ELS NEGUITS DEL LICANTROP

MIASMA

2011-07-04T17:22:00.001+02:00

Vaig apropar els meus llavis calents

als seus llavis roents.

Vaig notar les seves dents corcades

i la seva llengua de fusta humida.

Em vaig enretirar i vaig vomitar.

INTRUSIÓ

2011-06-13T16:19:00.003+02:00

13 d'octubre del 2010

En un indret com aquest crec que és una animalada tapar-se les orelles amb els ‘cascos’. Doncs no, no és cert, em dic mentre aixafo el pensament anterior, no… Me’ls poso perquè el silenci fosc que em penetra és indecorosament saturador.
És capvespre. A fora, obscuritat translúcida. La boira encara carrega més l’aire ja prou dens i pudent degut a les nombroses xemeneies veïnes. Dins de casa, només el crepitar inestable de la fusta encesa.
Fàstic… saludable però. Una impressió d’ingravidesa em desintegra de la resta d’éssers lleugers i substàncies volàtils, i sóc absorbit pel centre d’una pilota negra i solitària que no és sinó la meva pròpia consciència.
Nyeeeec…! Trunc…! Merda! Damunt la tela verda de la meva fantasia acaben d’entrar dues boles en joc, diferents, sorolloses, i vénen cap a mi! El meu ingràvid i confortable paradís es veurà vilment colpejat d’un moment a l’altre perquè ambdues esferes, femenines, xerraires i sòlides s’apropen ràpid, molt, molt ràpid! Ja no tinc temps de… Toc!

MATA-RATES

2011-06-12T17:46:00.001+02:00

Estic ociós.
D’un cop de garrot mato el porc que duc a dins.

Mor al port el riu que ho diu.

Ofega paraules i roncs, vòmits i rots.

Suren efluvis d’humors perduts,

d’honors corromputs, d’amors decebuts.
Sóc odiós.

SOBREVIURE

2011-06-11T14:59:00.000+02:00

La mirada fixa, indefinida

explora l’infinit foradant

la memòria del no-res, els

records perduts més enllà

de la vida perforada de

malícia, estupor i venjança.

Es precipita la parpella

del present agre i del futur

inexistent i indesitjat pel

penya-segat de la confusió.

AMOR CANÍBAL

2011-06-09T15:23:00.001+02:00

Et mossego i estossego.

Un bocí d’orella brolla

dels meus pulmons
tafaners, sonors, primitius.

La meva sort bronquial,

triomfal es venja de la

teva fugissera orella

malaurada i femenina.

BROMA PESADA

2011-06-07T14:56:00.001+02:00

L’eruga avança.

S’estira primer

com el guió baix
d'un text inacabat

i s’arronsa després

com l'ena del niu

de l’ocell que la

devorarà aviat.

RIMA BURDA

2011-06-06T15:23:00.007+02:00

Busco y rebusco, mas no descubro

argumentos eclécticos, eléctricos.
No le encuentro el gusto, y no sé

romperme el oráculo. Me hundo…

Reposo mi busto sobre el musgo,

y ni las palomas defecan en mí…

He perdido el hilo conductor, que
no eléctrico ni ecléctico ni lógico…

CADA DIA

2011-05-30T19:11:00.002+02:00

Engego l’ordinador. Al salvapantalles hi apareixem els meus fills i jo banyats pel sol hivernal al Cap de Creus. La nena, amb un xupa-xup a la comissura de la seva boca, recolza el seu cap en la meva espatlla i el nano s’arrepenja lleugerament en el cos de sa germana. I aleshores se'm fa un nus a la gola i em poso trist, molt trist, atès que em recorda que aquesta imatge va ser presa per la seva mare, que ja no és la meva dona, i que ja no som una família…

PER PENSAR-HI

2011-05-24T15:45:00.002+02:00

Fa setmanes que només escolto jazz. Jazz únicament i exclusiva.

Abans d’ahir vaig gaudir de quatre cedés d’en Miles Davis i d’un parell gravats en homenatge al genial trompetista.

Fins aquí, tot normal.

Ahir vaig acabar de llegir la novel•la policíaca que duia entre mans. De seguida vaig anar a mirar quins llibres podia triar per satisfer la meva “ansietat” lectora.

Fins aquí, tot normal.

De sobte però, em vaig adonar que d’entre els pocs llibres que reuneixo al meu pis de solter n’apareixia un que no tenia present haver vist abans. (El feia a la casa familiar…)

A partir d’aquí, tot anormal.

L’obra en qüestió és Ficciones, de Jorge Luis Borges. No resultaria inquietant el títol de no ser que quan el vaig obrir del seu interior va caure… una entrada del concert que en Miles Davis va oferir al Poble Espanyol l’any 1987!!!

DEGLUCIÓ

2011-03-11T12:09:00.000+01:00

Com un vaixell totpoderós

vers l’infinit beso l’horitzó

perpètuament i em precipito

ple d’amor molt més enllà,

engolit pel blau de l’oceà.

VÀTER

2011-02-28T16:03:00.001+01:00

Un vòmit. Un mirall.

Acabat. Retornat.

La vida llisca per l'inodor.

La mort es creix alhora.

Som-hi.

Adéu.

MERDA

2011-02-26T16:17:00.002+01:00

Vull morir, però no tinc collons.
Em fa por prendre la iniciativa.
Vull morir, però no tinc ous.
Em fa por prendre mal.
Vull morir, ahir.
Vull morir, avui.
Vull morir, demà.
Una puta merda.
Ja no hi sóc.
He mort.

CÀNTIC

2011-02-26T16:02:00.005+01:00

L’oriol canta a Montserrat, que no és aquí, desolada.

L’Oriol s’esbotza el cap a Montserrat, que és allà.

L’oriol segueix volant.

L’Oriol és mort.

PRESSIÓ

2011-02-23T18:25:00.000+01:00

D’esquitllentes, la vida em sobrepassa, àgil.

De front, la mort em busca, covarda.

PASSIÓ

2011-02-23T11:23:00.001+01:00

Per despit, li tallo el coll.

Ple d’amor, li menjo el cony.

Amb el temps, rovello l’ou.

A destemps, oi que m’entens?

LES CINC ESTACIONS

2011-02-21T11:25:00.002+01:00

Abans d’ahir. Ahir. Avui. Demà. Demà passat.

L’endemà esquitxa el present amb la brutícia del passat.

I ningú no pot lliurar-se'n, de l'adéu.

OCÀS

2011-02-20T14:25:00.002+01:00

El bosc tot ho tapa.

Els brots s’amunteguen, estèrils.

La bogeria insemina la molsa impossible.

Al cap i a la fi, la foscor del vespre.

TRENCADISSA

2011-02-19T12:13:00.000+01:00

Enterbolit, em deixo caure.

Ensopego amb un fil de vida eixelebrat,

i em trenco el cap. Sóc un mamífer…

Ulls esbatanats. La fi del camí.

Allà, allà mateix.

VIURE

2011-02-17T11:06:00.000+01:00

Onades de desig sacsegen mon cos tremolós.

Espurnes d’ànsia es barallen al meu cor impur.

Cap pausa.

L’esclat addictiu pren la ploma que tatua el meu rostre.

De fora endins, de dins a fora.

És el pànic de viure el llarg parèntesi fins a la mort propera.

S’acaba el neguit, esmorteït pel dolor, sota terra.

La fi.

DEFINITIVAMENT

2011-01-26T18:41:00.001+01:00

En un bany d'escuma

alenteixo el meu cervell,

incapacitant-lo per a qualsevol servei.

D'aquí a esdevenir inútil no hi ha més que un projectil.

RENÚNCIA

2011-01-22T13:37:00.000+01:00

Escriure exigeix constància,

i jo no la tinc.

Escriure exigeix sentir-se viu,

i jo no m'hi sento.

Escriure exigeix estar receptiu,

i jo no ho estic pas.

Escriure exigeix esforç,

i jo no el puc fer.

LAS VÍCTIMAS

2010-10-24T18:45:00.002+02:00

(Barcelona, 12 de noviembre de 1987)

Diariamente los veo pasar. A veces se paran justo delante de mí y, con un dedo apoyado sobre los labios y la otra mano en la cintura, pasean sus ojos dubitativos sobre mi cuerpo (ansioso). Algunos, para cerciorarse de que van por el buen camino, posan el índice sobre mi piel (trémula). Siento entonces que se apodera de mí una excitación incontrolada y me ofrezco voluptuoso al voyeur como una gorda de Rubens. Mas, grande es mi decepción al comprobar que no soy de su interés y que siguen su camino en busca de otras emociones. Entonces me acartono y amarilleo de pena y desuso. Es preciso que me posean porque si no mi vida carece de sentido. Soy un exhibicionista nato. Necesito mostrarme y, sin embargo, nadie percibe mi anhelo. Si esto sigue así, el día que me requieran (¿cuándo?) me desmoronaré.

Disculpadme un momento. Una pareja está discutiendo acaloradamente en una mesa cercana. Ambos se insultan, se marcan el terreno sacando pecho, levantando la voz y dándose impertinentes golpecitos en el hombro.
El público está boquiabierto por el inusual espectáculo. Ella se lleva las manos a la cabeza, se tapa las orejas y cierra los ojos. Se percibe mucha tensión. Todo parece indicar que se prepara para el embate final.

Justo. Ha dado un grito espeluznante y se dirige decididamente… ¡hacia mi territorio! Tras unos segundos de observación, alarga la mano abierta (¡aleluya!) hasta mí. Me arranca bruscamente de mi aposento centenario y, alzándome con ambas manos por encima de su cabeza (entre infinidad de resoplidos muy poco femeninos), me lanza con todas sus fuerzas hacia su contendiente.

Para más inri, ha errado el tiro y me he dado de bruces contra el respaldo de una silla. La discusión continúa, pero yo, tirado en el suelo, ya no pinto nada en esta historia. Mucho me temo que de esta o me reciclan o retiran de por vida en algún armario de mala muerte.

Francamente, algunos libros hemos nacido para no ser leídos.

AMISTADES

2010-10-23T14:15:00.004+02:00

(Barcelona, 23 de enero de 1981)

Ese día desperté de aquel suave letargo que nos abraza a todos cuando la indiferencia deviene dura como el cemento. Comprendí que la relación que nos unía era comparable al polvo que no se palpa y que, sin embargo, evitas que te vaya a los ojos. Ojos que rehuían las miradas sumergidas en el polvo de los tiempos.

La ofuscación nos inducía a seguir soñando, a vivir del ayer, cuando en realidad no nos reconocíamos. Instantes sedimentados. Entendí que debía romper el fósil.

¿Son los recuerdos los eslabones de la cadena que se forja con nuestras vidas o que forjan nuestras vidas? Vegetabamos sobre un mundo en ruinas, amontonando en parajes inmensos nuestros desechos, abriendo las grietas del futuro. La vida estaba escrita. Sólo uno y su propio instante eran aquí y ahora.

Rememorábamos tiempos dichosos, sabiendo que nada de eso quedaba. Actualizábamos esos recuerdos porque no nos atrevíamos a olvidarlos. Aceptar ese asfixiante pasado, monótono retorno a esos recuerdos, era, en el fondo, admitir que algún día, en algún lugar, fuimos.

Llegó, por supuesto, el día en que ninguno de nosotros significaba nada, absolutamente nada, para el otro, pero arrastrados por el interminable rumiar de ese círculo vicioso, tanto los unos como los otros dependíamos por igual de mutuos y enredados filamentos.

EL ACABOSE

2010-10-22T20:39:00.001+02:00

¡A la mierda con todo! Ciertamente que
del amor al odio no hay más que un paso.
Nada queda nuestro. Solo tuyo, mío o de
ellos, fruto de nuestra estúpida aventura.

MORIR O PATIR?

2010-10-18T16:01:00.004+02:00

He observat que no em fa por la mort.

De fet, no és més que un punt final i prou.

El que em neguiteja és no fruir de la vida,

deixar-la passar de llarg sense gaudir-ne.

He constatat que temo la vida. De fet,

no és més que un maleït patiment diari.

El que em neguiteja de debò és no témer
la mort i esperar-la sense participar-hi.

