IMPREVISTOS

La bola, una pelota que no bota.

El mundo, un mudo que no vota.

El manco, del Banco de Lepanto.

Del espanto, el disgusto y de él…

el susto, y del sabor (¿qué sopor?)

el gusto por el dinero y el horror.

Del adverbio, el soberbio, y de él

…quien más, quien menos.

CENT UN GRAUS CELSIUS

(agost de 2003)

Em crema el pit i és tant

l’odi i tanta la rancúnia

que inclús l’estómac

rep el cop de puny.

Per què dol tant si

res no he agreujat?

Oh, Déu, si ets just

degolla els autors

d’aquesta ignomínia!

Imploro, per la

innocent indefensió

dels meus ignorats

fills, que la Teva

presumpta justícia

implacable, polvoritzi

els traïdors i traïdores,

i que Dante testifiqui

en favor nostre…i

puguem veure-ho.

Que l’afronta,

irreparable però

sí inevitable

als nostres pares

esdevingui verí,

de generació

en generació

…malgrat que les

rates s’immunitzin.

DESENLLAÇ

El meu cervell,
sec com un embassament,

no irriga, no hidrata
les idees del meu cor.

Del meu cap, ja ni en parlem…

Em sento eixut, desmillorat.

De l’amor, ja ni en parlem…

Sento res, però m’enganyo.

Del futur, ja ni en parlem…

Estic fart de 'tant de bo…'.

Estic mort, acabat, defenestrat.
Un taüt és el que em cal.

DESENGANY

(07 de desembre de 2009)

Pompadour no era una flor,

ni tan sols la flor d’un dia.

Plena de punxes la tija,
el cuc es clavà l’espina entera.

En dos cossos es partí,
mes no morí, i el dolor fou gran.

Enguany, ambdós cucs s’arrosseguen.
Un recorda dolgut l’engany distret, infecte.
L’altre no oblida, però molt odia.
Busquen flors, però no pas d’un dia,

sinó de debò, perfumades de dolçor,
que no embafin de mentida: una ortiga,
una planta fina, digna, sense pètals enganyosos
i que per saba no dugui metzina.

TRES DÈCADES DESPRÉS

(Sant Pol de Mar, 10 de juliol de 2009)

Ton cos tan bell no

pot defallir, passiu.

Busca’l, troba’l

i deixa’l fer.

Ves-hi, torna i fuig.

No sóc jo.

Copsa un nou amor.

EUFEMISMOS

(UPD de Martorell, 05 de mayo de 2010)

Tóxico dicen de cualquier cosa.

Las que me gustan, precisamente.

¡Hay que joderse!

Drogas no sirve, y alcohol, tampoco.

¡Que yo consumo, no me intoxico!

Tóxicas son la vida, la gente, la muerte.

Del placer, la dependencia, y

por la vena, la independencia…

AGONIA

(Sant Pol de Mar, 07 de maig de 2009)

Un miratge malaltís l’atreia i,

conscient o potser no, hi anava.

Queixosa, la sorra els ulls

enlluernava, ferint la pell,

els ossos… i també l’ànima.

Erma, eixuta i irritant, què

hi havia de bo en ella? Res…

Com un cant de sirena

l’enganyava, i es deixava.

Amb la marinada ho veié clar

i s’espolsà el neguit. Res no

li devia: una ficció, un desig,

un impuls, una ironia, un tumor,

una aborció… una malparida.

El batec del cor s’aturà.

Ja no veia la figura irreal,

suggerent, ideal …itzada.

Ara l'angle l’imposava

el cap fred, lúcid i serè.

Era la fi del malson.

El desert tenia un límit.

El sol s’anà ponent i

el miratge desaparegué.

Al cap i a la fi,

la foscor alliçonadora.