dijous, 31 d’octubre del 2013

AMISTAT

(Aquest relat és l'antítesi d'un altre que figura al blog i que du per títol Anonimat)


En Joan caminava content per la vorera. Sabia perfectament el que es feia: anava a treballar. No era un acte fet per pura inèrcia, en absolut, era un acte conscient i desitjat que amb el pas dels anys li resultava cada cop més atractiu, més emocionant. La seva feina li agradava i l’omplia.
De sobte, sense veure’l venir, algú se li apropà decidit, amb els braços estesos cap a ell. Es va dur un ensurt de mil dimonis, però en sentir aquella veu segura i potent –“què passa, Joan…?– va reconèixer de seguida en Ramon, un gran amic a qui feia temps que no veia. Es van abraçar tot rient i parlant alhora. Passada la sorpresa inicial, es miraren amb detall i conclogueren que ambdós feien encara força patxoca.
Decidiren anar a fer un cafetó ràpid, atès que tots dos havien d’entrar a treballar en un no res. En començar a fer el gest de dirigir-se al bar més pròxim i tot encenent-se les cigarretes pertinents, en Ramon, distret, tapant-se la cara per evitar que la flama de l’encenedor s’apagués, va ensopegar amb una pell de plàtan. Va caure enrere escandalosament i va quedar estès a terra amb els braços en creu. En Joan li allargà la mà i el va ajudar a alçar-se.
Aleshores van convenir que després d’allò –a en Ramon li havia anat d’un pèl que no es matés– els calia prendre quelcom més fort que un cafè per refer-se. Un whisky potser. I, a més a més, aprofitarien per parlar de com els hi anaven les coses i, si calia, arribarien tard a la feina… Per molt que els agradés la seva professió, la vida són dos dies.

Visitants i lectors

Arxiu del blog

Qui és Loup Garou?

La meva foto
St. Antoni de Vilamajor, Baix Montseny, Catalunya, Poland
Udolo les nits de lluna plena; les altres, ronco estrepitosament.