THOMAS BACON FREUD

2010-10-16T17:56:00.001+02:00

Acabo de fullejar un catàleg, magníficament editat, de Francis Bacon i la seva obra que em va deixar fa uns dies en Pedro Lluch, autor del ‘bloc’ Miedos libres i uns dels membres de Vilamajor en Xarxa. Sense entrar en detalls vull solament comentar el patiment que desprèn l’obra pictòrica d’en Bacon. Hom es pregunta com pot afrontar-se la vida en semblants circumstàncies, i l’única resposta vàlida és: pintant. De no haver pogut exposar els horrors de la seva existència més íntima en una tela el més probable és que s’hagués volat el cervell d’un tret. No és d’estranyar que hi figurin retrats d’artistes tan recargolats com ell, per exemple Lucien Freud. El que em pregunto és per què no hi ha cap al·lusió o comentari referent a Dylan Thomas, el gran poeta gal·lès que amb trenta-nou anys de vida va dir les que foren les seves darreres paraules: “He pres divuit whiskies seguits; crec que és un bon rècord”. Aquella mateixa nit entrà en coma i morí cinc dies després. Corria el novembre de l’any 1953. Paradoxalment el seu primer llibre de poemes, que va publicar amb vint anys d’edat, el va titular Divuit poemes.

Està clar que rere l’obra d’art no hi ha només inspiració i transpiració, sinó també saturació.

LA CURIOSIDAD MATÓ AL GATO

2010-10-16T15:39:00.003+02:00

(03 de marzo de 1988)

Ayer, la mañana fue espléndida. Hoy es defectuosa. Bajo el sol fulminante que achataba los rostros apergaminados e inmortalizados en los bancos de la Diagonal, el humo y el ruido ascendían. Los tres viejos, sin embargo, se desentendían de la vorágine exterior y continuaban su clandestina y trascendental conversación. Nada, aparte de ellos, estaba vivo. Cambiaban el mundo. El mundo, empero, se había olvidado de ellos y los tenía, sin ellos saberlo, arrinconados, bajo un sol de muerte, en un banco de madera áspera y verde, vestigio de algún ismo.

Cuando pasé por delante de ellos (¿pasé?) ni tan siquiera me miraron (¿me vieron?). Desvergonzadamente, de reojo acerqué mi rostro impertinente, inquisitivo, asombrado, hasta que sus alientos cálidos y fétidos lo arañaron.

Fue entonces cuando, sin haberse percatado de mi presencia, el que no llevaba boina hizo ascender desde sus más profundas cavidades pulmonares, roncamente, una descomunal masa mucosa que, una vez en la punta de su lengua, colocó ceremoniosamente para lanzarla al vacío. Inmenso y magnífico, recibí el brutal esputo en un ojo. Perdí el equilibrio y caí al suelo completamente anonadado.

Ahora soy tuerto, pero sé que también soy el vacío. Ellos por supuesto ni se enteraron del microbiano atentado que acababa de acontecer.

Ayer el día fue espléndido. Hoy es solo la mitad.

PUDOR

2010-10-16T14:05:00.002+02:00

(25 de febrer de 1988)

Em va venir al cap l’altre dia un pensament força absurd. Jo era assegut al tigre i meditava. Vaig adonar-me’n que una de les pudors més repugnants és la que sol apropiar-se de bon matí de l’espai ‘ascensoril’, quan veïns desaprensius consumeixen amb fruïció el caliquenyo o el pitillo de marras. És quelcom vomitiu.

Però, amics meus, la meva profunda reflexió no acaba aquí, no. Pensant una mica més, vaig poder establir dins la jerarquia de les pudors una nova categoria. Aquesta està, sens dubte, molt per sobre de l’anterior. Comparada amb la que ara descriuré, aquella no és més que una lleugera molèstia olfactiva.

La pitjor de les pudors és, soferts companys de digestió, aquella que vilment ens estaborneix uns segons després d’haver-nos aixecat del llit (com veieu, aquesta també actua de bon matí), exactament en el moment d’entrar al lavabo i justament després que algun espavilat s’hagi alleugerit, rentat les dents i perfumat amb colònia a granel.

Suposo que estareu d’acord amb mi, entranyables col·legues, que aquest és, entre d’altres mil motius –sentir-se envaït de lleganyes, haver d’afrontar la jornada, de sentir infinitat de preguntes empipadores per part de la resta d’elements que componen la família, etc.–, el pitjor moment del dia.

No és una olor que pugui ser titllada d’agredolça. Més aviat és una combinació de sentors, perfumades unes, pudentes d’altres, que sense aconseguir fer un tot homogeni, es disputen maliciosament l’oportunitat d’assaltar-nos els orificis nasals.

Està clar que sempre ens queda la possibilitat de fugir, de tancar la porta rere nostre i sortir corrent, però la sotragada inicial, aquella brutal fetidesa primerenca, ja no l’oblidaràs mai més. Tota la teva miasmàtica existència estarà marcada per l’abans i el després d’haver obert la porta del servei. El pitjor serà, però, que aquell dia no podràs, facis el que facis, lliurar-te de cap manera d’aquella fragància intraintestinal.

LA FAMILIA

2010-10-16T13:00:00.003+02:00

(miércoles, 14 de octubre de 1987)

He querido continuar con El tratado de la duda pero en su lugar le he escrito una carta a mi padre con motivo de su 54 aniversario. Para valorar nuestra relación me gustaría tirar de un extremo del hilo y deshacer toda la madeja: exponer, contrastar, oponer, evidenciar, disculpar, resaltar, criticar (y un sinfín de infinitivos más) todas las actitudes y frustraciones que de ellas se derivan, lo que quisieron ser y no pudieron, y lo que deseamos pero no conseguiremos. Es necesaria una gran dosis de psicología y mucho tacto para no incurrir en errores e injusticias.

Ignoro si en una familia “normal” abundan todos presagios y rumores, suspiros y gritos que invaden nuestro espacio familiar. Imagino que sí, pues de lo contrario se trataría de una congregación de personas anodinas y, en consecuencia, inexistentes.

No creo en la suprema felicidad. Todo ser consciente y mínimamente realista debe de reconocer la inexistencia de la felicidad. Admito como mucho estados de alegría transitoria. Quien afirme vivir en un estado de absoluta felicidad o es un completo imbécil o un mentiroso que, además, me ha tomado por un gilipollas.

En cuanto a las relaciones interfamiliares –a lo que íbamos–, la tensión y la desilusión van de la mano. La ‘obtención’ de la familia feliz, ni tan siquiera en probeta, es una falacia. Marx consideraba la familia una institución nefasta. No andaba errado: es un microcosmos endogámico con tendencia a crear clanes.

UN TRATADO DE LA DUDA

2010-10-15T17:45:00.005+02:00

(miércoles, 14 de octubre de 1987)

Si me tuviera que calificar de algún modo, la expresión que utilizaría sería la de cagadubtes (literalmente, “cagadudas”). Soy, muy a mi pesar, el eterno indeciso.

Cuando las cosas me van bien –cosa que no ocurre a menudo– soy una persona con una admirable capacidad para la toma de decisiones. No obstante, si las cosas van como acostumbran a ir, decir que soy un mar de dudas suena a poco.

Admito que dudar resulta positivo siempre y cuando suponga el contrastar opiniones, consultar, indagar que postura es la más adecuada, etc. Ahora bien, no creo que sea lógico poner en tela de juicio día tras día la decisión adoptada, volviendo al principio tras cada vacilación.

Cuando esto ocurre me gustaría poder agarrarme con mis propias manos, arrugarme con rabia como si fuera un papel lleno de borrones y tirarme a la papelera. Seguramente, una vez dentro de la misma dudaría de si había hecho bien. Lo veo venir.

Porque una cosa es ser dúctil, más o menos receptivo a las opiniones ajenas, y otra muy distinta es la de ser inconsistente, pues a partir de ese momento deja uno de existir. Y me niego rotundamente a ser una barra de carne con ojos. Es cierto que no es este mi caso, pero podría llegar a las más altas cotas de la indeterminación si continuase cultivando el escabroso “placer” de la aporía.

Que yo sepa, nadie me tiene por una masa maleable retorciéndose siempre como un interrogante. Algo es algo…

Además, en el arte también hay un lugar para la incertidumbre, y si no fijémonos en El pensador de Rodin. Reconozcamos que nadie suele adoptar posturas tan estudiadas cuando rumia. Estoy convencido –y aquí no dudo– de que en realidad el protagonista de la célebre escultura se hallaba inmerso en las más retorcidas conjeturas. Y si vamos un poco más allá hemos de reconocer que la humanidad se ha edificado sobre una cuestión tan intangible como es la duda filosófica.

Hace varios años una mujer que trazó mi carta astral insinuó que yo tenía, entre otras muchas y muy loables virtudes, la no tan meritoria de malversar los contenidos, de manipular (esta es la expresión que empleó) la información con tal de salirme con la mía. ¿Será que soy zurdo y géminis?

Pues tenía razón. Y si no, fijaos que he distorsionado la idea original –“soy un cretino porque dudo”– hasta convertirla no solo en una cuestión noble, sino hasta involucrar a la humanidad entera en el asunto. Es innegable que tengo madera de periodista; incluso si la política me interesara lo bastante es posible que triunfara en ella.

Me suele ocurrir que la problemática que pretendo tratar se me escapa de las manos, pero esta vez, paradójicamente, he salido victorioso. ¿O no?

LA BODA

2010-10-14T20:12:00.004+02:00

(domingo, 04 de octubre de 1987)

Anoche asistimos a la boda de una pareja por la cual no siento ningún aprecio. La ceremonia fue más bien pesadita, animada únicamente por las exclamaciones de un churumbel, sobrino del novio, y por las múltiples goteras que surcaban Santa Maria del Mar desde los arcos de crucería hasta el multicentenario suelo.

La cena tuvo lugar en La Font del Bosc, un local horrible, y fue, a excepción del primer plato (no se qué de rosada), bastante mediocre: la parrillada de carnes, disgustada y seca; el vino tinto, vulgar; el cava, tres cuartos de lo mismo. El pastel, en cambio, era bueno, pero el café me llegó tibio.

En resumen, un recinto frío, poco elegante, donde las bodas se celebran en cadena (“¡3 salas 3!”, como las corridas de toros).

Durante la cena sonó (más bien molestó) un murmullo seco y grave, donde destacaban unos golpes rítmicos y sordos, que supongo debía de ser la música de fondo.

Una vez se hubo dado cuenta a los postres, puros y demás zarandajas llegó la música y, con ella, el baile de rigor. Música disco barata, hortera, antiquísima, en una exigua zona destinada a tales menesteres.

Finalmente, unos cuantos nos escabullimos a un local para pijos llamado Díbori (antaño un antro denominado La Araña). Allí coincidí con una conocida muy en su ambiente.

Fuera llovía a cántaros.

DEPRESIÓN

2010-10-14T16:23:00.001+02:00

(Barcelona, viernes, 09 de octubre de 1987)

Miles Davis, frenético, a mis espaldas, llenando hasta el último rincón de la estancia. Su música –Agharta– es como la conjunción de todos los sonidos posibles en su más delirante audición. Y es precisamente esta música que se alza arrolladora ante las imágenes que se desgranan al otro lado de la ventana la que parece dar cuerpo a todas las angustias que estos días he ido reuniendo.

Hacía mucho ya que no padecía una depresión como la actual. Todo yo me he venido abajo. Por mucho que la presientas, que te prevengas, que la conozcas, que seas consciente de que es superable, cuando se te viene encima, dañina y sigilosa, el impacto es demoledor.

Las soluciones existen, por supuesto, pero quedan lejos, muy, muy lejos. Son simplemente idealizaciones de estados de ánimo utópicos. Son, sencillamente, la vida vista desde el otro lado del precipicio.

No. No es tan fácil…

He dudado de mi capacidad como estudiante. Ignoro si superaré con soltura los estudios universitarios, la informática me obsesiona negativamente… y la pelota no deja de crecer.

Había llegado a creer que toda esa historia de mi neurosis depresiva no era más que un cuento, una maniobra maquiavélica para convencer a aquellos a quienes no puedo convencer de otro modo. Pero no, no es así. Desde hacía un año y pico me sentía tan saludable psíquicamente que me reía de cualquier recaída.

Es espantoso no confiar en uno mismo, tener buenas cartas (en algunos casos incluso las mejores) y estar convencido, o mejor dicho, temer de un modo irracional que la jugada no saldrá bien.

