AMOR A LA CASSOLA

Cuinar-te. Cremar-te.

Incendiar el teu somriure imbècil.

Observar, passiu i embogit,

com et desfiguro el rostre.

Les flames, soterrades, bulliran

el teu cervell estúpid.

Guisar la teva desintegració,

deformar el teu cos preciós.

Desitjo veure’t morir
cridant de dolor.

Miraré la cassola, satisfet

del meu crim venjatiu,

i devoraré els teus pits,

els teus llavis, els teus ulls.

Quan acabi de dinar-te,

eructaré.

REGAL

29 de gener del 2014

No era estiu encara

i a la meva era,

erma, trista i desnodrida,

vas brotar fresca i blava

com el mar elegant,

colossal i poderós.

Amb el respecte d’un marí

vaig obrir els braços

per rebre’t plena i sinuosa

en una onada de plaer.

Ara nedo com un peix

lliure, satisfet de viure

al teu medi humit,

amorós i sense fronteres.

Estimo les teves fondàries

insondables, plantoses i sàvies.

L'OU O LA GALLINA?

elecció

relació
erecció

fel·lació
pol·lució

delació
reacció
coacció

FIGURA DE CERA

Amb gran fredor, inaccessible,

immòbil com un cadàver,

rebia els meus petons càlids,

els quals, als seus llavis petris,

esdevenien marbre.

AMISTAT

(Aquest relat és l'antítesi d'un altre que figura al blog i que du per títol Anonimat)

En Joan caminava content per la vorera. Sabia perfectament el que es feia: anava a treballar. No era un acte fet per pura inèrcia, en absolut, era un acte conscient i desitjat que amb el pas dels anys li resultava cada cop més atractiu, més emocionant. La seva feina li agradava i l’omplia.

De sobte, sense veure’l venir, algú se li apropà decidit, amb els braços estesos cap a ell. Es va dur un ensurt de mil dimonis, però en sentir aquella veu segura i potent –“què passa, Joan…?– va reconèixer de seguida en Ramon, un gran amic a qui feia temps que no veia. Es van abraçar tot rient i parlant alhora. Passada la sorpresa inicial, es miraren amb detall i conclogueren que ambdós feien encara força patxoca.

Decidiren anar a fer un cafetó ràpid, atès que tots dos havien d’entrar a treballar en un no res. En començar a fer el gest de dirigir-se al bar més pròxim i tot encenent-se les cigarretes pertinents, en Ramon, distret, tapant-se la cara per evitar que la flama de l’encenedor s’apagués, va ensopegar amb una pell de plàtan. Va caure enrere escandalosament i va quedar estès a terra amb els braços en creu. En Joan li allargà la mà i el va ajudar a alçar-se.

Aleshores van convenir que després d’allò –a en Ramon li havia anat d’un pèl que no es matés– els calia prendre quelcom més fort que un cafè per refer-se. Un whisky potser. I, a més a més, aprofitarien per parlar de com els hi anaven les coses i, si calia, arribarien tard a la feina… Per molt que els agradés la seva professió, la vida són dos dies.

IMMERSIÓ

M’enfilo per les parets blanques

dels teus pous celestes

per, un cop a dalt, precipitar-me

vers les teves ninetes

a l’infinit del teu cor.

CIRURGIA EMOCIONAL

Amb un tornavís per la gola

intento descollar el meu cor.

Amb unes pinces

llargues com una tortura

miro d’extreure’l finament.

Un cop a fora, com un vampir,

procuro extirpar-li els sentiments,

tan dolorosos, tan escabrosos,

per alliberar-me del patir roent

que m’abrusa l'ànima.

PODER

Apuntar-me a un bombardeig.

Esventrar paraules, fets.

I de la carn ensangonada,

mastegar tendrums de fe.

D’entre la sang, un reguitzell

de membres mutilats

demanant clemència…

Ser el puto rei.

NO HI HA RES

Pluja fosca
com la pell grisa
d'una rata morta
nega les meves espatlles
cansades de vida.

Núvols negres
plens de raons
s'abraonen damunt meu
ensorrant el meu cervell
espès i sense sortida.

Miro amunt
i no hi ha res.
Tan sols gotes fredes
que esquitxen els meus ulls
fatídics, cecs i plens de pena.

FATA MORGANA

El record del passat el constreny,

reproduït, multiplicat, en imatges d’un mirall.

El plaer pausat, candent, del moment

retorna vigorós, cruel, vertiginós,

a queixalades humides, explosives.

Desfet, coents llàgrimes de vori

destil·la llur membre rabiós.

D’ella resta el somriure complagut

de l’entrega amorosa i infèrtil.

Inesborrable, la imatge el remet, malmès,

al racó desfigurat d’un temps enllà,

on vol tornar per reviure l’instant perdut.

CARTA DE NAVEGACIÓ

La nau de la meva tristesa

sura a l’estany del meu cor.

Les ones de la meva pena

trenquen a les platges del record,

encara tebi.

S’imposa naufragar el deixant d'ella

per convènce'm que ja no em vol

i, així, poder-la odiar.

TORRE DE VORI

Des de la meva talaia,

assegut, clavat en el present,

miro –que no veig– passar la gent,

coneguda, desconeguda,

però l’anònim sóc jo.

CADENES

La solitud s’aferrava amb força

a llurs turmells.

Estàtic, veia com la vida s’escapolia

entre boscos d’imatges ferotges.

Rapinyaires antipàtiques rosegaven

tendrums de vent, que cruixia

en la foscor del dia…

i a la seva fesomia les arrugues

li escorxaven la mirada…

PREC

El desig m’embolcalla poderós

i m’escanya amb el record

d’abraçades, risotades

i de sexe ple d’amor.

L’angúnia em corprèn i lliga

les imatges, congelant-les,

doloroses, pudoroses, exitoses…

Vull tornar-les a fruir, joiós,

amb tu, per sempre, i així

alliberar-me del dolor…

VIÀTIC

Del beuratge en va fer
esperit de vida.
I es mortificava combregant sol.
Ebri d'engany, transitava els
paranys de l'existència.

LUMINAL

En el transcurs de la nit
el corb cerca la llum lunar,
que no il·lumina els prats.
Gemega mut per no despertar
guineus ni llops. I plora sord…
Enrere deixa el niu i la parella
per sempre més… no tornarà.
Un núvol l'oculta, fred, a les
portes del cementiri, buit.
Un nínxol l'engoleix per sempre més.
I a poc a poc es fa de dia…

LA FI DEL MÓN

(11 de novembre del 2011)

Passejaré pel pou
la meva ment malmesa,
el meu cervell coix.

Miraré el celobert
amb els meus ullals i
sabré que moriré.

M’enfilaré per parets humides
i lliscaré avall, al fons més fosc.

Imaginaré el sol i pensaré la lluna
i, silenciat, sentiré la remor del son.

MIASMA

Vaig apropar els meus llavis calents

als seus llavis roents.

Vaig notar les seves dents corcades

i la seva llengua de fusta humida.

Em vaig enretirar i vaig vomitar.

MATA-RATES

Estic ociós.
D’un cop de garrot mato el porc que duc a dins.

Ofego paraules i roncs, vòmits i rots.

Suren efluvis d’humors perduts,

d’honors corromputs, d’amors decebuts.
Sóc odiós.

SOBREVIURE

La mirada fixa, indefinida,

explora l’infinit foradant

la memòria del no-res, els

records perduts més enllà

de la vida perforada de

malícia, estupor i venjança.

Es precipita la parpella

del present agre i del futur

inexistent i indesitjat pel

penya-segat de la confusió.