FIGURA DE CERA

Amb gran fredor, inaccessible,

immòbil com un cadàver,

rebia els meus petons càlids,

els quals, als seus llavis petris,

esdevenien marbre.

AMISTAT

(Aquest relat és l'antítesi d'un altre que figura al blog i que du per títol Anonimat)

En Joan caminava content per la vorera. Sabia perfectament el que es feia: anava a treballar. No era un acte fet per pura inèrcia, en absolut, era un acte conscient i desitjat que amb el pas dels anys li resultava cada cop més atractiu, més emocionant. La seva feina li agradava i l’omplia.

De sobte, sense veure’l venir, algú se li apropà decidit, amb els braços estesos cap a ell. Es va dur un ensurt de mil dimonis, però en sentir aquella veu segura i potent –“què passa, Joan…?– va reconèixer de seguida en Ramon, un gran amic a qui feia temps que no veia. Es van abraçar tot rient i parlant alhora. Passada la sorpresa inicial, es miraren amb detall i conclogueren que ambdós feien encara força patxoca.

Decidiren anar a fer un cafetó ràpid, atès que tots dos havien d’entrar a treballar en un no res. En començar a fer el gest de dirigir-se al bar més pròxim i tot encenent-se les cigarretes pertinents, en Ramon, distret, tapant-se la cara per evitar que la flama de l’encenedor s’apagués, va ensopegar amb una pell de plàtan. Va caure enrere escandalosament i va quedar estès a terra amb els braços en creu. En Joan li allargà la mà i el va ajudar a alçar-se.

Aleshores van convenir que després d’allò –a en Ramon li havia anat d’un pèl que no es matés– els calia prendre quelcom més fort que un cafè per refer-se. Un whisky potser. I, a més a més, aprofitarien per parlar de com els hi anaven les coses i, si calia, arribarien tard a la feina… Per molt que els agradés la seva professió, la vida són dos dies.

IMMERSIÓ

M’enfilo per les parets blanques

dels teus pous celestes

per, un cop a dalt, precipitar-me

vers les teves ninetes

a l’infinit del teu cor.

CIRURGIA EMOCIONAL

Amb un tornavís per la gola

intento descollar el meu cor.

Amb unes pinces

llargues com una tortura

miro d’extreure’l finament.

Un cop a fora, com un vampir,

procuro extirpar-li els sentiments,

tan dolorosos, tan escabrosos,

per alliberar-me del patir roent

que m’abrusa l'ànima.

PODER

Apuntar-me a un bombardeig.

Esventrar paraules, fets.

I de la carn ensangonada,

mastegar tendrums de fe.

D’entre la sang, un reguitzell

de membres mutilats

demanant clemència…

Ser el puto rei.

NO HI HA RES

Pluja fosca
com la pell grisa
d'una rata morta
nega les meves espatlles
cansades de vida.

Núvols negres
plens de raons
s'abraonen damunt meu
ensorrant el meu cervell
espès i sense sortida.

Miro amunt
i no hi ha res.
Tan sols gotes fredes
que esquitxen els meus ulls
fatídics, cecs i plens de pena.

FATA MORGANA

El record del passat el constreny,

reproduït, multiplicat, en imatges d’un mirall.

El plaer pausat, candent, del moment

retorna vigorós, cruel, vertiginós,

a queixalades humides, explosives.

Desfet, coents llàgrimes de vori

destil·la llur membre rabiós.

D’ella resta el somriure complagut

de l’entrega amorosa i infèrtil.

Inesborrable, la imatge el remet, malmès,

al racó desfigurat d’un temps enllà,

on vol tornar per reviure l’instant perdut.