Lógicamente –y con ello no quiero decir “desde un punto de vista lógico”– todo ello tiene arreglo, pero el resto del cuerpo y una buena parte del cerebro (toda aquella que no gobierne la lógica) no lo creen así, y se manifiestan en unos extraños temblores que surgen del estómago y que por simpatía se expanden por todo el cuerpo repercutiendo en cada miembro y cada víscera de la manera más inquina: en el corazón derivarán en taquicardia e invadirán el estado de ánimo con un decaimiento enfermizo.

Una cosa que me ocurre cada vez que pretendo describir algo es que la idea original comienza a distorsionarse y acaba siendo si no un cuadro clínico sí una sarta de sandeces dirigidas a un posible lector al que presumiblemente intento distraer.

En fin, sea lo que fuere, soy víctima de una destrucción anímica inmisericorde. Lo peor del caso es que he vuelto a pensar (y no sin cierto júbilo) que siempre queda la solución de quitarse de en medio. Imagino que esto dice muy poco a mi favor, pero no puedo hacer nada al respecto salvo luchar. Y luchar enérgicamente.

Sé que siempre que quiera saldré vencedor, pero esto es lo que hay…

Quisiera añadir, sin embargo, que enfrentarse a este decaimiento tantas y tantas veces llega a resultar harto cansino y desesperante (¿o debiera decir desesperanzador?

EL MÉTODO

2010-10-14T15:01:00.002+02:00

(jueves, 01 de octubre de 1987)

Me asaltan dudas. Aun habiendo obtenido matrícula de honor en COU, no sé si estoy realmente capacitado para estudiar programación informática. Puede ser interesante pero a mi modo de ver es demasiado exacta, exageradamente lógica, dos características que no son precisamente las virtudes más destacables en mí.

Además observo que me ocupará más tiempo del que en realidad estoy dispuesto a concederle. Para colmo, si suspendo el primer examen sé que me entregaré a los más sombríos pensamientos, y todas las permutaciones posibles entre ellos se darán cita en mi agotada testa.

Lo más jodido es que incluso sabiéndolo de antemano, cuando ello ocurre, me hundo; aunque piense que soy capaz de superarlo siempre puede más el lado oscuro. Pese a haber mejorado mucho en este aspecto a menudo pienso que me resultará imposible deshacerme por completo de esta suerte de apego a la fatalidad que arrastro desde la infancia. La fuerza de la costumbre, supongo.

Paralelamente he sido seleccionado para participar en un seminario sobre estudios preuniversitarios por… ¡el Opus! ¡Qué tíos! ¡No se les escapa ni una! Me pregunto quién cojones les ha facilitado mis resultados académicos de COU…

He decidido que por probar no pasa nada, aunque la grima me corroe. Todos los asistentes, congregados en el Aula Magna del centro, salvo dos melenudos absolutamente desconcertados, van con traje y corbata y gastan unos modales muy empalagosos.

Nada más empezar, la “experta” ha explicado que es preciso abandonar la “fea” costumbre de pasar los apuntes a limpio, pues supone una pérdida de tiempo (que es oro para algunos…). ¡Tócate los cojones! ¡Ahora resulta que he estado haciendo el gilipollas durante nueve meses! Claro está, ahora ya dudo de si debo o no seguir mi método de monje escribiente o el sugerido en el seminario.

Lo peor es que ahora, entre informática, trabajo y universidad, tal vez no disponga del tiempo necesario para pasar los apuntes a limpio, y la conferenciante tenga razón. Entonces comenzaré a dudar, suspender y suicidarme cada día un poquito.

No sirvo para plantarme delante una hoja de papel y leer y tragar todo lo que exponga. Necesito actuar, participar. Me preocupa, cuando estudio, que surja esa desagradable sensación de que el tiempo transcurre mientras mi mente no discurre. Sin embargo, aunque el seminario propone un estudio activo y participativo es, a mi parecer, demasiado metódico. Aun admitiendo lo interesante que es seguir un método de estudio y consciente de mi constancia y fuerza de voluntad, disfruto también (un poco) cuando no me pongo limitaciones temporales ni pasos que seguir.

Siempre ampliaré los apuntes y conocimientos volcándome sobre bibliografías, informes, etc., pero lo haré a mi manera, por placer y porque es positivo. No voy a dejar de hacerlo porque el dichoso método así lo exija.

Por cierto, el Opus no ha contactado conmigo nunca más…

DESINTERÉS

2010-10-14T11:56:00.001+02:00

(sábado, 29 de noviembre de 1986)

Ayer noche quedamos un grupo de amigos en La Destilería para charlar y tomar unas copas. Había humo en exceso y el volumen de la música era exagerado. Siempre me ha molestado soberanamente tener que gritar para hacerme entender, y más aún esforzarme para oír lo que me cuentan. Por lo general acabo desentendiéndome de la conversación y entregándome a mis elucubraciones paranoides.

Nos fuimos al Boira, donde mantuve con Adolf una conversación que giraba en torno al periodismo, Quim Monzó, la radio (medio en el que él trabaja), Eduardo Mendoza y alguna cosa más. Me encandila tratar acerca de semejantes temas con compañeros que no sean de estudios. Jamás me ha interesado en lo más mínimo dónde está tal o cual tienda o si el vestido que luce fulana es de aquí o de allí. Con todo, no me considero un intelectual pese a que me paso la vida dándole masajes a mi cerebro.

DESASOSIEGO

2010-10-13T20:47:00.002+02:00

(sábado, 06 de diciembre de 1986)

A veces me pregunto por qué cuando una cosa ya ha ocurrido me sigo preguntando “¿por qué?”. Si no tiene arreglo, si ya está hecho, ¿por qué sigo preguntándome por qué lo he hecho de tal o cual forma?

Reconozco el 'instante' como momento único y duradero, el que configura nuestros deseos, conocimientos y existencia. El instante es una de esas pocas cosas que nos depara la vida y que no tiene dos caras. Es lo que es en ese preciso momento.

Entonces, no tiene sentido angustiarse pensando en lo que podría haber sido o lo que debería haber hecho. No tiene arreglo. Lo hecho, hecho está. Y eso es precisamente lo peor del caso. El ignorante, justamente por serlo, no dudará porque desconoce la otra posibilidad. Sin embargo, aquél que se pasa el día preguntándose, por no decir flagelándose la conciencia, aquél que sabe lo que podría haber sido, vivirá angustiado, tenso, hasta no saber cómo ha concluido su pena.

Es así, nos guste o no. Una vez conocemos el desenlace nos sabrá mal, nos importará un bledo, nos veremos capacitados para intentarlo de nuevo y, además, hacerlo bien… Pero esas noches de insomnio, esas madrugadas con ardor de estómago y ese desagradable sabor agrio en las glándulas salivares no nos los evitará nadie. Y lo que es peor, cuando vuelva a repetirse el caso volverán nuevamente las subidas repentinas de adrenalina.

Cuando siento que no puedo eliminar este nerviosismo mediante el raciocinio, soy impunemente agredido por una taquicardia más o menos galopante según las dimensiones de la duda o el disgusto.

Acabo de apelar a la razón, pero paradójicamente el corazón se impone a ella con tesón. El corazón se desmanda, se acelera o se relaja sin previo aviso. La razón nos permite dominarlo ligeramente. Actúa a modo de árbitro. Pero sólo eso, regularlo para impedir que se desborde, pero nunca conseguirá acallarlo. El corazón es una eterna ebullición de deseos y desesperaciones que la frialdad del cálculo mental no puede congelar.

Por muy consciente que sea de lo inútil que es torturarse recordando los acontecimientos, el ente que llevo dentro del cascarón que es mi cuerpo no puede evitarlo. Será cuestión de carácter…

SOLITUD

2010-10-13T19:01:00.001+02:00

Avui és un dia trist. Ni plou ni fa sol, però a mi em fa sentir sol. Res no em ve de gust i tot perd el sentit. No desitjo companyia però alhora voldria compartir el temps amb algú de confiança, algú amb qui es donés una compenetració, una complicitat per saber com afrontar la dura jornada de la vacuitat.

Avui viurè sota un pont i em vindré avall. Estic escoltant blues rock per provar sort i enganyar el destí. La nit serà la reina i em regalarà, espero, el seu temps imperceptible. Aleshores, potser, sentiré la joia de viure.

INTRUSIÓ

2010-10-13T15:45:00.002+02:00

(Castellterçol, 07 de novembre de 1987)

És capvespre. A fora, obscuritat translúcida. La boira encara carrega més l’aire ja prou dens i pudent degut a les nombroses xemeneies veïnes. Dins de casa, només el inestables de la fusta encesa.

Fàstic… saludable però. Una impressió d’ingravidesa em desintegra de la resta d’éssers lleugers i substàncies volàtils, i sóc absorbit pel centre d’una pilota negra i solitària que no és sinó la meva pròpia consciència.

Nyeeeec…! Trunc…! Merda! Damunt la tela verda de la meva fantasia acaben d’entrar dues boles en joc, diferents, sorolloses, i vénen cap a mi! El meu ingràvid i confortable paradís es veurà vilment colpejat d’un moment a l’altre perquè ambdues esferes, femenines, xerraires i sòlides s’apropen ràpid, molt, molt ràpid! Ja no tinc temps de… Toc!

INSOMNE

2010-10-13T15:04:00.003+02:00

(sábado, 06 de diciembre de 1986)

En vistas de que el sueño no se quiere apoderar de mí he decidido entregarme a la ardua tarea de escribir sobre nada en concreto.

Leyendo los primeros versos de Soledades de Machado lo único que he conseguido es que Marta se haya quedado frita (…yo leía en voz alta) y que yo me haya percatado de lo bonito que es recitar poesía, aunque muchas cosas no se entiendan del todo. Suena bien.

Pese a no tener sueño, noto los ojos cansados, el cerebro entumecido y las ideas congeladas. Decididamente no es este el momento más adecuado para dármelas de hombre de letras. Tanto da. El caso es que en un momento dado el cuerpo entero se niegue continuar obdeciéndome. No somos nada.

HONRADEZ

2010-10-11T17:31:00.003+02:00

(09 de diciembre de 1989)

La sinceridad me da miedo y, sin embargo, la mentira me revuelve el estómago. Ser honesto es la gran virtud y, no obstante, a menudo me duele oír la verdad. Sobre todo si va referida a mí.

Ayer mi suegra me preguntó si sabía mentir, a lo que su hija respondió que no, que no sabía, que la falta de diplomacia era mi perdición. Me agrada saberlo. Ahora falta que me lo crea. Si así fuera me consideraría un hombre de bien.

No es que no sepa mentir, pues creo que sí sé (…por lo menos engañar). Lo que ocurre es que, pese a todo, no quiero hacerlo.

Good Man Gone (The Waterboys - live)

INSPIRACIÓN

2010-10-11T16:59:00.002+02:00

(lunes 31 de agosto de 1987)

Ocho meses hace que no escribo nada, absolutamente nada. Pero, ¡oh!, el lunes pasado, después de haber redactado una carta suicida a una chica que ni siquiera conozco (la misiva se la quedó una amiga, pues estaba escrita en una libreta de su propiedad), sentí que en mí se avivaba esa necesidad de encadenar palabras (con o sin sentido).

Así pues, el lunes por la tarde, tras una jornada durante la cual fui anotando en mis sesos o en cualquier papelito misericordioso posibles ideas para dar forma a mis futuras chapuzas (la mejor me vino de ellas me vino cuando estaba dubitativamente aposentado en la taza del inodoro luchando encarnizadamente con mi esfínter) me puse manos a la obra.

CRUJIDOS

2010-10-11T16:24:00.005+02:00

(!0 de desembre de 1986)

Esperando el ruido

sin fin del ascensor

eterno. Esperando

los ecos de murmullos

atroces que ascienden, vanidosos,

entre roídas paredes de color añejo.

Impertinentes chasquidos de vetusto metal,

sucio, imperfecto, inagotable. La madera, noble,

contrasta, silenciosa, inexacta, humilde, en su quehacer diario.

SEGUR?

2010-10-11T16:10:00.001+02:00

(13 de juny de 2009)

Els homes som desaprensius,

però les dones són cruels…

ANONIMATO

2010-10-11T16:02:00.002+02:00

(Barcelona, 18 de junio de 1988)

Se le acercó dubitativo, ladeando la cabeza y dando pasos pequeños e inseguros. Cuando estuvo lo suficientemente cerca le preguntó, con voz trémula, “¿nos conocemos?”, a lo que el interpelado respondió negativamente.

