(Aquest relat és l'antítesi d'un altre que figura al blog i que du per títol Anonimat)
En Joan caminava content per la vorera. Sabia
perfectament el que es feia: anava a treballar. No era un acte fet per pura
inèrcia, en absolut, era un acte conscient i desitjat que amb el pas dels anys
li resultava cada cop més atractiu, més emocionant. La seva feina li agradava i
l’omplia.
De sobte, sense veure’l venir, algú se li apropà
decidit, amb els braços estesos cap a ell. Es va dur un ensurt de mil dimonis,
però en sentir aquella veu segura i potent –“què passa, Joan…?– va reconèixer
de seguida en Ramon, un gran amic a qui feia temps que no veia. Es van abraçar
tot rient i parlant alhora. Passada la sorpresa inicial, es miraren amb detall
i conclogueren que ambdós feien encara força patxoca.
Decidiren anar a fer un cafetó ràpid, atès que tots
dos havien d’entrar a treballar en un no res. En començar a fer el gest de
dirigir-se al bar més pròxim i tot encenent-se les cigarretes pertinents, en
Ramon, distret, tapant-se la cara per evitar que la flama de l’encenedor s’apagués,
va ensopegar amb una pell de plàtan. Va caure enrere escandalosament i va
quedar estès a terra amb els braços en creu. En Joan li allargà la mà i el va
ajudar a alçar-se.
Aleshores van convenir que després d’allò –a en Ramon
li havia anat d’un pèl que no es matés– els calia prendre quelcom més fort que
un cafè per refer-se. Un whisky
potser. I, a més a més, aprofitarien per parlar de com els hi anaven les coses
i, si calia, arribarien tard a la feina… Per molt que els agradés la seva
professió, la vida són dos dies.
