

DEVASTACIÓ

(L'Apocalipsi o follem, follem, que el món s'acaba)

(Devastació, de Manuel Boix)
He cercat secrets
en paraules buides,
emocions entre
els buits dels vocables,
i he trobat silencis a
la buidor freda de les
paraules callades,
i escopinades en la fredor
de les pronunciades.
  


Nagasaki després del Pla Integral de Neteja Urbana ordenat per Harry S. Truman.


(desembre del 2008)

MARASME

(octubre de 2008/setembre de 2009)

Què n'opina la ignorància,
desentesa la certesa,
del morir, de l’estimar?
I on rau la indiferència?




Fatalment –maleït addicte!–
en cercar monotonia, serenor,
sempre acabo entregant-me,
com possés, a insanes devocions.





I si allò d'allà és un túnel,
del camí és també el final.
Ara sóc fill bord d'un pòtol,
d'un trinxeraire qualsevol.

AL TÀLEM DE TÀNATOS

(04 d'octubre de 2008)

T’estimo trist,
per tu abandonat, sol,

lliurement, però dolorosa.
Espero un impuls,
un batec, un imprevist…
el goig de tocar-te.
Viatjar el teu secret,
vessar els teus llavis
…i morir.
Estremir-me finalment,
joiós, sencer, complet.
Digne, recuperat i vençut.
Un home dret.
Una dona estesa.
Un desig torbador,
liquant, espès…
La negror del ritual,
la claror del sentit,
la bogeria de l’instant
…un petó.
(Iluminado, de Sebastián Moreno)

CUNNILINGUS


Te quiero,
llámame perro.
Domíname,
hazme tu can
y ordéname lamer
tus labios ocultos
con mi pico multicolor.
(octubre de 2006)

REINCIDENT

(març de 2006/setembre de 2009)

És injust, n'és tan conscient
que admetre-ho no l'amoïna.
Si provés de contenir-se
ben segur que no podria.
Per què cony cal fer l'esforç?






Enguany tot se li'n fot.
Va i ve, amunt i avall.
Avui sí, però... i demà?
I accepta, ressignat, que
gairebé res no ha canviat.







Tret de buides frases fetes
(i assumir-les, encaixar-les)
res de nou pot esperar.
Així doncs, en conseqüència
...què millor que continuar?

LLIMAC

(novembre de 2007-setembre de 2009)

Més que musa
ets la puta resclosa
del meu desig.
Contracorrent, però,
amb molt d'esforç,
em follo el vent
com un salmó
i com un cargol
lleig i banyut
omplo els teus llavis

de suc.

RENDICIÓ

(setembre de 2006/setembre de 2009)

He cedit al pes de les parpelles
i ombres grotesques i enfollides
en un no res m'han mort de son.

APÓSTATA Y MISÁNTROPO

(sala de psiquiatria de Can Ruti,
setembre 2006/setembre 2009)


A Dios… ¡Adiós!






¡Oh, Dios! Os odio…








Visitants i lectors

Arxiu del blog

Qui és Loup Garou?

La meva foto
St. Antoni de Vilamajor, Baix Montseny, Catalunya, Poland
Udolo les nits de lluna plena; les altres, ronco estrepitosament.