Se disculpó y se alejó, como un japonés, haciendo reverencias unos cuantos metros. No pudo retroceder más, pues tropezó con un cubo de basura malamente dispuesto en mitad de la acera. El autor del equívoco cayó de espaldas y se desnucó al darse contra un vespino aparcado entre un plátano y las basuras.

El desconocido ni se inmutó, ya que no le conocía de nada. Se alejó preguntándose, con escaso interés, quién debía de ser aquel individuo tan apocado…

TIC TAC

2010-10-11T15:26:00.004+02:00

(Hamm, Alemania, sábado 20 de noviembre de 1980)

Largos cabellos, ojos tristes. Cuatro paredes desnudas le envuelven en silencio. Un reloj, una cerveza y una lámpara sobre la mesa acompañan el lento compás del tiempo.

Mira el techo blanco. Un techo, piensa, y abre otra cerveza.

Está en su casa, en la habitación alquilada, aunque para él es una celda alquilada. ¿A dónde ir? ¿Qué hacer? Ni llave tiene del mísero habitáculo.

La bufanda, callada, cuelga de la pared, que, blanca y desnuda, no lo sabe. Sin embargo, el de largos cabellos y ojos tristes sabe que pende de algo y que algo pende de él.

En la celda espera encontrar sus ganchos, que no tienen nada que ver con su pendejo miembro. La cerveza le encoge la cara y sus ojos devienen diminutos.

El día toca a su fin y sin embargo aún no ha empezado para él. La luz se va y no obstante todavía no le ha llegado. Ya no hay ruido en la calle. Los lugareños se han recogido en sus hogares. Y él consume la vida en su celda, su exigua celda alquilada. Pronto llegará el final de tan larga espera. Para ti, para mí, otro día será.

La nieve que cae borra las huellas del trabajo. Ese día tampoco existirá, ni en su vida ni en la de nadie… Se lía un pitillo. El paso del tiempo flota en la estancia.

Recuerda entonces que en otro rincón del mundo unos ojos de arco iris le siguen con atención.

La libertad está a un día de camino. Falta poco para alcanzarla. En su máscara azul, un disfraz, se oculta el tiempo. Pero sólo transcurre el tiempo cuando él, de largos cabellos y ojos tristes, quiere. Si no, el tiempo le rehuye. Nadie sabrá, salvo el reloj, la bruma que congela sus más íntimos sentidos.

El humo se mezcla con cerveza y ésta con aquél. La sangre que circula por su cuerpo vomita ideas debidas a aquéllos, La máquina del tiempo no quiere correr, mas, sin compás, el tiempo sigue adelante.

Los párpados le ciegan y su mente flota… la cerveza lo derrota. Y toma otro trago. "Estáis aquí para vencerme", les recuerda a la cerveza, el reloj y la lamparilla. Si un párpado se cierra, el otro se abrirá para luchar contra la desnudez que le rodea.

TRAVALLENGUA

2010-10-11T14:10:00.002+02:00

(21 de desembre de 2006)

De putíssima mare. Qui els va parir!

Què cabrons… Si volessin no veuríem

el cel ennuvolat de l'Everest,

contaminat i ple de brossa d’escaladors

de Wall Street que abusen dels nens

com si fossin capellans.

No m'escupis a la cara, que m’emprenyo.

LA TÓMBOLA

2010-10-10T16:51:00.003+02:00

(Barcelona, 01 de abril de 1984)

Los sesos completamente atrofiados y sin la menor capacidad de escribir acerca de nada. Será que cada vez que cojo la pluma me asalta la necesidad de escribir tan sólo sobre el agobio. Y esto no puede seguir así. No.

Me falta un “motivo diana” al que atacar, pero por desgracia no sé ni puedo tratarlos a todos ellos. Son demasiados. Demasiados…

El despertador, el desayuno de las siete y media, el Ford Fiesta, mi padre y sus aceros calibrados, el telex, los buenos días, el afeitado, los albaranes, los pedidos, los clientes, la amabilidad, el cansancio, el sueño, la resaca, el hastío, el Cinturón de Ronda, las caras de siempre y sus respectivas ojeras, el humo, el ruido, el timbre, las grúas, los mozos de almacén, los cigarrillos, el futuro, los próximos cinco meses, los próximos dos años y después… después ya serás una persona adulta preparada para afrontar, en definitiva, la realidad.

Es algo asquerosamente hermoso. Empiezo a entender por qué son todos tan felices.

LA NORIA

2010-10-10T16:26:00.002+02:00

(Barcelona, 1980-1981)

A veces me siento harto, de ti, de mí, de algo…Hasta del amor sabemos hacer una rutina. Escalofriante, sí, y no obstante innegable verdad, monótona realidad.
Tertulia sin sentido, ¿sabes tú por qué lo hacemos? Falsos estremecimientos, absurdas inquietudes. Y no cambia el sentido ni alter(n)ando los términos.

¡Qué asco me da el engaño en que vivimos…! Pero nos lo hemos buscado.
Comenzó bien –amor mutuo, experiencias conjuntas, etc.– pero lo retorcimos y ennegrecimos. Entregamos nuestro sueño, nuestro pequeño mundo a Mentira, la diosa, que en palabras se expresa, en emociones se engendra y en acciones se manifiesta. ¿No te pincha en las vísceras anónimas de tu maldito cuerpo? Es Mentira, la odiosa, riéndose se ti, su ama y señora.

AQUEL MAL VIAJE

2010-10-10T13:24:00.004+02:00

(Festival de Jazz de Cardedeu, en 1981, bajo los efectos del LSD)

Lo más vulgar se tornó hermoso. Perdido en un tumulto de tactos, el centro de mi ser vibró al ritmo de ondas lejanas. Estuvo bien, me gustó. Me creí el centro del vacío, que, estático por siempre, es sacudido y retorcido por agentes ajenos. Fui la nota que sonó, la hoja que cayó, la piedra que rodó… Sentí el universo bajo mis pies.

Pero, si no había nada delante, ¿quién me dijo “¡sigue!”?

¿Eran luces lo de ahí al fondo o era el alba? El espectro quedó atrás, obsoleto.

¡Os encontré a todos menos a mí! La sonrisa se tornó temblor; la mirada, miedo; la ilusión, excitación…

Si Dios estuvo en algún rincón de aquel agujero debería de haber sabido que alguien le andaba buscando (tal vez sin saberlo…). Alguien que hubiera necesitado que Él le aclarase qué lugar ocupaba en el vacío.

El ansia brotó como un surtidor del interior de mi cuerpo. No podía más, iba a perder la cabeza. Gemí, confuso, “¡quiero saber quién soy!”. En el túnel del tiempo fui una carcajada que se deslizó consciente de su ignorancia. Palpité, me retorcí y me revolqué sobre un mórbido suelo de carne cruda.

Como un loco y su quimera, giré en círculo toda la noche. No recuerdo el final, pero volví de un largo viaje nocturno sabiendo que nada sabía.

Highway Star (Deep Purple - Live)

FLOWER POWER

2010-10-10T12:35:00.003+02:00

(Berna, Suïssa, octubre de 1980)

Fuisteis la joven generación del viejo sueño.

Llegué tarde, pero mi sueño sigue tan viejo

como antaño. Como el vuestro. ¿Acaso lo

olvidasteis? No, aún os gime dentro, pero

el tiempo os venció. Quizá yo también lo

olvide, mas no por viejo, sino por sueño.

¡QUÉ CENIZO!

2010-10-10T00:15:00.005+02:00

(Caldes de Montbui, 1981-82; revisat el setembre de 1988 i finalitzat avui)

Intentó ponerse en pie, pero no pudo. Su cuerpo era de plomo. Pesaba soberanamente, aunque no más que cada mañana.

La bombilla de la habitación le trepanaba los sesos. Todo él no era más que una masa de cerebro y plomo. ¡Y tan ligero que se sentía la víspera!

Consiguió levantarse, tambaleándose y frotándose los ojos irritados. Se identificó ante el espejo, si bien estaba pálido, ojeroso, con aspecto de agotado.

Comprendió entonces lo que había ocurrido. Durante la noche había cambiado de algo ligero a algo pesado, se había transformado en una figura de plomo… ¡una transfiguración, en pocas palabras!

El cerebro se le derramaba bajo el enorme peso del plomo. Los huesos le crujían quejumbrosos. Respiraba con dificultad. Estaba paralizado ante el estúpido espejo de los cojones, que le mostraba la imagen cotidiana de un tipo con pijama a rayas de talla superior a la indicada, cabellos alborotados, ojos hundidos y vidriosos y que no se tenía en pie. No obstante, ese día sabía que no las tenía todas con él, pues se sentía peor que el pájaro de enfrente, ese imbécil del espejo; se sentía más pesado, torpe e inútil de lo habitual…

Entendió que el final le había sorprendido sobando como un cosaco. Tenía que acabar con el plomo, con él en definitiva, y el único modo de hacerlo era con fuego. Fundirse era la mejor solución.

Haciendo el esfuerzo más hercúleo de toda su vida, alcanzó un encendedor y la botella de alcohol de 96º del botiquín. Sin prisas, pero sin pausas, roció con aquel su plúmbea anatomía se prendió fuego, sin miramientos, con un par de cojones.

En cuanto empezó a arder vio enfrente suyo un hombre en llamas, con un pijama a rayas, agitándose desesperadamente, profiriendo alaridos y cubriéndose la cara con sus manos ya llagadas. Con todo, era demasiado tarde para rectificar.

Tras reventar la puerta de la víctima –el tío raro, como le llamaban–, los vecinos, entre el humo negro y el penetrante olor a carne a la brasa, no hallaron más que un charco de plomo fundido e hirviendo junto a un diminuto montón de cenizas.

Nadie reparó en el espejo roto en mil pedazos de la estancia…

DEMENTE

2010-10-09T21:21:00.002+02:00

(Barcelona, 15 de novembre de 1978)

Mente estrambótica

engendrada por sueños,

esperpento idealizado

crreado de la nada,

espasmo asexuado

sin rumbo, perdido

en el en el vacío de

una aglutinación de

ideas creadas por Uno.

UN DÍA DE TANTOS

2010-10-08T16:40:00.008+02:00

(Caldes de Montbui, novembre de 1981)

Día tras día, esperando el fin de la mañana, anhelando el final de media tarde, deseando el inicio del anochecer y codiciando el huidizo fin de la noche.

Me escondo de cualquier principio para poder saltar al escenario cuando llega el único y verdadero comienzo, origen de cualquier final, la escalofriante huida nocturna.

El punto de partida consiste en ponerse en marcha, ingeniar, sudar… para, ya cansados de rumiar este primer paso, constatar que, aun desconociendo su futuro, acabará en final.

Este camino, largo o corto, hastía hasta la náusea, punto final de la embriaguez diaria, nocturna, eterna…

Suicidio colectivo, alarido individual, tuyo, suyo, mío, vuestro, nuestro… que es, en definitiva, el último movimiento de una guerra de guerras que comenzó un día con el firme propósito de concluir, como siempre, en una tregua, un armisticio, un final… una extinción.

Space Oddity (David Bowie - VOSE)

SENTÈNCIA DIVINA

2010-10-07T20:40:00.003+02:00

(Barcelona, 1980)

El teu temps, la mort.

El teu espai, la tomba.

Please Be Patient With Me (Wilco)

EL ENCANTADOR DE SERPIENTES

2010-10-06T19:02:00.005+02:00

(Barcelona, 29-30 d'abril de 1980 / Vilamajor, 05 d'octubre de 2010)

Es ya entrada la noche. Una sola luz que asoma por una ventana parece velar por quien tras ella se oculta. Pardo fulgor como sombríos son los pensamientos que por esa estancia circulan. Atraído hacia ella, allá en lo alto del edificio, penetro en la habitación. El ambiente está viciado de angustiosos pensamientos, humo denso y música melancólica. Al fondo, un chaval va llenando lentamente de palabras, descripciones y emociones una hoja de papel. Ha esperado hasta la nocturnidad para enclaustrarse en su mundo impregnado de dolor y, así, dejar paso a la ilusión y la esperanza… siempre que no sean engañosas. Ahora es su propio profeta.

Desea que esta noche sea infinita, del mismo modo que desea narrar la biografía de su espíritu, repleto de bondad y a la vez desbordado de temor.

