M’he conviscut quaranta-set anys, m'he combatut i m'he vençut. No m'he traït. No he traït… crec. I qui m’acusi, que ho demostri i vagi amb compte, o millor tanqui la boca. De fal·làcies jo no visc, però tampoc no moro; tanmateix de tu… quanta merda brolla!
M'he contraatacat i he cedit. Ens hem –hola, esgotada Marta, fatigant amiga– alçat i suportat. Disculpa’m, no t’ho tinc en compte. Què hem de dir?
Gràcies potser? O més aviat
de res?
M'he exigit i t'he exigit. Perdona’m, no m’ho tinguis tu tampoc.
He resistit de valent, però sovint no sé per què: supervivent, calent, mala herba, mala pell…? Tant me fot, estic aquí, tan convençut de res com invencible, inservible o invisible. Fins que em cansi, irascible.
En resum, no em toquis els collons.
No m’he pogut abatre, però sí venir-me avall. I, ves per on, m'està agradant, perquè –ara sí– els temps estan canviant. O sóc jo qui està mutant…? Ateses les circumstàncies, anul·lant és més correcte. De fet, ben poc m'importa, però, què cony, torna-la a tocar, Bob!
Enfonsat, m'he refet, reconegut, respectat, estimat, admirat… i després m'he abandonat, apassionadament, sense matisos ni enganys, maquillatje ni miralls, amb una nota a la butxaca –"Tancat per defunció"– per garantir la meva llibertat.
Enguany, víctima d'un desamor, faig patir a qui m'estima, i un remot trastorn pueril em maleeix els ossos. Serà el meu Cavall de Troia. La resta, però, és cosa meva.
.jpg)
