CÀNTIC

L’oriol canta a Montserrat, que no és aquí, desolada.

L’Oriol s’esbotza el cap a Montserrat, que és allà.

L’oriol se'n va volant.

L’Oriol és mort.

PRESSIÓ

D’esquitllentes, la vida em sobrepassa, àgil.

De front, la mort em busca, covarda.

PASSIÓ

Per despit, li tallo el coll.

Ple d’amor, li menjo el cony.

Amb el temps, rovello els ous.

A destemps, oi que m’entens?

LES CINC ESTACIONS

Abans d’ahir. Ahir. Avui. Demà. Demà passat.

L’endemà esquitxa el present amb la brutícia del passat.

I ningú no pot lliurar-se'n, de l'adéu.

OCÀS

El bosc tot ho tapa.

Els brots s’amunteguen, estèrils.

La bogeria insemina la molsa impossible.

Al cap i a la fi, la foscor del vespre.

TRENCADISSA

Enterbolit, em deixo caure.

Ensopego amb un fil de vida eixelebrat,

i em trenco el cap. Sóc mamífer…

Ulls esbatanats. La fi del camí.

Allà, allà mateix.

VIURE

Onades de desig sacsegen mon cos tremolós.

Espurnes d’ànsia es barallen al meu cor impur.

Cap pausa.

L’esclat addictiu pren la ploma que tatua el meu rostre.

De fora endins, de dins a fora.

És el pànic de viure el llarg parèntesi fins a la mort propera.

S’acaba el neguit, esmorteït pel dolor, sota terra.

La fi.