A medida que transcurre el tiempo, el papel se va oscureciendo con letras y el frenesí que le ha impulsado a escribir un poema va en aumento. Decide dejar de explicarse, pues el caos se ha adueñado de su mente.

Esa segunda luna que alumbraba la ciudad deja de irradiar luz. La estancia pasa de nuevo a formar parte del oscuro mundo que la rodea. También el humo del tabaco y la arrastrada fluidez de la música ingresan en la realidad que a todos nos envuelve.

Tan sólo unas ideas siguen retorciéndose en el diminuto universo del poeta, y no cesarán de hacerlo hasta que la aventura del sueño logre acallar los sordos rezos de la mente que los engendra.

Yo, por mi parte, me alejo del mismo modo en que he llegado: en forma de pensamiento.

When The Music's Over (The Doors)

DECLINACIÓN

2010-10-02T19:53:00.005+02:00

(Sant Martí d'Empúries, 1980)

Ácidos mares estrangulan mi vientre,

fosa de vida y muerte.

Estalla la ola ahogando mi queja,

gutural grito perdido.

Sobre el océano ya cae el sueño

cual párpado sobre el Sol.

La oscuridad me ilumina por dentro y

la luminosidad me difumina entre objetos.

Purple Haze (The Jimi Hendrix Experience)

DESVETLLEM-NOS?

2010-10-02T19:15:00.009+02:00

(Barcelona 1980)

L'insomni de l'existència…

és la somnolència de la il·lusió?

This Corrosion (de Sisters of Mercy, interpretada per Lambchop)

TOTHOM ÉS NINGÚ

2010-10-02T18:52:00.005+02:00

(Barcelona 1980)

Estem massa aferrats a la gent,

gent com tu i com jo, i alhora

tan estranys, tan allunyats de

nosaltres com nosaltres

del nostre propi jo.

(foto de Perdidaoscuras)

Blue Jeans Blues (ZZ Top)

LES QUATRE ESTACIONS

2010-10-01T17:13:00.006+02:00

Cueja, furtiu, l’estiu, i

penetra, esquiu, l’hivern,

que, ferm, s’hi resisteix.

De la còpula estacional

naixerà… la tardor.

D’ambdós sorgirà la

primavera, fèrtil com

un rèptil o un insecte.

Winter into Spring (George Winston)

Autumn (G. Winston)

Lullaby (G. Winston, de l'àlbum Summer)

CARTA D’AMOR

2010-10-01T17:04:00.005+02:00

(01 de desembre de 2006)

Disculpa’m…

sóc un impresentable,

només un moc assecant-se.

Crido per fer-me audible i

m’agito per fer-me visible,

però m’allunyo del món.

I ja m’està bé així…

El món em sua la polla

…i la polla em sua poc.

Està avorrida. Cansada.

No em demana guerra.

Tinc la cigala pansida.

No vull saber-ne res,

ni del planeta blau ni

de llurs estúpid inquilins.

Ni de les dones tan sols!

C'est la vie (Emerson, Lake & Palmer)

REGLA DE TRES

2010-09-27T16:28:00.003+02:00

Shout (Tears for Fears)

Menstrualment em

buido de cap a peus,

esdevenint cadàver a

l’ombra de l’infern.

Res no pot combatre-ho,

tret de la paciència,

tret de la consciència.

Mensualment, moro

poc a poc, fonent-me

com ferro colat,

perdent-me pel

forat com una

diarrea.

ÀTILA… I LA LLÀNTIA MERAVELLOSA?

2010-09-25T18:41:00.007+02:00

Aladí,

vol-atilitzat,

rere la seva estora

res no torna a créixer,

ni l'herba ni… els núvols.

Seven Nation Army (The White Stripes)

SONÒRICA

2010-09-22T18:21:00.010+02:00

(Museu d’Art de Girona, capvespre del 02 de juliol de 2003. Escrit el 03 de maig de 2004, revisat l'01 d'abril de 2005 i finalitzat avui)

Partitura frenètica,

amb prou feines escrita,

lobotomitzes el meu

pentagrama cerebral.

L’àcida trompeta em punxa i

el saxo arrossegat omple els

racons que l’agulla ha oblidat.

Una guitarra (elèctrica, és clar)

ràpida, contundent, demolidora,

impertinent, esgotadora, m’agredeix.

Em posen a prova i m’incomoden

vertiginoses notes. No reboten, no,

s’estavellen contra mi. M’aixafen i

no deixen ni un vèrtex sense polir.

S’encasten amb força contra meu.

Enlairen la meva ànsia, m’alcen.

Cerco els batecs sincopats

d’una digitació esverada,

folla i lliure, impensada i plena.

Xiscle nonat, part efímer,

nota precipitada, precoç,

el teu rastre eteri es perd

tan bon punt has brollat.

Ressons, pentagrames esvaïts

a la velocitat del so,

de l’intèrpret en definitiva.

Complicitat absoluta,

les soles escletxes

són fruit de la meva distracció.

Si quelcom s’ha escapat,

no s’ha perdut, puc reconstruir

allò que s’ha despistat…

La imaginació és rica i variada.

Una fonoteca de Babel.

Tants silencis com notes

possibles es permuten i

configuren un cosmos sonor,

el silenci total, el brogit desfermat,

acords anàrquics, harmonies ideals,

frases senzilles, be-bop accelerat,

free-jazz desbocat, blues vellutat,

balades soporíferes i càlides.

Jazz, oníric és. Jazz és. Jazz.

A contratemps,

seguint el ritme,

m’esbotzo el cap

al tempo de la obra.

Cadència epilèptica

que enfarfegues

el pensament,

arítmia mitral

que col·lapses

la circulació

tonal i sanguínia

amb un timbre

metàl·lic i melòdic.

Bebop (Dizzy Gillespie & Charlie Parker)

L'ACOMPANYANT

2010-09-22T17:35:00.005+02:00

(08 d'abril de 2005-22 de setembre de 2010)

Patia de moltes coses, moltes de les quals, d’altres també en pateixen. Potser ell els hi donava, però, més importància. Massa potser. O l’afectaven més. Dels altres no en sabia res. I saber-ho tampoc no li servia de gaire. Seguiria patint igual, malgrat allò del mal de muchos, consuelo de tontos.

No s’avenia amb gaire gent. Era solitari de mena. Taciturn, segons els seus veïns. Tan se val: estava o se sentia sol, i es consumia en la seva pena. No podia, no sabia, fer-la pública, comunicar-la als seus pròxims. La seva dona volia saber, però ell no li explicava res. Tampoc sabia què havia d’explicar-li. Era un sentiment profund, ple de tristesa, on les paraules o bé eren insuficients o bé traïen les seves intencions aclaridores. Ja se n’havia trobat abans amb aquest problema. Començava a explicar quelcom del seu estat d’ànim i acabava dient coses que no tenien res a veure. Fos perquè es trepitjaven les idees a la punta de la llengua, fos perquè s’amuntegaven els pensaments al cervell, fos perquè l’ànsia de comprensió del seu interlocutor demanava massa detalls, el cas és que al final es confonia i acabava perdent el fil del seu discurs.

La solució, restar callat. No dir res i enfrontar-se tot sol a les seves cabòries, lluitar estoicament contra els seus fantasmes (un virulent exèrcit de dimensions apocalíptiques, per cert…).

Això no obstant, la solitud i el no compartir res no li feien cap bé. És sabut que l’home és un animal de companyia (no tan sols de costums). No vull dir que sigui un animal domèstic, com un gat, un gos o un hàmster, sinó que necessita companyia. La qüestió era trobar l’acompanyant ideal, algú que l’escoltés sense interrompre’l, que el deixés plasmar els seus pensament en paraules, que li permetés conduir les seves dèries a (bon?) port.

I en aquesta tessitura es trobava (des de feia gairebé quaranta anys o més) quan un dia el destí li deparà una sorpresa. I succeí de la manera més quotidiana. Qui havia de dir que un acte tan anodí, fins i tot repulsiu, com és el d’anar a llençar les escombraries al contenidor li reservés la garantia de futur que tant de temps havia estat cercant! El sentit de la vida, és clar, perquè al pas que anaven les coses ja es veia deixant una nota al jutge i donant un disgust (bé, potser no n’hi havia per tant…) a la seva família. D’haver estat així, el disgust hauria estat evident, però més per allò de la novetat, de l’inesperat, que per la pèrdua d’un ésser (estimat?). De seguida s’haurien refet i fins i tot descobert les avantatges de la seva defunció: una herència (suculenta?) i la fi de les pallisses moralitzants a les que els sotmetia dia sí dia també i de les sempiternes discussions conjugals amb les que guarnien els desdejunis, els esmorzars i els sopars. Ben mirat, potser hauria resultat ridícul això de sacrificar-se i a sobre ser motiu de mofa de la penya.

Aquesta carència afectiva el feu fixar-se en la trista existència de la bossa d’escombreries que duia a la mà camí de l’escorxador. Blava com la mar, tan fidel, amb les seves nanses grogues com el sol, ella mai no ho hauria fet això de suportar les seves càrregues pudentes i, en acabar el dia, enfonyar-lo sense escrúpols i amb nocturnitat en un contenidor gris com els seus pensaments. Quina traïció! Quanta malicia!

S’adonà que potser aquell farcell era la seva única esperança, el seu íntim i silenciós amic. De sobte va entendre que no només no podia desfer-se’n sinó que tampoc podia canviar-la per una altra. Ni tan sols una de més pútrida podia servir-li, atès que no era la seva còmplice, la seva mitja taronja d’escorrialles. Hauria estat una traïció a tots els consumibles en ella continguts, tan primigenis ells.

Va decidir passejar de nit agafat de la mà de la bossa de merda. Potser, malgrat l’hora intempestiva, quedés algun bar obert on poder compartir un cafè amb la seva discreta i silenciosa amiga.

I així ho va fer. S’endinsà en la foscor de la nit disposat a clarificar idees i sentiments. Mai més se’n va saber res d’ells. A casa ningú no els va plorar.

Black Betty (Ram Jam)

LLEGAT ALS MEUS DESCENDENTS

2010-09-19T18:23:00.006+02:00

Palabras para Julia (J.A. Goytisolo / Paco Ibáñez)

Fa uns minuts m'he topat de cara amb el testimoni que tot seguit transcriuré i que vaig escriure el 19 de maig de 2004 a Vilamajor. M'ha semblat una mena de declaració de principis i intencions i vull compartir-la amb els meus lectors habituals, sense els quals aquest blog mancaria de tot sentit. Un altre cop, em despullo davant de tots vostès.

A més d’altres documents, alguns escampats en el si de l’ordinador (esperant que algun dia els agrupi adequadament) i d’altres en paper encara (pendents que un dia els hi foti queixalada), els presents textos –literaris alguns, reflexius d’altres, inconsistents la majoria–, conscient que mai no seran publicats atès que estan mancats de tot valor (sigui estilístic sigui intel·lectual) per a donar-los a conèixer al públic, els vull deixar en herència als meus fills, de tal manera que quan jo no hi sigui puguin saber una mica més del seu pare, de les meves dèries i d’allò que va consumir part de la seva vida.

Tot pot ser que, Déu ho vulgui, algun dia assoleixi la pau d’esperit que tant he cercat i, aleshores, aquestes pàgines perdin tot el seu valor. De ser així i de ser-ne conscient, m’encarregaré personalment d’eliminar-los. Ara bé, també pot passar que, de trobar-me tan bé no recordi la seva existència i quedin per a la posteritat. En aquest cas, només us demano que els contextualitzeu i valoreu en tant en quant han estat una part de mi durant molt de temps.

Desitjant-vos el millor a la vida, demanant-vos disculpes per qualsevol injustícia que hagi comès amb vosaltres, penseu que em sento cofoi de saber que potser algun dia, quan jo formi part del vostre passat, podreu compartir amb mi pensaments i emocions, angoixes i alegries en la més íntima confiança.

