VORA EL FOC, UN ‘ESCRIZOIDE’

(per a la Marga C.;18 de desembre de 2008)

Em puc desvetllar de dia
si la nit és llarga com la vida?

Si l’insomni és l’existència

i la mort el son perpetu,
la vigília de l’amor pot durar

tant o més que un malson?

Cada dia ens cauen fulles,

i nit rere nit morim un xic.

És viure passar el rasclet,

amuntegar la pell caiguda,

advertir el compost del Jo
i escriure, cremar la brossa?

 És el fum el somni de la vida,
i la flama, la ranera d’un record?

És el carbó el cos etern
o potser ho és la cendra?
I és el sutge el llegat del nostre pas per la terra

o la mort és el botí de la vida?

La vida o la mort ens roben els somnis…
un borratxo malparlat, el pistoler adolescent
o un poeta inacabat.
Un desig, fulgor efímer.

Quin sobrant d’innocència pensar

que el son és el tresor imaginat…!

Si en podrir-nos podem renéixer,

engendrant-nos… podem morir?

L’evident final, fugisser i erràtic

fins que engolim uns glops de vi,

coratjós es confon tan pudent com animós:
contra ell no s’hi pot fer res.

La màcula dels homes és el virus letal

que ens recorda fatalment que som vius

…encara. Serà feliç qui copsi l’absurd immediat
del convicte avenir defectuós i covard.
No hi ha Lluna sense Sol,
com tampoc no hi ha existència sense extinció.

Ens somiem o som somiats?
Som fruit de l’etílic desvari creador
d’una psique divina i èbria o del sospir plàcid
d’un demiürg alcoholitzat? I què més dóna?

Bascós ens vomita al terra, al mar o,
com a mi, a l’abocador celestial.

Desdoblat d’un erm full blanc, m’acarnisso

amb les ombres que m’assalten l’inconscient.

Si amb lletres com agulles m’injecto tinta de faquir
i sagnen fèrtils diacrítics, m’apaivago

com el ionqui que sóc: l’heroïna m’inspira

una altra abjecta prova de vida i extinció…

Rock'n'Roll Junkie (Herman Brood 1988 live Cologne)

EL DESERT DELS TÈRMITS

(a Dino Buzzati; UPD de Martorell, 10-16 de maig del 2010)

Aquí les nits són gairebé tan llargues com el dia

—quan hom ha de lliurar batalla a l’enemic més

temut: el temps i el seu pas implacable—, amb

la diferència impàvida que no fa sol i pel silenci

sepulcral del passadissos, trencat per l’insomni

d’algun sonat emprenyat. L’endemà, l’opressor

es manifesta tan poderós com el Sol mateix, tot

xuclant la feble esperança dels interns, corcant

qualsevol espurna d’il·lusió pel futur immediat.

All along the watchtower (de Dylan, versionada per Hendrix)

ALBADA CANINA

(març del 2007)

Set del matí, tot just clarejava.

El gos m'ha tret a passejar i —oh,

sorpresa!— el Montseny lluïa una

blanca erecció… cap enfarinada.

El Pla de la Calma, refent-se de

l'acte d'amor amb llur viril veí,

mostra la pol·lució nocturna de

l’Home generós i el seu Turó!

El superbiós Febo començava

ja a enllumenar-ho tot, obrint

pas a una nova (gran?) jornada

…però el gos se m'ha escapat!

Walking the dog (The Sonics)

DE CAMÍ A L'ESCOLA

(03 d'octubre del 2002)

Boires dropes fan el ronso

per les valls del Corredor

i estarrufen amb noblesa
llur mandra pel Montseny.

Llisquen per carenes fins

a confondre’s amb rius,

vora les carreteres o a

la porta de casa teva…

Molt humides pessigolles

exciten el Turó en fluir-li

cos avall, i se’n riu de tots

nosaltres, que no ho gaudim.

Barrets i llençols verges,

barruts fluxos magnètics,

fecunden somnis hivernals,

frustren esperances estivals.

PAS RESTRINGIT

(UPD de Martorell, 27 d'abril-20 de juny del 2010)

Buscant com boig una agulla

adverteix que al cel no hi ha orenetes…
i és primavera!

Res no és ja el que era.
Tem el temps, cansós contrari.
Li cal saba per la vena.

Sota la nul·la ombra de la runa de la poda, una figuera l’ignora …i es torra.
Sota la iuca, ufanes formigues donen llet
i taciturnes aranyes fan cafè.
Cap bèstia ni bestiola, tret d’ell,
afronta el sol.

S’eixampla tip, fastiguejat, al sòl

tot esperant un canvi d’opinió
o una mort inevitable.

PONT D'ELIXIR

(10 de gener del 2009)

És llunyà, però infinit no pas.

Llarg com un udol… potser?

És el plor intestí, esguerrat,

d’algú que pateix de vida…

S’estira però mai es trenca.

De tant sofrir no pot seguir.

Consumida la flama, pel cos

es passeja la pútrida necrosi

fent l’enze i pampallugues…

Fart i avorrit, s’aboca al buit.

One more cup of coffee (valley below); Dylan en directe

DESAPAREGUDA EN COMBAT

(sala de psiquiatria de l'HGG, 20 de desembre del 2009)

Com tot d'una es redueix la vida
a un record, a un instant.

Allò que hom haurà perdut
es limitarà a una carícia al clatell,

a un somriure, a un petó dens…

I l'ànsia de viure
es perd amb un amor fugit,
desentès, incomprès.

El futur penja de tu.
La clau per envellir
rau en recuperar
aquells gestos tan bells que,
de sobte, em negares i que,
gojós encara, vull repetir
fins a fondre’m extenuat.

Amb tanta força m'abraçares
que el meu cor vas escanyar.

Soul Kitchen (The Doors; VOSE)