LA FI DEL MÓN

(11 de novembre del 2011)

Passejaré pel pou
la meva ment malmesa,
el meu cervell coix.

Miraré el celobert
amb els meus ullals i
sabré que moriré.

M’enfilaré per parets humides
i lliscaré avall, al fons més fosc.

Imaginaré el sol i pensaré la lluna
i, silenciat, sentiré la remor del son.

MIASMA

Vaig apropar els meus llavis calents

als seus llavis roents.

Vaig notar les seves dents corcades

i la seva llengua de fusta humida.

Em vaig enretirar i vaig vomitar.

MATA-RATES

Estic ociós.
D’un cop de garrot mato el porc que duc a dins.

Ofego paraules i roncs, vòmits i rots.

Suren efluvis d’humors perduts,

d’honors corromputs, d’amors decebuts.
Sóc odiós.

SOBREVIURE

La mirada fixa, indefinida,

explora l’infinit foradant

la memòria del no-res, els

records perduts més enllà

de la vida perforada de

malícia, estupor i venjança.

Es precipita la parpella

del present agre i del futur

inexistent i indesitjat pel

penya-segat de la confusió.

AMOR CANÍBAL

Et mossego i estossego.

Un bocí d’orella brolla

dels meus pulmons
tafaners, sonors, primitius.

La meva sort bronquial,

triomfal es venja de la

teva fugissera orella

malaurada i femenina.

BROMA PESADA

L’eruga avança.

S’estira primer

com el guió baix
d'un text inacabat

i s’arronsa després

com l'ena del niu

de l’ocell que la

devorarà aviat.

DEGLUCIÓ

Com un vaixell totpoderós

vers l’infinit beso l’horitzó

perpètuament i em precipito

ple d’amor molt més enllà,

engolit pel blau de l’oceà.