Amb la meva mare vaig poder parlar de la seva mort imminent quan restava al llit paralitzada pel càncer. Tanmateix, sé que el diari on va recollir les moltes afliccions que la torturaren en vida el va destruir en un sobtat rampell. Al respecte, només va dir-me que no volia que ho llegíssim. Figureu-vos què hi devia figurar en aquelles ratlles…

El pare, al contrari, no va ser una persona complicada, i encara menys amb aspiracions literàries o sublims. Era un home planer, bo, que lluitava de valent per a tirar l’empresa endavant i que es desfeia de totes les seves preocupacions practicant tants esports com li era possible. En morir, no havia aconseguit parlar amb ell de gaires coses transcendents... i cal respectar-ho; i no ho trobo a faltar, ja que de haver-ho fet, el més probable és que hagués estat una confessió d’allò més forçada i feta a contrapèl.

En fi, no us dic que ho fruïu, potser no sigui així, però sí que ho valoreu en la seva justa mida. Teniu a les vostres mans esbossos, fragments de autoretrats íntims realitzats pel seu protagonista.

Us estimo, us he estimat i us estimaré sempre, sigueu com sigueu. Procureu ser bons: sempre resulta més profitós...

L’Oscar, el vostre pare

(Cap de Creus, 2008)

ASSERCIONS

2010-09-19T17:41:00.006+02:00

(Donibane Lohitzune, 09 d'agost de 2009)

Quina és més sàvia asseveració, quien calla otorga o a palabras necias oídos sordos?

O una d'elles no és cap afirmació o no és pas certa. De ser així, tenia raó el rapsoda quan va dir allò de en este mundo cruel nada es verdad ni es mentira, todo es según el color del cristal con que se mira.

En tot cas, l'únic irrefutable de tot això es l'adjectiu cruel.

Que no te haga bobo Jacobo (Molotov)

EL AROMA DE MI HOGAR

2010-09-08T15:01:00.005+02:00

¿Hiena de mierda?

¿Ful de Istanbul?

¿Lleno de rabia?

¿O derrochas?

Cómeme (Chambao)

EL SÒL INSONDABLE

2010-09-05T17:04:00.004+02:00

Un altre cop

l'abisme atlàntic

s’ha fet un lloc

al sol del migdia

engolint l’ombra

de la que no em

puc escapolir.

(Il·lustració de El diari de Morton Fosa, de Mónica Pironio)

Riders On The Storm (The Doors; VOSE)

SENSE SOLTA NI VOLTA

2010-08-28T18:17:00.003+02:00

Molotov (Frijolero)

Estimats i sempiterns patidors i defensors d’animals indefensos, maltractats o abandonats, l’única manera d’acabar amb la violència que diàriament denuncieu a través de les xarxes socials i els medis de comunicació és, paradoxalment, l’acció directa.

Jo de vosaltres, irrompria a la caserna més pròxima i m’enduria (discretament) fusells d’assalt (uns AK p. ex., més coneguts pel nom del seu il·lustre inventor, Kalàshnikov), pistoles o revòlvers (Parabellum, Star, etc.; una Màgnum –la pipa que “alegra els dies” de l’inefable Harry el Brut– seria la polla, però del retrocés podríeu anar a petar ben bé al cul del Monte Perdido, i a més dubto que en tinguin; una Z (metralleta lleugera i manejable) també estaria força bé. De llançamíssils terra-terra, tret que no sigui un quarter ben proveït, m’estranyaria que en trobeu cap.

Aleshores, amb aquest arsenal (no oblideu la munició!) aneu allà on algú maltracti gossos, micos, rèptils o bèsties de càrrega; nens, vells, dones, asiàtics, magrebins, àrabs o negres; esclavitzi xinesos, uigurs o tibetans, etc. i el tracteu com a les seves víctimes.

Cal tenir en compte també tothom que no considera ‘maltractament’ atonyinar la pròpia esposa o marit, obligar dones/noies –ingènues o no– a prostituir-se (proxenetes), abusar de “provocants” jovenetes per dur minifaldilla o violar candoroses criatures (pedòfils).

Òbviament, en aquest apartat s’inclouen els poders fàctics –autoritats judicials, forces de l’ordre, etc.– que es fan l’orni davant d’aquests abusos injustificables. La inclusió de mestres, alcaldes, capellans i/o metges depèn de si la seva influència és o no perniciosa a la comunitat (molt probablement rural i escassament poblada).

Les penes de presó en aquest cas poden ser molt severes, atès que ja no es tracta de cometre “simples actes vandàlics”, sinó “horribles magnicidis”. El consol, però, és que sereu admirats per associacions de defensa dels drets humans i animals, ecologistes de tot pèl (i potser per l’Al Gore, Liberad a Willy i ¿Dónde está Wally?) i que assolireu de facto la categoria de ‘màrtirs per la causa’ (malauradament perduda…). No arreglareu res, però segur que us ho passareu d’allò més bé, us relaxareu repartint hòsties a tort i a dret, i tindreu la consciència tranquil·la.

Recordeu que, com els extraterrestres, els fills de puta passen sovint inadvertits entre la població, i tret que no es posin en evidència, amb freqüència costa força identificar-los.

En Pi de la Serra digué que “si els fills de puta volessin no veuríem el cel”, però atès que ser un fill de puta no implica necessàriament ser imbècil procuren no volar gaire… alt. Quan ho fan, no cal dir que són polítics, independentment de si estan al govern o a l’oposició. Aquest detall que sembla irrellevant quant al grau de puteria que distingeix l’individu que ostenta el càrrec, no ho és gens a l’hora de ser jutjat i condemnat.

La línia que separa una sentència justa i en consonància amb el delicte comès d’una injusta és tan prima que l’heroic extirpador de “tumors” del planeta en fase terminal (que, tossut, segueix imaginant-lo blau malgrat ser gris com la cendra) assistirà probablement a una dubtosa prestidigitació legislativa que convertirà el presumible “càstig raonable” en una visceral “venjança apocalíptica” i blasmarà la seva aura de ‘màrtir universal’ i l’estigmatitzarà amb l’etiqueta de ‘terrorista antisistema’.

En aquest cas –el dels polítics–, abans d’intentar abatre’ls, és molt aconsellable fer una tan saludable com escruixidora reflexió: si els polítics ens menteixen compulsivament, ens roben descaradament i pensen que el nostre coeficient mental és gairebé inexistent significa que els ciutadans (súbdits deuen dir-nos ells…) ens els mereixem, atès que, conscients que són uns pocavergonyes, els votem demostrant-los que efectivament som un babaus integrals que presentem un encefalograma pla.

És per això que emprar míssils terra-aire delataria la nostra estupidesa, atès que després de cometre l’atemptat aniríem com borregos a dipositar la nostra confiança en unes tupinades que anomenem referèndums.

Tot i així, si després de llegir això encara penseu que paga la pena lluitar per salvar alguna cosa, no puc fer més que desitjar-vos molta sort i confiar que fareu una bona feina!

COM UN COLADOR

2010-08-24T12:02:00.008+02:00

(9 de desembre de 2009)

Espero aprendre a no deixar-me endur precipitadament pels impulsos. Espero que la serenor m’envaeixi i escalfi i il·lumini la catacumba fosca i humida que amb fermesa i convicció una tristesa poderosa i impertorbable m’ha clavat al cor, omplint de nínxols buits les galeries del meu cos sagnant i marcint amb la seva ombra espessa la meva ànima emboirada.

El seny i l’impuls estan en guerra, i la pau arribarà quan un matí l’altre. Si venç el primer, envelliré (probablement) més savi (I suppose). Però si venç l’impuls –accelerat, irreflexiu, jove, fort, provocador, combatiu i segur d’ell mateix– probablement (amb el temps deixaràs de fer-ho, però) vindràs un cop l’any al cementiri a dipositar unes flors damunt l’epitafi que vaig escriure ahir. I recorda que ni tu ni jo sabem si percebré de l’aroma del teu ram…

RETRATS DE FAMÍLIA

2010-08-24T11:55:00.002+02:00

(setembre de 2009)

Per què són més naturals aquells on falta un progenitor? Els retrats complets, aquells fets emprant el retardador, són tal falsos com un duro gitano. Amaguen la veritable essència de la família, la desunió, l’absència. Pitjor encara, dibuixen una farsa, una representació creada artificiosament per a immortalitzar un instant probablement banal, forçat i fet a disgust, malgrat els somriures encartonats.

En observar una foto del fills i la mare, del fills amb el pare, del pares sense fills, dels fills sense pares, d’un fill i un progenitor, hom percep naturalitat, equilibri. Res no ha estat manipulat. S’ha copsat un moment real en unes circumstàncies espontànies, casuals i anecdòtiques, però sinceres.

En definitiva, el contingut expressat en una fotografia transmet exactament el que succeeix de debò, independentment de si quelcom traumàtic acompanya llurs protagonistes. Es pot deduir la vida a partir d’una imatge, i sobretot, advertir el seu valor, intuir la naturalesa honesta o no d’unes persones només pel fet d’haver estat immortalitzats tal qual eren i tal qual estaven en aquell precís instant.

DEPRECIACIÓ

2010-08-24T11:21:00.012+02:00

Aquests dies de canícula he constatat,
en observar tothom amb la llengua fora,
que l’única moneda de canvi naturalment
instaurada al planeta Terra és l’aire,

cada cop més contaminat,
que respirem.
Abans no sigui massa tard,

cal esbrinar la seva paritat.

In the air tonight (Phil Collins)

ORDEN DEL DÍA

2010-08-21T12:28:00.007+02:00

Me instigo a cruzar

por instinto el desierto

frío de la soledad para

no llegar a ningún lado,

como no sea el opuesto.

(fotograma de Desierto adentro, de Rodrigo Pla)

Boulevard Of Broken Dreams (Green Day)

ENTRANYABLES MALALTIES

2010-08-15T17:17:00.008+02:00

Estimada amiga, responent a la teva interessada pregunta, puc dir-te, cofoi, que la meva ex muller (com desenes de veïns i nanos del poble –¡més d’una seixantena [entre els quals el nostres] només a l’institut!–) va contreure la tan cobejada grip A. Lloat sigui el Senyor… con el mazo dando!

Els nostres fills, als quals tot se’ls en fot, la van ‘passar’ aquell cap de setmana (vaig romandre amb ells els quatre dies…) però, tret de superar els 39ºC, van estar de collons.

Quant a mi –i gràcies pel teu interès– es confirma, de moment, el que sempre he pensat: que sóc una bèstia parda i indestructible, un supervivent del morro fort… un licantrop, en definitiva, i la grip, que òbviament només afectava a pusil·lànimes i hipocondríacs, no em va fer ni pessigolles… (i pobra d’ella si ho hagués intentat!).

De sempre m’ha agradat menjar fort, de platillo, amb cullera i força pa; plats contundents i de difícil digestió –ni t’imagines el que arriba a atipar el cos nu i tendre d’una jove les nits de pleniluni…–, millor picants. De la mateixa manera, les malalties, si és que les he de patir, m’agraden amb caràcter, tossudes, segures de si mateixes.

Com oblidar aquella mononucleosi que em tingué prostrat al llit tots els mesos que Cliff Richard tocava el cel amb Congratulacions? I què dir-ne de l’erràtica hepatitis B que va okupar el meu fetge subreptíciament vés tu a saber quant de temps i sense jo saber-ho? El dia que van advertir les restes de la seva silenciosa presència a la meva sang, la molt cabrona havia tocat el dos feia la hòstia!

L’VHC, en canvi, resulta més gratificant, atès que té més morbo i és més combatiu (n’hi ha que són tan persistents que mai no s’arriben a curar del tot i, com l’all, tornen a la càrrega de tant en tant, negant-se a abandonar la lluita, amb un parell d’ous!).

L’alcoholisme, les drogodependències, etc. són més viperins perquè, de fet, mai no t’abandonen i has de mantenir-te alerta la resta de la teva llaaaarga o curta existència.

Després d’haver tastat totes les malediccions esmentades, quan pensava que la meva vida medicamentosa havia tocat la seva fi –toca’t els ous!– van i em diagnostiquen, amb 47 anys i a la brava, un TDAH (Trastorn de Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat). Más vale tarde que nunca, vaig pensar…

El diagnòstic, però, precipitat i sense verificar, em va costar sis amfetamínics mesos, ingressos al niu del cucut, a urgències, a boxes i set hores en coma a la UCI de l’Hospital General de Granollers, veure’m incapacitat per fer la meva feina (no pas aquesta del consultori, és clar, estimats lectors) i un mes tancat a la UPD (Unitat de Patologia Dual) de Martorell.

Definitivament, m’havia tornat majara i ara es tractava d’esbrinar quina mena de bogeria patia. Tant a Sant Pau, al Centre de Salut Mental per a Adults de Granollers com a l'UPD de Martorell van coincidir que jo no era en absolut un TDAH. Apa, santornem-hi! Tres mesos després, l’únic que s’han arriscat a dir és que tinc trets de TLP (Trastorn Límit de la Personalitat) i de bipolar, per la qual cosa m’han catalogat de 'bipolar mixt', és a dir, que ho barrejo tot i que el meu tarro és una mena de poti-poti. Com a mínim no em donen per un cas perdut, atès que segueixen visitant-me i la medicació que enguany m’administren sembla que està fent força bé la seva funció.

En fi, estimada amiga, t’he explicat totes aquestes bajanades per a demostrar-te que pots estar pitjor que jo, que no passa res i que a tothom se li'n fot una merda.

Una abraçada ben cordial del teu assessor sentimental.
Dr. Loup Francis Garou

CONFUSIÓ?

2010-08-14T17:50:00.003+02:00

Amistat prové, crec,

d'a mi tant m'és, oi?

SOPHIA LØREN KIERKEGAARD…?

2010-08-13T12:54:00.004+02:00

Estic trist,

sento crits.

Tot és gris.

M’he ferit

i he fugit…

de la vida.

CAPICÚA

2010-08-11T21:57:00.006+02:00

Cavó tanto el muerto

que acabó con el huerto.

Tanto cavó en el huerto

que acabó muerto.

Esto me lo contó con mucho
esfuerzo este que acabó tuerto.

FINIQUITO

2010-08-10T18:09:00.005+02:00

Estupor ante un pasado mejor

me descompone, me fractura
en una figura irreconocible…

Dudo haber sido otro antaño

y constato dolido que así es.

Creía haber cruzado el Cabo

de Hornos… pero no es así.

Debí de soñarlo diez, quince,

veinte sobrios engañosos años.

Apenas he mojado la puta cama

de un prostíbulo de carretera…

Acabado, hasta la tarea de decir

se me escurre entre los dedos y

rehuye las neuronas de escribir.

UN CUENTO DE HADAS

2010-08-09T17:31:00.005+02:00

De mala gana, rana.

Tú vales, le dicen y

él se lo calla y paga.

Pone mala cara, confía

pero lo ven por la mirilla.

Para colgarse no hay que

ser de Horta, de Guinardó

ni de Sant Joan. Basta con

cruzar la aorta con la faca

albaceteña y desfallecer

cual Mihura bravío pero

debilitado y desangrado.

Y seguro que algo se me

ha pasado por alto…

¿Un balido tal vez?

EFLUVIOS DE UN AYER

2010-08-06T21:06:00.003+02:00

Del huevo podrido de una serpiente

escupió su veneno la rata de mierda

que era ella.

Inmune, la aplasté con

el pie, y de sus vísceras hediondas se

levantó polvo de azufre asfixiante…

¡Pero la maté!

IMPREVISTOS

2010-08-04T22:01:00.003+02:00

La bola, una pelota que no bota.

El mundo, un mudo que no vota.

El manco, del Banco de Lepanto.

Del espanto, el disgusto y de él…

el susto y del sabor (¿qué sopor?)

el gusto por el dinero y el horror.

Del adverbio, el soberbio, y de él

…quien más, quien menos.

CENT UN GRAUS CELSIUS

2010-07-31T17:49:00.002+02:00

(agost de 2003)

Em crema el pit i és tant

l’odi i tanta la rancúnia

que inclús l’estómac

rep el cop de puny.

Per què dol tant si

res no he agreujat?

Oh, Déu, si ets just

degolla els autors

d’aquesta ignomínia!

Imploro, per la

innocent indefensió

dels meus ignorats

fills, que la Teva

presumpta justícia

implacable, polvoritzi

els traïdors i traïdores,

i que Dante testifiqui

en favor nostre…i

puguem veure-ho.

Que l’afronta,

irreparable però

sí inevitable

als nostres pares

esdevingui verí,

de generació

en generació

…malgrat que les

rates s’immunitzin.

DESENLLAÇ

2010-07-28T19:59:00.005+02:00

El meu cervell, sec
com un embassament,

no irriga, no hidrata
les idees del meu cor.

Del meu cap, ja ni en parlem…

Em sento eixut, desmillorat.

De l’amor, ja ni en parlem…

Sento res, però m’enganyo.

Del futur, ja ni en parlem…

Estic fart de 'tant de bo…'.

No sé què fer perquè no em ve de gust.

No puc donar i molt menys rebre.

Estic mort, acabat, defenestrat.
Un taüt és el que em cal.

DESENGANY

2010-07-28T15:54:00.004+02:00

(07 de desembre de 2009)

Pompadour no era una flor,

ni tan sols la flor d’un dia.

Plena de punxes la tija, el

cuc es clavà l’espina entera.

En dos cossos es partí, mes

no morí, i el dolor fou gran.

Enguany, ambdós cucs

s’arrosseguen. Un recorda

dolgut l’engany distret,

infecte. L’altre no oblida,

però molt odia. Busquen

flors, però no pas d’un dia,

sinó de debò, perfumades

de dolçor, que no embafin

de mentida: una ortiga, una

planta fina, digna, sense

pètals enganyosos i que

per saba no dugui metzina.

TRES DÈCADES DESPRÉS

2010-07-27T20:48:00.006+02:00

(Sant Pol de Mar, 10 de juliol de 2009)

Ton cos tan bell no

pot defallir, passiu.

Busca’l, troba’l

i deixa’l fer.

Ves-hi, torna i fuig.

No sóc jo.

Copsa un nou amor.

EUFEMISMOS

2010-07-21T17:46:00.003+02:00

(UPD de Martorell, 05 de mayo de 2010)

Tóxico dicen de cualquier cosa.

Las que me gustan, precisamente.

¡Hay que joderse!

Drogas no sirve, y alcohol, tampoco.

¡Que yo consumo, no me intoxico!

Tóxicas son la vida, la gente, la muerte.

Del placer, la dependencia, y

por la vena, la independencia…

AGONIA

2010-07-20T17:23:00.006+02:00

(Sant Pol de Mar, 07 de maig de 2009)

Un miratge malaltís l’atreia i,

conscient o potser no, hi anava.

Queixosa, la sorra els ulls

enlluernava, ferint la pell,

els ossos… i també l’ànima.

Erma, eixuta i irritant què

hi havia de bo en ella? Res…

Com un cant de sirena

l’enganyava, i es deixava.

Amb la marinada ho veié clar

i s’espolsà el neguit. Res no

li devia: una ficció, un desig,

un impuls, una ironia, un tumor,

una aborció… una malparida.

El batec del cor s’aturà.

Ja no veia la figura irreal,

suggerent, ideal …itzada.

Ara l'angle l’imposava

el cap fred, lúcid i serè.

Era la fi del malson.

El desert tenia un límit.

El sol s’anà ponent i

el miratge desaparegué.

Al cap i a la fi,

la foscor alliçonadora.

PORNOLOGIA ASTRAL

2010-07-19T11:33:00.005+02:00

(entre Vilamajor i Marata, l'octubre de 2005)

El Sol, espaterrant i

luxuriós, envesteix

la Lluna nit rere nit,

dia sí i dia també.

Fent-se l’estreta però

pol·linitzada pel llum,

gemega de calor i

es dilata de plaer.

Erectes muntanyes

ejaculen amb desgana

uns núvols feixucs que

regalimen carenes avall.

La Lluna, frígida i

fugissera, s’exhibeix,

irritant, amb la boca

ben oberta de desig.

Els tensos volcans

a Terra esdevenen

fonedissos, precoços,

espessos i lubricats.

Mentidera fel·latriu

la seva llum és tan

freda com asexuada i

falsa la seva mirada.

INQUIETUD

2010-07-16T16:48:00.002+02:00

(01 de setembre de 2003)

Només la reflexió durà

Horitzó inassolible,

orgue de gats inacabat,

presa de fúria continguda,

que no apaivagada, impotent

perd embranzida i es dilueix

en un oceà de tempestes.

la serenitat i aquesta

Rep el cop i incapaç de

tornar-lo s’esquartera en

renecs i malediccions.

Frontera entre mort i vida

s’erigeix inexpugnable

davant la ràbia…

la joia de viure.

L'EXTINCIÓ

2010-07-15T18:25:00.008+02:00

(publicat el març de 2004 a la revista Pelideu)

La polièdrica micció esquitxà racons inversemblants del diminut lavabo. Aquell matí no hi era tot. Sota la dutxa ritual, però, i amb somrís de gamarús, es lliurà al destí.

Tret d’uns grunyits desafectats, amb la dona gairebé ja no es parlaven, i els fills, amb silencis per resposta i ziga-zagues esquius, l’ignoraven.

Es va sentir sol i bandejat de casa seva, com un moble abandonat, com un objecte molest… o com la infeliç tortuga. Tot semblava indicar que estava desapareixent… De sobte es va esverar —cridà “no fotis!” o quelcom semblant—, però de seguida es calmà i decidí assegurar-se’n: només calia passejar pel carrer i observar la reacció dels veïns. Va anar a fer un cafè al bar.

Calia experimentar i va deixar que els altres prenguessin la iniciativa, però el resultat fou desolador. Pel carrer –poca conya– ningú no el va saludar. Obligant-se a confiar en els mètodes empírics, va creure oportú ser el primer en obrir la boca. Ho va fer un, dos, tres, quatre cops però la resposta a la seva cordialitat va ser el silenci. Ni tan sols no el van mirar. És més, estava convençut que ni el van veure.

El primer assaig arribava a la seva –funesta– fi. El bar era allà mateix. Agafà aire abans d’obrir la porta del local i va accedir-hi amb decisió (i val a dir que força espantat). Ningú no el va saludar; ni els que jugaven a les màquines ni els que badaven davant del cafè ni els que llegien el diari. Tots van continuar com si res no hagués passat. I és que –admetem-ho– la seva rutinària entrada (triomfal?) a l’establiment no era ni de bon tros cap motiu per abandonar la lectura, deixar d’ensumar la fumejant tassa o apartar la mirada dels colors llampants de l’escurabutxaques. Bé, en tot cas, aquesta reflexió és la que ell va donar per bona, doncs qualsevol altra consideració probablement l’hauria abocat al suïcidi.

Poc havia de durar la seva serenitat. Passats un, dos, tres, quatre minuts, el cambrer no l’havia atès. I això que al local no hi havia més de quatre clients mal comptats. El barman, netejava gots, estirava el coll cap a la ràdio per poder sentir una notícia de (vital?) interès, eixugava els estris que regalimaven a l’escorredor, reculava cap a la nevera, comprovava el seu contingut, anotava coses en una llibreta, col•locava teteres i plats als prestatges de sota la màquina del cafè i, de tant en tant, es treia porqueria de les ungles amb un escuradents. Amb tot això, ja havien passat vuit o nou minuts i ningú no li havia fet cas. Alçà tímidament –com dient “hola, sóc aquí!”– un braç i prement la llengua contra el paladar va fer “pst-pst”, però tampoc no va donar resultat. Optimista de mena, va romandre un quart d’hora més repenjat a la barra, amb les espatlles endavant, com si volgués estirar-se damunt la barra, fins que va acceptar resignat que potser sí que ho era, d’invisible. No obstant això, va preferir sentir-se ‘eteri’, terme no tan cruel i alhora més romàntic. Si més no, donava una certa transcendència a la cada cop més evident desconnexió del seu entorn immediat.

El disgustava la idea que després de quaranta-vuit anys en aquesta vall de llàgrimes ningú no el recordés. Va creure oportú tornar corrent a casa seva, no fos cas que la seva extinció s’accelerés i no tingués temps d’arribar-hi ni –no ja d’acomiadar-se dels seus– de deixar constància de la seva transició al més enllà.

Començà a recordar –i amb molta intensitat– la infinitat de cops que la seva presència a casa havia estat ignorada per la seva “encantadora” prole, les seves pedagògiques observacions –pròpies del seu rol de pare– sistemàticament desautoritzades per la seva muller, i com el butanero, el jardiner o la dona de fer feines –si donava la casualitat que coincidien a casa essent-hi el matrimoni– només s’adreçaven a ella… Déu meu senyor! Quelcom tan clar, i ell sense adonar-se’n!

Dia rere dia s’allunyava d’aquest món cruel que li donava l’esquena i ell, capsigrany, lluitant per la millora del planeta! Vés tu a saber, potser Greenpeace o Depana mai no van rebre ni un sol euro dels molts que els va enviar. Potser havia estat tots aquests anys un client virtual…

Un cop a casa, i després de prendre el cafè que li havia estat negat al bar, va escriure una nota curta on deixà ben clar que, malgrat no ho semblés, s’havia adonat de tot i que potser la seva absència (ara sí que ho podia dir) no seria ni tan sols percebuda. Així i tot, estava segur que algun desaprensiu encara diria d’ell “que s’havia anat a comprar tabac…”. De tota manera, va pensar, en semblant situació ja em direu quina importància tenen eufemismes com aquest. Va fer una repassada ràpida dels “amics” que intentarien d’ara endavant beneficiar-se la seva parenta però ho deixà córrer perquè la llista era massa llarga.

Com a bon naturalista que era –admirava Unamuno– va decidir dur a terme la darrera fase del seu experiment. No aniria a la feina. A quin altre indret se sentiria millor la seva deserció? Sens dubte, aquesta seria la prova definitiva. Només calia esperar que sonés el telèfon. Va fer-se una cafetera de sis tasses i en va prendre una. Més tard, una altra. La tercera no es va fer esperar. Ja com una moto, va seure al sofà veient-les venir. Però no va anar-hi res. En acabar la sisena tassa de cafè –excitadíssim– va posar a tota castanya l’Uninvisible de Medeski, Martin & Wood, disc de títol impossible però que li anava com anell al dit. Tenia la paella pel mànec. Si el telèfon sonava, no el sentiria i, en conseqüència, seria l’amo de la situació i, en darrera instància, de la seva vida.

Finalitzat el disc, observà al display del telèfon sense fils que ningú no havia picat. A la seva feina no el trobaven a faltar: definitivament era mort!, però ignorava des de quan… Que s’hagués adonat avui d’aquest macabre fet no significava que la seva defunció s’hagués produït aquell dia. Vés a saber des de quan no existia!

Per uns segons l’envaí una barreja de pau i alegria, una mena de gratificant sensació de la feina feta. La pega era que la ‘feina’ era ell, i fer, el que se’n diu fer, no havia fet gaire per no sucumbir a la seva ridícula existència. Més aviat, la seva vida havia acabat amb ell, per no dir que el món havia prescindit de la seva anònima presència. I això l’amoïnava. No és que pensés en la posteritat (al cap i a la fi –com va dir Grouxo– què havia fet la posteritat per ell?), però sí en aquella entendridora emoció que provoquen els records, en la memòria magnífica que resta d’aquells que han partit per no tornar. Pensava que, en el seu cas, això no passaria, que potser ni tan sols trobarien la nota que acabava d’escriure a títol de velat comiat.

“La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida” constata la sempiterna cançoneta, però en aquest cas no va ser la vida allò que el va sorprendre, sinó la mort. I més exactament, el sepeli, perquè, tal i com s’estaven desvetllant les coses, havia arribat a especular amb la possibilitat que ni tan sols rebés sepultura… El dia que l’enterraren, però, va comprovar, satisfet, com els seus s’inclinaven damunt el forat on estaven descarregant el seu cos inert: ara ja no podien dir que no el veiessin… Ell també va veure els seus caps, amb les boques lleugerament obertes, tots bolcant-se damunt la fonda tomba per dir-li l’últim adéu (no volia pensar que només ho fessin per donar fe que ja estava al sac i ben lligat…), fins que un grapat de sorra va tapar-li els ulls i tot quedà a les fosques.

Per desgràcia seva, les oïdes no quedaren obturades pel sauló i encara va poder sentir el seu fill preguntant-li a sa mare, la seva vídua, si en arribar a casa podria jugar amb la PlayStation.

Dead Man (Nitin Sawhney)

FLORS DE PLÀSTIC

2010-07-14T20:55:00.007+02:00

Indefectiblement, no sóc res. Una mota de pols a l’univers. No en tinc cap, d’esperança, però els meus la reclamen i només per això cedeixo als seus desitjos.
No em sento viu, però tampoc mort. Sóc a la corda fluixa esperant el cop de vent: fatídic si caic al buit, benaurat si ho faig damunt la xarxa… foradada!

M’estiro com el temps, que no té principi ni fi, com un maniquí, un xacolí, un colibrí…

Merda. Tot és merda. Només merda. I jo visc als fems i m'escalfo amb llur ferum.

This Corrosion (Sisters of Mercy)

SOMETIMIENTO

2010-07-04T17:19:00.009+02:00

(Blanes, 03 de juliol de 2010)

Sucumbo cada atardecer,

cuando mis ya de por sí

escasas fuerzas naufragan

por Poniente y me plantan

frágil y vulnerable. Todo

pierde entonces el sentido.

Vencer ese sentimiento de

vacío, de carencia, es muy

arduo. Desearía postrarme

tras el monte, con el Sol, y

no amanecer nunca jamás.

The road (Frank Turner)

EL RELLOTGE DEL NÀUFRAG

2010-07-01T13:04:00.007+02:00

(UPD de Martorell, 18 de maig de 2010)

Perdut. He perdut. Ho he perdut. Ho he perdut tot.

T'he perdut. Us he perdut. M'he perdut. Del tot.

Estic perdut. No sóc. No hi sóc. No toco.

No hi toco. Vaig. Hi vaig. Me'n vaig.

Me n'hi vaig. De pet. Petaré.

No seré. No hi seré.

Deixaré de ser.

Deixaré de ser-hi.

Adéu-siau. Adéu. Siau. Apa. Au.

My Home is Nowhere Without You (Herman Dune)

'SADOSFACCIÓ'

2010-07-01T12:40:00.007+02:00

(17 de juny de 2010)

Oh!
Ai! Uix!

La dòmina

m'ha estimat.

I el que em queda!

EVANESCENTE COSECHA

2010-06-30T13:17:00.020+02:00

(17 de junio de 2010)

Y en Vilanova los pasos crujen,

de los peatones, en las ramblas

inconscientes del fenómeno solar

que los desvanece en La Geltrú.

Hay dos espigas. La Santa Espina

estila, y otra que ahora se estila.

El estilete repica el fin de los días,
y la espada da la estocada sagrada.

LLUERNA

2010-06-28T21:42:00.011+02:00

(a la cuca de llum de l'UPD de Martorell amb tota la meva gratitud, 13 de maig de 2010)

Enmig de la foscor, la monotonia

gaudeix, folla, de les aparences.

Sense llum res no es veu ni viu,

tret del radiant afecte de Maria.

De llur somriure plàcid, una brisa

fresca, un bocí de vent revifa els

morts, i la seva pell translúcida

ens guia a quelcom molt millor

…com l’amor o, potser, la vida.

There is a path (Stuart A. Staples)

DILEMAS

2010-06-27T21:53:00.010+02:00

(UPD de Martorell, 10 de mayo de 2010)

— Dile: "¡más!"
— …¡Más!

¡A tomar viento!
¡A tomar por culo!
¡A tomar…! ¿…el sol?
¡Qué sentimientos tan intensos!

¡Qué fuerte!
¡Qué suerte!
¡Qué peste!
¡Son cosas de la Natura!

Dar la vara.
Dar limosna.
Dar la cara…
¡Qué decisión tan dura!

AL CAP I A LA FI

2010-06-27T11:36:00.031+02:00

(Sant Antoni de Vilamajor, 23 de desembre de 2008)

El reu, àvid, palpa la bena que li cobreix els ulls.

Els seus dits, àgils i irascibles, cerquen les parpelles

mentre llàgrimes d’alcohol esborren el rastre del dolor.

La justícia l’envolta i li reclama la vida, el tresor de l’illa.

El full cau del llibre; la crosta, de la ferida; la branca, de l’arbre;

les pestanyes, dels ulls… i plora de joia: s’ha punxat i sagna porpra.

Palpita, condensat, el plasma escàs, captiu. I raja la forca del patíbul i

tiba la força del garrot. El jutge calla, està inquiet: és el torn de l’acusat.

El finestral s’obre i el pres es llença al buit. És un instant llarg com un sospir.

El retrunyiment és sublim, escandalós, brut. I allà jeu ell, esbotzat, podrit, serè…

Quin teló s’ha de baixar, si mai no se n’aixecat cap? Algú sap quan comença la funció?

Quina obra s’hi representa? O és sempre la mateixa? La vetlla, sessió continua, l’esgota.

Volia veure els crèdits per saber a qui debia el seu destí, però ja no cal: ara vola, ara vol, ara…

PER T. ORBAT

2010-06-26T15:41:00.012+02:00

(finals de 2009)

En la calidesa del niu

la mare prepara la vida

per rebre la cria i, amb

tendresa, el botxí cava

el cau de l'avenir amb

exigües lletres que de

tan poc que diuen res no

aclareixen. Puc esperar i

—fastiguejat d’empènyer—

raonar fredament també.

Volia enllestir-ho abans

de partir, havent plantat

uns arbres, malcriat fills

i editat un blog. I llegaré

un íntim racó als meus

neguits. Fart, feu-ne el

que vulgueu o llegiu-los.

ELS NEGUITS DEL LICANTROP

MIASMA

INTRUSIÓ

MATA-RATES

SOBREVIURE

AMOR CANÍBAL

BROMA PESADA

RIMA BURDA

CADA DIA

PER PENSAR-HI

DEGLUCIÓ

VÀTER

MERDA

Vull morir, però no tinc collons. Em fa por prendre la iniciativa.Vull morir, però no tinc ous.Em fa por prendre mal.Vull morir, ahir.Vull morir, avui.Vull morir, demà.Una puta merda.Ja no hi sóc.He mort.

Vull morir, però no tinc collons. Em fa por prendre la iniciativa.Vull morir, però no tinc ous.Em fa por prendre mal.Vull morir, ahir.Vull morir, avui.Vull morir, demà.Una puta merda.Ja no hi sóc.He mort.

CÀNTIC

PRESSIÓ

PASSIÓ

LES CINC ESTACIONS

OCÀS

TRENCADISSA

VIURE

DEFINITIVAMENT

RENÚNCIA

LAS VÍCTIMAS

AMISTADES

EL ACABOSE

MORIR O PATIR?

THOMAS BACON FREUD

LA CURIOSIDAD MATÓ AL GATO

PUDOR

LA FAMILIA

UN TRATADO DE LA DUDA

LA BODA

DEPRESIÓN

EL MÉTODO

DESINTERÉS

DESASOSIEGO

SOLITUD

INTRUSIÓ

INSOMNE

HONRADEZ

INSPIRACIÓN

CRUJIDOS

SEGUR?

ANONIMATO

TIC TAC

TRAVALLENGUA

LA TÓMBOLA

LA NORIA

AQUEL MAL VIAJE

FLOWER POWER

¡QUÉ CENIZO!

DEMENTE

UN DÍA DE TANTOS

SENTÈNCIA DIVINA

EL ENCANTADOR DE SERPIENTES

DECLINACIÓN

DESVETLLEM-NOS?

TOTHOM ÉS NINGÚ

LES QUATRE ESTACIONS

CARTA D’AMOR

REGLA DE TRES

ÀTILA… I LA LLÀNTIA MERAVELLOSA?

SONÒRICA

L'ACOMPANYANT

LLEGAT ALS MEUS DESCENDENTS

ASSERCIONS

EL AROMA DE MI HOGAR

EL SÒL INSONDABLE

SENSE SOLTA NI VOLTA

COM UN COLADOR

RETRATS DE FAMÍLIA

DEPRECIACIÓ

ORDEN DEL DÍA

ENTRANYABLES MALALTIES

CONFUSIÓ?

SOPHIA LØREN KIERKEGAARD…?

CAPICÚA

FINIQUITO

Vull morir, però no tinc collons.
Em fa por prendre la iniciativa.
Vull morir, però no tinc ous.
Em fa por prendre mal.
Vull morir, ahir.
Vull morir, avui.
Vull morir, demà.
Una puta merda.
Ja no hi sóc.
He mort.

Vull morir, però no tinc collons.
Em fa por prendre la iniciativa.
Vull morir, però no tinc ous.
Em fa por prendre mal.
Vull morir, ahir.
Vull morir, avui.
Vull morir, demà.
Una puta merda.
Ja no hi sóc.
He mort.